És al centre d’un nucli urbà, el del Masnou, i passa pràcticament desapercebuda. És una casa que destaca per la seva transparència, amb totes les estances presidides per grans portes corredisses de vidre que, així i tot, no neguen gens d’intimitat als qui l’habiten. La privacitat, de fet, era l’obsessió dels propietaris quan van encomanar el projecte a l’arquitecte Francesc Buixeda, fundador de Bxd Arquitectura, un estudi amb seu a Barcelona que dirigeix juntament amb la també arquitecta María Barcina. I era una obsessió perquè aquella parcel·la cèntrica que havien elegit per construir el seu habitatge unifamiliar està envoltada d’edificis de pisos de la mirada dels quals també es volien protegir. 

El projecte, però, tenia altres condicionants. Un era la naturalesa de la parcel·la: el seu desnivell tan pronunciat entre els dos carrers en els quals s’ubica i la seva forma marcadament allargada i en proporció poc profunda, que es defineix en un rectangle de 30 metres de llargada i només 13 d’ample. I era també un condicionant la preexistència d’unes construccions, uns antics locals situats al nivell del carrer més baix. És aquesta cara de la parcel·la la que, en el nou projecte, es va convertir en la base sobre la qual construir la casa, que se situaria al nivell del carrer de dalt. És també aquest lateral, el de baix, el primer element que garanteix la privacitat de l’habitatge: un mur llarg i de quasi 5 m d’alçada, amb arcs contraforts, que en picar-lo va descobrir la pedra i es va decidir deixar-ne la materialitat a la vista. 

De fet, entre la pedra i el blanc que puja el mur, s’oculta la casa, però alhora s’anuncia la convivència de materials que trobem a la planta on transcorre la vida de la família que l’habita. I és que, damunt del mur que allotja el garatge, aquesta és una llar en una sola planta, amb la comoditat de circulació que aquest fet garanteix. S’aixeca la casa amb uns murs de totxo vist, de factura artesana, sobre els quals una coberta única, plana, un rectangle de 27x7 m, es fa molt present tant a l’interior com, especialment, des de l’exterior de l’habitatge. És la coberta la que es prolonga més enllà de l’interior, en un vol que serveix de porxo quan fa bo i de suport per a la vegetació que s’hi vulgui enfilar i enredar-s’hi, en un espai d’ombra contigu a la piscina, igualment allargada.

La coberta, tan predominant, a més, és un element més per a la intimitat de la vida a la llar. Un element que la protegeix de les mirades tant com ho fa el gran mur que hi ha a la base i com ho fa també la paret vegetal que té el mateix recorregut que l’edificació i la piscina. Amb les estratègies descrites, una arquitectura que gaudeix de grans obertures de vidre en totes les habitacions (totes són exteriors) és un habitatge que permet als qui hi viuen tenir una gran intimitat.

A la casa MS es pot viure cap a dins respecte del carrer i dels veïns, però també es viu cap a fora si ens referim a la connexió tan directa entre les estances interiors i el jardí que l’envolta, fins al punt que, a l’estiu, quan s’obren les corredisses, els espais col·lectius es converteixen en una mena de porxos. És el cas, especialment, del menjador, que vincula el gran rectangle de la casa amb el mur del carrer de baix. Tancat cap a la via pública, s’obre per tres costats: amb dues vidrieres s’accedeix visualment i també físicament a la piscina i al jardí lateral, mentre que és una prolongació de la sala d’estar i de la resta d’una casa de circulació ampla, còmoda i oberta, tan oberta a dintre com protegida del seu voltant.