L a cultura, encara que creguem el contrari, és efímera. I molts indrets que han estat visitats i referenciats per artistes de primer nivell, reals en la seva època, han passat a millor vida. Qui s’enrecorda de Los Cuernos, el bar del Raval on el Sigismond de La marge d’André Pyere de Mandiargues entra per fer-hi un got que li costa set pessetes, i que l’any passat va recuperar Adrià Pujol a Míster Folch, tot convertint-lo en lloc de pelegrinatge d’uns adolescents eixelebrats que busquen gresca a la Barcelona de la postguerra? O de la Granja Gavà, el bar mític de Terenci Moix, reconvertit el 2014 en el Beirut? Alguns indrets emblemàtics no tenen res a veure amb el que eren, d’altres han estat esborrats del mapa.

La mateixa plaça del Diamant d’avui dia no s’assembla gens a com era la plaça on la Colometa va ser feliç. Qui recorda les llibreries franceses del passeig de Gràcia? O l’Áncora y Delfín? O el mític Bocaccio? O el Whisky Club, que Jaime Gil de Biedma va glossar a El pie de la letra i que surt sovint a les memòries de Moix? O de La Sínia, el bar de Gràcia que regentava Lucas Quejido, mític personatge de les novel·les de Víctor Nubla, tancat fa només un any? O del carrer d’Escudellers de Sergio Pitol i Blai Bonet, entre el Cosmos i el New York? Què hi ha ara al local del carrer Goya que van compartir Manel i Mishima, on van parir, respectivament, Els millors professors europeus i Set tota la vida?

Encara podem anar al Boadas a demanar el mateix còctel de cava de Pepe Carvalho o asseure’ns a la plaça Vicenç Martorell com el Felipe Müller de Los detectives salvajes de Roberto Bolaño. O al Liceu, com la Teresa Valldaura de Mirall trencat. Però no es pensin que la llista és gaire llarga. Hi ha més llocs que ja són una llegenda.

Estudis Aprilia (El Pumarejo)

Hi va haver una època en què Vallcarca era el centre de l’univers musical català. I ho va ser gràcies als estudis Aprilia, situats al carrer Gomis 42, on els Sopa de Cabra i El Último de la Fila van enregistrar els seus debuts musicals. La banda de Manolo García i Quimi Portet hi gravaria part del segon Enemigos de lo ajeno, i el tercer, Nuevas mezclas. Els Duble Buble van donar-hi forma a Clava’t, tot un fenomen en aquells temps. Sau també va enregistrar-hi el seu tercer àlbum, Quina nit, el 1990, en una època en què els Aprilia sentien les guitarres contundents de molts grups heavies i hardcore, com Desperdicis Clínics, Zeus o Nexis.

Als 90 es va transformar en estudis El Laboratorio per ser el punt de referència del segell crossover Liquid Records, amb els badalonins Afraid to Speak in Public com a caps de cartell. Més tard, va esdevenir sala de concerts, El Pumarejo, que a finals del 2018 es va traslladar a l’Hospitalet de Llobregat. Ara mateix, en aquell lloc, només hi ha runa: s’hi està construint un edifici per a dotze habitatges, dotze aparcaments i sis trasters.

Galerías de la Luz

Quan es van inaugurar, el 1940, eren les galeries subterrànies més grans d’Europa. Recorrien el carrer Pelai, de plaça de Catalunya al carrer Bergara. Bigas Luna, al principi de Bilbao, hi fa anar el Leo a buscar unes fotografies de Bilbao, la prostituta que l’obsessiona i a qui acabarà segrestrant. A finals dels 70, quan el director va estrenar la pel·lícula, ja estava en plena decadència. Loquillo, al tema Avenida de la Luz, diu: “ Es un buen lugar para acabar borracheras / El heartbreak hotel de mi ciudad / El mito de ciudad sumergida ”.

En el seu moment més àlgid, el seu promotor, Jaume Sabaté Quixal, va pretendre connectar el carrer Pelai amb la plaça d’Urquinaona per sota. I se’n va arribar a fer el projecte. Avui dia el que queda visible de l’Avinguda de la Llum es troba dins la perfumeria Sephora del Triangle i a l’estació de FGC.

Cine Roxy

Inaugurat el 1941 amb la molt nazi Roberto Koch, el vencedor de la muerte, aquest cinema és essencial en la bibliografia de Juan Marsé. No només apareix a Si te dicen que caí, on els xavals que ronden la plaça Rovira cerquen el plaer de les pajilleras de les últimes files i on els anarquistes cometen un atemptat que mata un policia. L’autor també li va dedicar una nouvelle, El fantasma del cine Roxy. I hi fa anar els personatges d’ Últimas tardes con Teresa.

Inspirat en l’obra de Marsé i amb un títol gairebé calcat, Joan Manuel Serrat va escriure la cançó Los fantasmas del Roxy : “ Echaban No-Do y dos películas de ésas / que tú detestas y me chiflan a mí, / llenas de amores imposibles y / pasiones desatadas y violentas ”. Serrat ja diu que, quan compon el tema, l’edifici és propietat de Núñez i Navarro, que el va adquirir el 1969. El cantautor assegura que hi ha una seu del Banco Central. Ara hi ha un negoci encara menys glamurós, un Burger King.

