Antropòleg i geògraf, David Harvey (Kent, Anglaterra, 1935) és un dels crítics del capitalisme més savis. Conegut per les seves classes per explicar El capital de Marx a Nova York -tot un fenomen a YouTube-, ha visitat Barcelona per inaugurar el festival L’Alternativa de cinema independent, que aquest any ha programat diversos documentals sobre els perills del turisme de masses a la ciutat.

Ajudi’ns a entendre la victòria de Donald Trump.

Ha sigut el col·lapse del que podríem anomenar la versió liberal del neoliberalisme al Partit Demòcrata. És a dir, de la facció Clinton del partit: Bill Clinton va arribar a la presidència prometent sanitat universal i ens va portar el Nafta [l’acord de lliure comerç amb Mèxic], una reforma del sistema de benestar que era molt lesiva per a les classes populars, retrocessos en el sistema penal... De fet, eren polítiques neoliberals, com les de Tony Blair a la Gran Bretanya. Van adoptar un aire elitista. Es van basar en l’electorat de les grans ciutats, però aquestes ciutats estan cada cop més poblades de gent benestant. Perquè molta gent ja no pot permetre’s viure a Nova York o a San Francisco: els pobres han sigut expulsats de la gran ciutat. I els habitants d’aquestes grans urbs acaben vivint dins d’una mena de bombolla, i creuen que tothom pensa com ells. Estaven segurs que Hillary Clinton guanyaria les eleccions, i de sobte han descobert que tota aquella gent foragitada de la ciutat existeix i que no s’ho ha passat gens bé en l’era neoliberal. Va passar el mateix amb el Brexit a la Gran Bretanya. I en aquest terreny es cultiva tota aquesta porqueria del racisme i el masclisme. Des del principi em vaig adonar que Trump no era un candidat marginal, que tenia moltes possibilitats perquè podia dir a la gent: “He guanyat molts diners i ara els invertiré en política per a vosaltres”. Hillary Clinton, en canvi, va entrar en política per fer diners, i n’ha guanyat molts.

¿Creu que Bernie Sanders hauria pogut obtenir un resultat millor que Clinton?

Sí. És cert que no tenia gaire pes entre les comunitats afroamericanes o hispanes, però amb un vicepresident que l’acostés a aquesta base ho hauria pogut aconseguir. Va ser interessant mirar els resultats que va obtenir a les primàries als estats realment importants.

¿Diria que vivim una situació comparable a la dels anys 30?

De cap manera. És cert que hi ha corrents neofeixistes als Estats Units que donen suport a Trump, però no crec que ell sigui un feixista. Ni tan sols que se’l pugui comparar amb Marine Le Pen, per molt que els seus electorats sí que s’assemblin. És un novaiorquès. No hi ha cap dubte que als Estats Units tindrem esclats de violència en els pròxims anys, i no sabem com actuarà en el futur. Però el que sí que sabem és que abans de res Trump és un promotor i que farà un programa massiu de renovació d’infraestructures. Obama ho volia fer, però el Congrés, dominat pels republicans, no l’hi va permetre. I ara veurem què fan. Crec que acabarà obtenint el suport de la meitat dels republicans i de tots els demòcrates. I aquesta aliança li serà molt favorable per presentar-se com un home capaç de teixir aliances. Crearà molts llocs de treball i veurem un boom als Estats Units. I en una situació d’augment de sous generalitzat, les polèmiques sobre la immigració perdran força.

Sembla molt optimista.

No. Crec que els primers mesos serà molt agressiu amb els immigrants i probablement deportarà dos milions de persones. Però Obama ja té un rècord en aquest sentit. Aplicarà polítiques keynesianes i farà com va fer la Xina el 2007 i el 2008: construir i construir. I els seus amics a la indústria immobiliària estaran encantats. Designarà jutges ultraconservadors al Constitucional i tindrem molts problemes amb els drets de les dones: segurament endurirà la legislació de l’avortament. En la reforma sanitària ja s’ha començat a fer enrere: hi haurà modificacions, però no acabarà amb l’Obamacare. També hi haurà molts problemes de racisme policial.

