28/01/2022

Impossible parlar amb tu, guapa, de l’Urdangarin

3 min
Impossible parlar amb tu, guapa,  de l’Urdangarin

Com que amb la meva lady in waiting hem decidit salvar el planeta, de dilluns a divendres som remugants, però els caps de setmana, seguint fil per randa els consells tant del príncep de Gal·les com del ministre Garzón -que en aquest punt i contra tot pronòstic coincideixen-, som carnívors. Aquesta fórmula ens permet expressar el nostre suport a la ramaderia intensiva i, al mateix temps, minimitzar la nostra petjada verda així com les petjades hídriques i carbòniques. Per tal de no fallar-nos a nosaltres mateixos i proporcionar als nostres organismes proteïna animal de qualitat, dissabte vam anar a dinar al Topik del carrer València. Demanem dues ostres, dos eriçons de mar, rovellons saltejats i un arròs de caça, taula de formatges i, malgrat que encara no som a Setmana Santa, torrijas, que són unes postres que el neocapitalisme ofereix sense parar, les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any. El festí (uns 40 euros per barba) el paguem religiosament i amb contactless perquè amb tot el que estalviem entre setmana amb les verdures a la planxa, ens el podem permetre. També és veritat que el fet que estiguem en rehabilitació i haguem deixat de beure xampany a litres (la petjada hídrica de què parlàvem) ens ajuda a fer quadrar el balanç i ens permet no perdre el temps en divagacions d’aquelles que en el moment et semblen filosofia però que l’endemà, durant la ressaca, es desinflen. Li faig notar a la meva lady in waiting que anant a dinar els dissabtes salvem el planeta i, de passada, els nostres fetges, i això és un win-win que donaria per a un treball de final de carrera d’aquells que, a Esade, et propulsen, sense discussió, vers el cum laude. Equitació a banda, res del que fem durant tota la nostra fatigant setmana resulta tan rendible.

Entre ostra i perdiu i entre perdiu i torrija, com que estem en mode sofisticat, comentem les Memorias de una Beatnik de la Diane di Prima, una autora, per cert, sobre la qual les monges de l’internat suís no ens van informar en el seu moment, però que tan amablement ens van fer arribar el senyor i la senyora Francisco Llorca i Magda Anglès, editors de Las Afueras i veïns de l’Esquerra de l’Eixample, que, en paraules del mateix senyor Llorca, que és originari de Madrid, “es un barrio en el que al final todos nos conocemos porque es como un pueblo pero sin verbena ”. Al llibre hi ha molt de sexe (moltíssim més que a l’Esquerra de l’Eixample, en dono fe), molta diversió, jazz, Nova York i drogues à gogo, és a dir, va de la joventut, i només pel fet que un dels seus personatges es perfumi amb Cuir de Russie de Chanel, ja valdria la pena la seva trepidant lectura. Concloem que la Di Prima ens agrada moltíssim més que el corcó del Jack Kerouac, que, siguem sincers, ja n’hi ha ben bé prou. En algun moment de la narració se cita per sorpresa en Harry Crosby, que és, sens dubte, el personatge amb el millor inici de biografia de la Wikipedia: “Harry Crosby: (June 4, 1898 - December 10, 1929) was an American heir, World War I veteran, bon vivant, poet, and publisher...”. A la meva lady in waiting i a mi ens encantaria passar a la posteritat com a american heirs, però tot apunta, després de repassar els nostres respectius arbres genealògics, que serà impossible. La veritat és que, llegint als diaris la situació de la geopolítica actual i sent realistes, tenim més possibilitats d’acabar apareixent a la Wikipedia com a veteranes de la Tercera Guerra Mundial, o el que és pitjor, anar a petar a la fossa comú de la Soldada desconeguda.

Com que ja no tenim res més a dir-nos a causa de la nostra abstinència, i com que tampoc podem parlar del divorci de l’any perquè la meva lady in waiting confon, incomprensiblement i des de sempre, la infanta Elena amb la infanta Cristina, i així no hi ha qui s’aclareixi, en lloc d’anar al Belvedere per allargar la inexistent melopea mentre admirem, whiskàs en mà, l’obra del Carlos Pazos (encara no estem en el punt terapèutic de poder-hi tornar i demanar una tònica), anem als Boliche a veure el Macbeth, versió Joel Coen, que és una manera com qualsevol altra de bufar-se. Ho fem seguint la recomanació de la senyora Victoria Szpunberg, que és un dels nassos teatrals més afinats de la ciutat i que, tot sigui dit, ens va amenaçar amb retirar-nos la salutació si no ho fèiem. Sort que hi anem i sort que ho fem sobris, perquè gràcies a això descobrim la Kathryn Hunter (les monges suïsses tampoc ens n’havien dit ni piu), l’actriu que hi fa el paper de les tres bruixes, que és el que, ara ja ho sabem, volem ser de grans: bruixes.