Llibreria Catalònia

Fundada el 1924 per Antoni López i Llausàs, Manuel Borràs de Quadras i Josep Maria Cruzet al número 17 de la plaça de Catalunya, aquesta llibreria va ser l’epicentre de la literatura catalana anterior al franquisme. El 1931 es va traslladar a la ronda de Sant Pere, en plena voràgine com a llibreria, distribuïdora i editorial. A la façana, hi havia un gran cartell que deia: “El món és governat per llibres”. Entre els rèdits, compta amb les primeres edicions de Vida privada i El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. I amb els primers llibres de Josep Pla, com Cartes de lluny, Llanterna màgica, Cartes meridionals, Vida de Manolo contada per ell mateix i El sistema de Francesc Pujols. El 1932 va publicar el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Poca broma.

Amb el franquisme, Cruzet la va haver de rebatejar com a Casa del Libro, fins al 1976, que recuperaria el nom original. Les edicions de la Llibreria Catalònia serien el germen de Selecta, el primer segell que va poder publicar en català durant la dictadura. Amb l’arribada del segle XXI, no va poder superar la crisi del 2008, i el 2013 va tancar portes. El seu últim director, Miquel Colomer, deia que la llibreria havia superat una Guerra Civil, un incendi devastador i un conflicte immobiliari, però que no se n’havien sortit amb la penúltima crisi. Ara hi ha un McDonald’s.

Villa Rosa

El local que va obrir Miguel Borrull el 1915 a les portes del carrer de l’Arc del Teatre, una “abjecta espanyolada”, segons Sebastià Gasch, representava tot el que era el Barri Xino de Barcelona i que ja no és, al costat d’altres antres desapareguts com La Criolla o la Bodega Bohèmia. Al Villa Rosa és on van els amics cool de Frederic Lloberola en les seves excursions als baixos fons segons ens les relata Josep Maria de Sagarra a Vida privada. “Villa Rosa, a la llum de la primera hora de la tarda era, per a Bobby, com aquell estat de tristesa cerebral i aquell fàstic que es té d’un mateix, després d’una merla tumultuosa”, escriu l’autor. Cap dels indrets que cita l’escriptor barceloní ha resistit el pas del temps. Ni el sumptuós Lion d’Or de la Rambla on baixen la Rafaela, la Teodora, la Isabel, l’Hortènsia, el Bobby, el Comte de Sallés, en Pep i l’Emili.

A finals del franquisme i durant la Transició, el Villa Rosa va degenerar en club d’estriptis decadent, tot i que també era freqüentat pels agitadors de la contracultura. Javier Mariscal es va imaginar una aventura dels seus Garriris al local de l’Arc del Teatre convertit en un gran cabaret, on els clients arriben en Chevrolet. L’antre va surar fins al 1996, que va tancar, per poc després reobrir com a club de culte de la ciutat gràcies a l’empresa Mas i Mas. En homenatge al que havia estat, el pis de dalt de la discoteca es diu Villa Rosa.

Sala Metrònom

El 1980 Rafael Tous i Isabel de Pedro van obrir un petit espai a Sant de Gervasi de Cassoles per acollir artistes que estaven fora dels circuits. Hi va anar a parar, per exemple, Miquel Barceló, que hi faria, el febrer del 1981, la seva primera exposició individual a Barcelona, 30 llibres pintats i un llibre de ferro, pas previ a la seva gran mostra a la Galeria Trece de Rambla de Catalunya, la primavera del 1982, avantsala de l’esclat internacional de l’artista mallorquí.

Metrònom va traslladar-se el 1985 al Born, al carrer Fusina, a un antic magatzem d’espècies, i s’hi va estar fins al 2006. Avui la sala es pot llogar per a esdeveniments. La Trece, que havia obert a rambla de Catalunya 49, el 1976, va mantenir-se activa fins a mitjans dels anys 80... Dels llocs on va exposar el primer Barceló a la ciutat ja no en queda ni el nom.

Una mica més amunt de la Trece, hi havia, fins al 2014, la Galeria Joan Prats. Joan de Muga l’havia inaugurat, també, el 1976, amb un disseny d’interior de Josep Lluís Sert. On hi havia la Trece, ara hi ha el bar de Taller de Tapas, a la terrassa del qual Woody Allen va rodar una escena de Vicky Cristina Barcelona. A l’antiga Joan Prats hi ha una botiga de la marca de roba barcelonina Kaotiko, que conserva la façana original de la galeria.

Zeleste

A la pel·lícula Salvador (Puig Antich) de Manuel Huerga, hi ha una escena on surt Pau Riba cantant Noia de porcellana a l’antiga sala Zeleste del carrer Argenteria, una mostra irrefutable de com va ser d’important aquest local en l’escena musical i social barcelonina dels anys 70. Va estar al Born del 1973 al 1986, quan es va traslladar al Poblenou. Hi van començar la seva carrera Jaume Sisa, l’Orquestra Plateria, Jordi Batiste o Oriol Tramvia. Tete Montoliu hi va gravar tres discos en directe i hi van passar Bill Evans i Stan Getz.

A L’udol del griso al caire de les clavegueres, Quim Monzó parla dels corbats dissenys de les cadires i les mampares apergaminades, de la llum minsa, d’“aquesta cova sense Alí Babà, sense drac, sense pirates”. Avui hi ha una botiga de Desigual.