I què espera en política exterior?

Autèntics desastres. No sap res de política exterior. Em temo que intentarà establir una aliança amb Rússia i dirà que cal donar suport a Al-Assad per lluitar junts contra l’Estat Islàmic. I també hi voldrà incloure Turquia, sacrificant els kurds. El moviment democràtic a Síria serà esclafat. L’altre gran desastre serà el canvi climàtic. Estic segur que es retirarà de l’Acord de París i això posarà fi a un intent ja molt dèbil de frenar l’escalfament global. No crec que vagi gaire lluny, en canvi, amb la Xina i les polítiques proteccionistes dels Estats Units, perquè això augmentaria molt la inflació.

Com veu Europa?

És com un zombi. El projecte europeu ja s’havia convertit en un pla neoliberal i ara no sap cap on anar. No veig com poden tirar endavant després de les solucions que s’han aplicat a Grècia, per exemple. Serà molt interessant veure què passarà al referèndum constitucional italià... Tot apunta a un altre Brexit. Potser la UE s’haurà trencat d’aquí menys de deu anys.

Què hauria fet si hagués sigut a la pell d’Alexis Tsipras, fa dos anys, quan Syriza va guanyar les eleccions?

Des del primer moment haurien hagut de marxar de l’euro. Ja ho vaig defensar aleshores. El govern de Syriza havia d’escollir entre renegar del deute o renegar de les seves obligacions cap al seu poble. I hauria d’haver fet el primer. I quan va arribar el referèndum ja era massa tard. Va ser un error dir a la gent que es podia sortir de l’austeritat i continuar dins l’euro. Això no era possible. No es podia escapar de la troica sense trencar amb la seva base d’operacions: la pertinença a l’euro. L’alternativa real era passar-s’ho malament durant uns anys per acabar tirant endavant o deixar que l’agonia s’allargués durant dècades. I Tsipras va optar pel segon. Ara és molt difícil veure-hi una sortida, tret que els europeus canviïn de postura, cosa que no faran. Schäuble [ministre de Finances alemany] gestiona a nivell micro la legislació econòmica a Portugal i Grècia. Es poden dir moltes coses de Trump, però a Europa, avui, de facto, hi ha una governança autocràtica. Per no parlar dels equilibris que fa la UE amb Turquia pagant molts diners perquè mantinguin els refugiats lluny de les seves fronteres.

Però vostè ha vingut a Barcelona a parlar del turisme i de com afecta les ciutats.

M’interessa com el turisme s’ha fet tan important dins la dinàmica del capitalisme: i això té a veure amb poblacions que tenen un superàvit d’ingressos i temps disponible, i amb les formes que troba el capital per colonitzar necessitats i desitjos de manera que pot recuperar aquests recursos. Al costat de l’oferta, molts llocs del món han estat desindustrialitzats i han de recórrer al turisme. El que és important és si es fomenta un tipus de turisme responsable o altres coses, com el turisme sexual.

Fa una setmana veïns de Venècia es manifestaven agafant les maletes i fent veure que havien de marxar per la invasió turística. També en l’espai públic de Barcelona hi ha conflictes.

El problema no és només el turisme. És un context on les ciutats es construeixen i creixen no per a la gent que ha de viure-hi sinó per als inversors. Tenim un boom de la construcció impulsat per una demanda d’inversors que simplement busquen un lloc per emmagatzemar la seva riquesa. Només cal, per exemple, passejar al vespre per alguns districtes de Nova York per veure que allà no hi viu ningú: veus blocs sencers amb tots els llums apagats! El 60% de les inversions de l’1% més ric del planeta es dediquen a propietats immobiliàries o a comprar terra. La gent normal és desplaçada no només a causa del turisme, sinó per aquesta activitat inversora, que actua amb el suport de l’estat o amb pràctiques il·legals. La compra de vivenda és una de les millors maneres de blanquejar diners. Ho veiem també a Quito, on grans traficants de drogues d’arreu del món estan invertint en el sector immobiliari.

