Per què ja no hi ha cotxes vermells?

Si observem el nostre entorn, ens adonarem que vestim roba més aviat fosca, que els telèfons mòbils i ordinadors són generalment grisos, que els mobles de casa oscil·len entre el marró, el negre i el blanc i que costa trobar electrodomèstics que no siguin blancs o platejats. On han anat a parar el vermell brillant, el verd menta, el turquesa viu o el taronja intens? Vivim una vida grisa, com va afirmar un estudi del 2020 del Museu de la Ciència del Regne Unit, en el qual, després d’haver estudiat més de 7.000 objectes quotidians, es posava de manifest aquesta tendència que ha seguit creixent fins al dia d'avui.

Des del segle XIX s’està donant una pèrdua gradual de color, tant en varietat com en intensitat. La Revolució Industrial, amb el vestit sastre negre de l’home burgès d’acord amb el fum de les fàbriques i la foscor dels nous entorns urbans, va posar fi als tons pastel aristocràtics del rococó. La producció industrial, que va simplificar els productes per ajustar-se al nou paradigma productiu, va suposar també una reducció cromàtica. Però, malgrat tot i a causa de l’auge del plàstic com a nou material durant els 50, l’explosió del pop art va fer que colors intensos com vermells, liles i blaus entapissessin sofàs i tenyissin vestits. Però en el tombant de mil·lenni, quan la fusta i el plàstic donin pas al metall, els colors vius cediran el protagonisme al color gris, totalment afí a l’esperit high tech de l’època. En conseqüència, si anys enrere els cotxes presentaven colors més vius, amb una clara predilecció pel vermell, en l'actualitat conduïm envoltats per turismes negres, grisos i blancs. El mateix ha passat amb els telèfons, els quals presentaven una gran varietat de colors entre les dècades de 1960 i 1980 mentre que, amb els anys, s’han tornat molt més sobris.

Però, mentre que el món adult ha anat perdent saturació, els entorns infantils resistien com oasis on els colors primaris es desplegaven amb generositat. Però ara mateix, aquests espais també estan perdent la vivor que els caracteritzava. Les beige mums, unes mares preocupades per la sobreestimulació cromàtica dels infants, han inundat les seves cases amb joguines de fusta natural, mobles de pi i roba entre beix i marró. Uns tons que pretenen alliberar els seus fills i filles de l’estrès que creuen que els colors els provoquen, en la creença de tints classistes que envoltant-los de tons neutres seran millors mares.

A més a més, cal tenir en compte també el canvi en la percepció del luxe durant les últimes dècades. El luxe silenciós, totalment en voga avui dia, considera que per ostentar classe social no hi ha res millor que la contenció i el minimalisme. Com a contrapartida a aquesta premissa, pressuposem que els colors estridents són sinònim de baixa qualitat, xavacaneria, consum de masses i mal gust. Per això, els logotips de marques de luxe com Chanel, Tesla o Apple han tendit a perdre els colors saturats i han acabat en una estandardització amb poques diferències clares entre si. La sobrietat es converteix en un símbol d’estatus aspiracional que convé seguir per significar-se en societat. Fins i tot, en entrar en qualsevol establiment de la cadena de menjar ràpid McDonalds, on el pallasso Ronald McDonald feia d’amfitrió d’un espai que explotava en colors vius, actualment ha acabat sucumbint també al color gris fosc com a to dominant del disseny dels seus restaurants, per intentar desempallegar-se de la idea de menjar ràpid i de mala qualitat i apropar-se al concepte gurmet.

Si bé aquest esmorteïment cromàtic de moment domina tan sols els anomenats països occidentals i els entorns eminentment urbans, és cert que la globalització pot acabar afectant altres països caracteritzats per l’ús de colors intensos, com és el cas de l’Índia, Mèxic o Nigèria, els quals podrien esdevenir víctimes d'una colonització estètica que els estandarditzi cromàticament i els faci perdre un element cultural propi: el color.