Entres en una botiga i en un penjador veus els pantalons que buscaves. Te’ls emproves i et van perfectes. I quan fas l’última postureta de satisfacció davant del mirall per confirmar que te’ls quedes, et poses les mans a les butxaques i... són de mentida. Són unes falses butxaques. El que en anglès es coneix col·loquialment com a focket, la suma de les paraules fake i pocket. L’obertura a cada costat dels pantalons està secretament cosida i si mires de posar-hi la mà no hi pots enfonsar més que la primera falange dels dits. I aquella peça que et semblava la gran troballa deixa de ser-ho. Si no hi ha butxaques no me’ls quedo.

L’agost del 2018 el diari digital The Pudding va fer un estudi molt exhaustiu sobre la mida de les butxaques en els pantalons per a dones comparant-los amb les butxaques dels pantalons per a homes. The Pudding utilitza essencialment els infogràfics, així que la manera de plasmar la comparativa de butxaques estudiades a la web era molt visual i reveladora. Van analitzar més de vuitanta texans de les vint marques més populars als Estats Units. Tots els pantalons, tant de dones com d’homes, tenien la mateixa amplada de cintura, per tant servien per a persones amb una constitució similar. I van demostrar que les butxaques de les dones eren un 48% més curtes i un 7% més estretes. A més, van comprovar quina capacitat tenien a l’hora de posar-hi els mòbils de les marques més populars que es comercialitzaven en aquell moment, i s’evidenciava que les dones perdien la possibilitat de posar-se el telèfon a la butxaca.

Aquesta desigualtat tèxtil no existia a l’inici. A l’Edat Mitjana tant homes com dones feien servir un sistema de cordill lligat a la cintura amb bosses penjades. A partir del segle XVII aquestes bossetes es van començar a cosir directament a la roba de vestir. Eren les primeres butxaques tal com les coneixem ara, però mentre que les butxaques dels homes es van ubicar en llocs fàcilment accessibles, per a les dones les van cosir dins dels enagos. Amb totes les capes de roba que duien, elles no podien accedir al contingut de les butxaques si no era de manera privada i havent-se pràcticament de despullar. Durant la Revolució Francesca el vestuari de les dones es va desproveir de butxaques perquè no tinguessin la possibilitat d’amagar artefactes perillosos. I van començar a aparèixer una mena de butxaquetes reticulades decoratives en els vestits de les dones, on hi cabia una sola moneda o alguna petita joia. A principis del segle XX, amb les primeres revolucions feministes, les dones intenten recuperar les butxaques. És més, va arribar a existir l’anomenat vestit de sufragista, amb sis pràctiques butxaques de fàcil accés. En els cartells i vinyetes dels diaris sovint dibuixaven les sufragistes amb les mans a les butxaques. El dret a tenir butxaques era el dret a tenir les teves possessions i els teus diners. La manera de reivindicar que no necessitaves un home que gestionés la teva vida. Durant la Segona Guerra Mundial es van consolidar els pantalons per a dones i la necessitat de dur butxaques, però amb pocs anys, a mesura que es va anar sexualitzant el rol de la dona i se la va vestir amb roba més cenyida, les butxaques van desaparèixer. Christian Dior va arribar a dir: “Els homes tenen butxaques per guardar-hi coses. Les dones, per decorar-les”. Però Coco Chanel va recuperar els pantalons i l’obsessió per les butxaques. És a partir del 1970 que els texans popularitzen les butxaques, tot i que amb el vici de reduir-ne la mida per a les dones. Si exigiu igualtat, reclameu-la també en les butxaques. Una peça de vestir que tingui butxaques és molt més que una simple qüestió pràctica.