La ciutat no creix per a la gent.

Tot això no té res a veure amb fer de les ciutats un lloc decent per viure per a la gent, sinó per als valors de l’especulació. I això és un procés mundial: està passant a tot arreu.

Vostè hi oposa el dret a la ciutat.

Es tracta d’eradicar tot això. ¿Però com es poden mantenir a ratlla els fluxos de capital estranger que especulen amb la vivenda, que construeixen hotels? Pensem per exemple en aquests hotels, em pregunto fins a quin punt són realment rendibles. Ens podem fer moltes preguntes sobre d’on prové el diner i cap on va. I és molt complicat saber-ho. Les administracions locals progressistes tenen l’obligació de posar a disposició de la gent una forma d’accés a la vivenda que no depengui del mercat, protegir dels especuladors. Cal una estratègia antiespeculació als barris que estan amenaçats. I aleshores sorgeixen altres problemes: com els veïns que no volen que s’estableixi cap tipus de control sobre el valor de la seva propietat. I és que també hi ha gent que es fa la il·lusió que vendrà casa seva pel doble del que la va comprar, i no s’adona que si es ven casa seva s’haurà de gastar el mateix o més a trobar un altre lloc per viure.

També hem vist programes de rehabilitació en zones deprimides que provoquen un augment del preu de la vivenda i al final els veïns de tota la vida han de marxar.

Són les dinàmiques de gentrificació que es deriven del fet que la vivenda sigui una mercaderia més. El mercat pot ser un gran proveïdor de vivenda... sempre que tinguis uns bons ingressos. Però no funciona mai per a la resta. No ha funcionat mai ni enlloc.

Veiem les noves forces polítiques que arriben a governar ciutats com Barcelona, Madrid, Londres, Roma. ¿La seva capacitat de gestió és una prova de foc?

Als Estats Units també tenim experiències de governs locals progressistes que fan coses com augmentar el salari mínim o impulsar programes socials. Però el problema és si realment es poden enfrontar als poders del capital. I no crec que ningú ho estigui fent. Ni tan sols que ho hagin intentat seriosament. L’alcalde de Londres o el de Nova York es limiten a fer coses com pactar amb els promotors que el 20% o el 30% de les noves vivendes siguin protegides a canvi de donar-los facilitats per construir. El problema és que consideren vivendes assequibles aquelles que es pot permetre comprar algú que guanya fins a 75.000 euros a l’any. Hi arriba, com a molt, la classe mitjana. I la gent que és expulsada en aquest procés no té dret a tornar. De fet, és una gentrificació organitzada i es fa en nom d’una administració que es diu progressista.

Es pot domesticar, humanitzar el capitalisme?

Crec que no, de fet una de les coses més interessants del capitalisme contemporani és fins a quin punt s’ha criminalitzat. En la versió ideal el capitalisme havia de fomentar el desenvolupament de tothom, uns més que altres, però de tothom. Aquesta afirmació sempre ha sigut problemàtica, però l’era en què això era possible fa temps que va passar. Ara l’única manera que tenen de funcionar és robar de les arques públiques, enganyar la gent, robar. En poques paraules, és una acumulació basada en la despossessió.

Vostè es defineix com a anticapitalista i diu que no és per raons ètiques sinó racionals.

El capitalisme va servir en el seu moment per contribuir al desenvolupament, però fa molt de temps que això ja no és així. Perquè el creixement continuat senzillament no és sostenible. La manera d’estabilitzar el capitalisme després de la crisi del 2008 va ser provocar un boom a la Xina. Entre el 2011 i el 2014 a la Xina es va consumir més ciment que el que es va gastar en tot el segle XX als Estats Units. I això és el tipus d’expansió que cal per permetre l’acumulació de capital avui. Per mantenir el sistema en funcionament. Quant de ciment necessitaran els pròxims 50 anys? És evident que això no es pot aguantar. Ens encaminen a conseqüències molt greus. I Trump ho sap: per això construirà les barreres contra el creixement del nivell del mar al voltant de les seves propietats a Florida!