Kate Hudson i Hugh Jackman: "A Hollywood es viu una lluita permanent"

Nova YorkLa porta de l’habitació de l’hotel Bowery de Nova York, on tindrà lloc la nostra entrevista, està només un dit oberta, falcada pel baldó. Mentre esperem el nostre torn, pel foradet s’escapa un concert de rialles i els flaixos de la càmera del Los Angeles Times que té a Kate Hudson i Hugh Jackman segrestats per a una sessió de fotos. Quan finalment s’obre la porta, la parella, sense deixar de riure, ve a trobar-nos genuïnament encuriosida per la nostra arribada i disposada a saber tots els detalls.

Els camins de Hudson i Jackman s’havien creuat esporàdicament al llarg d’unes carreres públiques abocades al cinema però Song Sung Blue: Canción para dos els ha donat l’oportunitat de conèixer-se fins al punt d’establir una relació només comparable a la parella que interpreten. Mike i Claire són dos artistes que intenten fer-se un forat en el món de l’espectacle cantant els temes més icònics de Neil Diamond, com és Sweet Caroline. La vida no els ho posa fàcil i només aconsegueixen tirar endavant perquè es tenen l’un a l’altre. 

Hudson hi arriba amb molta experiència en les comèdies romàntiques de Hollywood però també havent complert un somni que se li havia resistit durant molt temps, com a lletrista i intèrpret de l’àlbum Glorius amb què va debutar en el món de la cançó el 2024. Per la seva banda, Jackman, ve després d’escalar el podi de la taquilla amb Deadpool y Lobezno, un personatge aquest últim que ha marcat la seva filmografia. La nostra conversa a tres bandes es converteix, sovint, en un diàleg entre ells dos que desprèn una sincera admiració mútua inusual en un món tan avesat a mirar-se el melic. 

Per als qui viuen fora dels Estats Units, la cultura popular nord-americana ha entrat a les seves vides a través del cinema i la televisió. Hi ha una generació sencera de cinèfils que vam descobrir Neil Diamond en una escena de la pel·lícula Beautiful girls dirigida per Ted Demme.

— Kate Hudson: Jo també! Aquesta va ser la meva carta de presentació de Diamond. També recordo molt el tema de Pulp fiction que feia Girl, you’ll be a woman soon… [ens canta l’actriu].

— Hugh Jackman: Jo hi vaig entrar de més petit amb Hot August night. En aquella època sonava a totes les cases. Jo devia tenir uns 7 o 8 anys i me la va posar un dels meus germans grans. Anys després recordo anar a un karaoke, en un bar del barri, i veure un paio que feia de Neil Diamond. Aplegava centenars de persones cada nit, i no cobrava res. Era tota una atracció.

A la pel·lícula interpreteu Mike i Claire Sardina, una parella de l'Oest Mitjà nord-americà amb molt talent i energia però a qui l’èxit sempre sembla esquivar-los. ¿Com va ser la vostra pròpia experiència començant en aquesta indústria?

— HJ: Si miro la meva trajectòria sobre paper, sense dubte, ha estat molt més fàcil que la de Mike i Claire. Però no ho sembla. No tens mai la sensació que ho sigui perquè mai saps cap on aniran les coses.

— KH: Crec que ser actor et posa a la mercè de tothom. Pots tenir èxit i ser famós, però després tens límits a l’hora d’aconseguir els papers que vols, treballar amb qui desitges o tenir estabilitat. És com si l’engranatge sempre funcionés sense tu. I molt poques vegades sents que tens el control absolut. Tens l’esperança de fer personatges ben diferents i guanyar-te el respecte de la indústria però llavors et trobes en una posició en què esperes que passin coses que no depenen de tu. És un repte constant. 

— HJ: Ara que et sento parlar m’adono de com han estat de diferents les nostres vides. Tu vas créixer en una casa amb dos dels actors més famosos de tots els temps (Jackman fa referència a l’actriu Goldie Hawn i l’actor Kurt Russell, mare i padrastre de Hudson). M’imagino que la pressió devia ser molt alta. El meu pare era comptable i no coneixia a ningú en aquest sector. Quan em vaig graduar a l’escola de teatre tenia 26 anys. Com que volia treballar i no tenia feina vaig crear la meva companyia de teatre. Per això crec que tu tenies una capa extra de pressió.

— KH: Sí i no. Em van criar d’una manera que em treia una mica aquesta pressió en el sentit d’entendre que només pots dedicar-t’hi si realment t’agrada. Vaig conèixer grans actors i directors i vaig adonar-me que a Hollywood es viu una lluita permanent. Tothom lluitava per tirar endavant les pel·lícules que volia fer. Vaig veure que aquest no és un món on dedicar-te si vols una vida estable o fàcil. Només ho fas si vols viure una vida tumultuosa i imprevisible. Has d’estimar-ho molt i sentir-ne la crida, o pot acabar sent un desastre.

— HJ: Tens tota la raó. Has de ser un tipus de persona. A mi m’encanta rebre la trucada per dir-me que tinc feina i després m’entusiasma preguntar què és o on haig d’anar i amb qui treballo.

— KH: Exacte! I llavors entres en aquest ring amb gent fascinant, interessant i diferent que ha tingut experiències semblants però totalment diferents. És un món salvatge el que hem triat!

I en el món de la cançó també ho heu tingut difícil? Hudson, vostè finalment ha tret un àlbum que li rondava pel cap feia molt de temps. I Jackman, vostè s’ha convertit en el Jean Valjean d'Els Miserables més famós del cinema. 

— KH: Com m’hauria agradat ser Jean Valjean! Però el meu camí va ser una mica diferent. Sempre m’he sentit lletrista, abans que res. El meu amor per la música venia d’escriure música. No era necessàriament voler actuar. Sí que vaig tenir algunes oportunitats, com l’adaptació del musical Nine, que em van permetre cantar. Però sempre pensava que si podia fer una pel·lícula important em permetria treure la meva música. La música va ser el meu primer amor. En canvi, crec que en el teu cas, ara que et conec, vas descobrir la música a través de la interpretació.

— HJ: Així és. Encara em considero primer de tot actor. Fins i tot quan canto. Puc interpretar el personatge que canta a partir del guió o inspirar-me per la música i la lletra. És la meva porta d’entrada a la cançó. En el cas de Mike, ell mateix s’ho reconeix: no soc el millor del món. Però estima la música. Vol entretenir, actuar davant d’un públic i connectar-hi. I amb això m’hi identifico molt.

¿Com ho abordeu, quan us toca interpretar persones reals? ¿Hi ha algun element en particular que us obrís la porta als vostres personatges?

— HJ: Simplement tinc una curiositat insaciable per la persona que interpreto i enfoco la meva actuació d’una manera que el meu subconscient hi participi. Ara, això sona molt profund, però sento que aprenc coses del Mike i, d’alguna manera, sento que tinc coses per al Mike. Busco la nostra fusió i un punt de connexió. El Mike era algú que, senzillament, s’aixecava del llit i anava a cantar, no li importava la cançó, volia fer un xou. És una cosa que compartim, i va ser una manera d’entrar al personatge. 

— KH: Per a mi hi ha un moment a la pel·lícula, i a la seva vida, que la Claire es pregunta: "Què és la vida si no la vivim cada segon?" Perquè pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment i canviar-ho tot. Aquesta mentalitat és la seva essència, la seva puresa. Plantejar-ho així em va ajudar molt. Encara ara, la Claire, que va venir al rodatge, viu la seva vida amb propòsit, amb alegria. Porta el Mike amb ella. 

¿Sabeu com va reaccionar la Claire al veure la pel·lícula?

— Crec que el més difícil va ser veure’s entrant en la seva depressió. Pel que em van dir, hi va haver un moment en què va pensar que no podria acabar de veure la pel·lícula, però va seguir endavant. Esclar, imagina’t: és la seva vida! I nosaltres ho vam tractar amb el màxim respecte. Són persones reals que viuen a Wisconsin, que han passat per moltes coses però porten una vida molt senzilla. No demanen gaire. El nostre objectiu era fer-ho bé.

Una de les lliçons que ens donen el Mike i la Claire és que l’amor ho pot tot. En els moments més difícils, davant dels fracassos o impediments, es donen suport l’un a l’altra. Saben que es tenen mútuament. ¿Com va ser crear aquesta sinergia al plató i fer-la tan palpable a l’espectador? 

— HJ: Tinc una confiança absoluta en ella. L’admiro de tot cor. Com a actriu, com a mare, com a dona, com a persona dins de la indústria, com a companya i com a ésser humà. És una dona increïble. És molt curiosa i pot mostrar molta vulnerabilitat. Amb ella sento que puc ser el meu veritable jo. I espero que tu sentis el mateix, Kate. Aquest tipus de confiança no sempre es produeix. Tampoc és del tot necessari tenir-la, però quan la tens, és el regal més gran del món, sobretot quan interpretes dues persones que es rescaten mútuament. Quan es coneixen passa alguna cosa màgica perquè creuen de debò l’un en l’altre. Volen el millor l’un per a l’altre. S’estimen. Com a músics i com a persones.

— KH: El que va passar en aquesta pel·lícula és allò que somies que passi quan expliques una història d’amor. Estava nerviosa de conèixer en Hugh perquè només sabia que era l’home més amable i meravellós del món. Però tenia dubtes de si sabríem donar-ho tot. Vam ser molt oberts l’un amb l’altre. Hem coincidit en la vida d’una manera que reflecteix el Mike i la Claire tal com els interpretem. Coneixeré aquest home per sempre, l’estimaré per sempre i sempre li faré costat. L’amistat que hem trobat ens sostindrà sempre, passi el que passi. Som una parella improbable, però ha funcionat de la millor manera.

— HJ: Tu mateixa ho vas dir el primer dia: aquesta pel·lícula només funcionarà si nosaltres funcionem. I així ha estat. 

Ara que parlaveu de donar-ho tot, a la pel·lícula no us esteu portar lluentons cridaners, perruques poc afalagadores i mínim maquillatge i d’interpretar escenes dures que trenquen el cor. ¿Aquests elements són un estímul o més aviat dissuasius, quan apareixen al guió? 

— KH: M’encanten! Per això ho fem! És tan emocionant quan tens un gran dia al endavant! Hi ha la part que ho llegeixes al guió i et motiva fer-ho però després arriba el dia que t’ho has d’empassar. Vull anar al fons. I que em faci una mica de por. Ha de ser un repte. Per això fem el que fem. Per perdre’ns en els nostres personatges. Amb el director, Craig Brewer vam formar un gran triangle de confiança.

— HJ: Ets l’actriu menys vanitosa amb qui he treballat mai.

— KH: De debò ho penses?

— HJ: I això és genial, perquè també ets molt glamurosa.

— KH: Sí que m’agrada posar-me vestits bonics [riu].

— HJ: La paraula confiança em ve constantment al cap. Perquè hi havia escenes que exigien molt, i es tractava de confiar que aquell dia, amb tothom al voltant, passés el que passés, sortiria bé. Em vaig sentir molt còmode amb tu i l’equip. Tothom hi estava totalment implicat.

Tots dos esteu acostumats a cantar en directe. ¿Vau poder lluir-vos durant el rodatge?

— HJ: De fet, vam començar a l’estudi de gravació. El que volíem era trobar la veu, la veu cantada. Per a mi era un repte, perquè primer m’havia de perdre a mi mateix per convertir-me en el Mike, i després perdre el Mike per convertir-me en Neil Diamond. I això va passar quan érem junts a l’estudi de gravació. També ens va permetre conèixer-nos profundament, perquè és un espai íntim. Però la idea era cantar també en directe al plató. Ho fem així a la primera cançó que cantem junts. És el moment en què dues persones s’estan enamorant perquè connecten amb la música.

— KH: Al principi se’m feia una mica estrany, perquè sentia que no seguia el ritme amb el piano, en aquella escena, però el Craig em va encoratjar a deixar-me anar. Em vaig sentir acompanyada. El resultat final és increïble. El nostre productor executiu musical va fer una feina impecable perquè va saber treure tot el suc i, quan veus la pel·lícula, és impossible saber quina part és gravada i quina és directe. Ni jo mateixa ho sé distingir!

Fent un mínim espòiler, a la pel·lícula també hi ha escenes físiques quan el Mike es desploma a l’escenari o quan la Claire perd una cama. ¿Com és rodar aquest tipus d’escenes en un context tan realista?

— KH: Això l'hi he comentat avui mateix! Com ho vas fer? És que ets un home molt físic. Ara parlaré per tu. 

— HJ: Endavant! Jo només escoltaré. 

— KH: El Hugh és molt físic. Se sent tan còmode en el seu cos. Veure’l treballar és brutal perquè s’hi llença de cap. Aquella caiguda en concret és una bogeria i la va rodar sense mi. Et vas fer mal?

— HJ: Normalment no fa mal el mateix dia, sinó l’endemà. Però són coses que aprens amb el temps. Vaig tenir la sort, en una de les primeres pel·lícules dels X-Men, de treballar amb un director de segona unitat que em va dir que quan buscava especialistes d’acció sempre els preguntava si ballaven. La raó és que tu pots ser molt fort i ser capaç de llençar un paio d’una punta a l’altra d’una habitació però aquestes seqüències requereixen relaxació. És com la dansa. El teu cos ha de fer mil coses però ha de semblar tot molt natural. I això no ho he oblidat mai. A l’hora de fer aquella caiguda estava molt nerviós, però per sort només vam fer dues preses. I la perruca no es va moure de lloc!

—