PERFIL
Diumenge 03/06/2021

Jaume Sayrach: memòries de capvespre d’un capellà sense dogma

Als seus 91 anys, el petit i únic fill viu de la Casa Sayrach recorda una vida entregada a la fe i a la classe treballadora, tant al carrer com al primer Ajuntament democràtic de Santa Coloma de Gramenet

Germán Aranda
8 min
Jaume sayrach  Memòries de capvespre d’un capellà sense dogma

Eren cinc germans orfes que vivien amb l’àvia, que no s’hi veia bé, i en plena Guerra Civil sentien com queien les bombes per sobre de la casa on vivien, la Casa Sayrach, un palau modernista de l’avinguda Diagonal -cantonada Enric Granados- dissenyat pel seu pare, Manuel Sayrach, amb clara influència de Gaudí. La casa és avui un atractiu turístic i el domicili de les cunyades del Jaume, l’últim dels cinc germans que encara és viu. Ho explica després que el mes de maig passat morís el seu germà, el periodista Manuel Sayrach. “Ens divertien els bombardejos -recorda el Jaume, que llavors tenia vuit anyets-. Vam passar gana, vam passar fred, no anàvem a l’escola, ningú ens vigilava i no teníem amics, però érem els reis del mambo”.

Poc s’assembla a aquella casa senyorial el petit pis de l’humil barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet on amb 91 anys el Jaume Patriç Sayrach remena el seu cafè i els seus records: des de quan els van confiscar la casa enmig de la guerra fins als seus últims anys al capdavant de la revista local Fòrum Grama, passant per la seva vida de capellà combatiu que es mobilitzava per demanar carrers asfaltats i escoles millors i era espiat i detingut en ple franquisme. Crític i poc dogmàtic, sempre, explica, al costat dels pobres i els obrers. També recorda quan va déixar de ser rector, que no sacerdot, per assumir el càrrec de regidor d’Urbanisme en el primer Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet de la democràcia, liderat per Lluís Hernández, del PSUC.

Darrere la finestra s’apaga el capvespre, que és també com el Jaume defineix el seu tram de la vida i el nom del blog on escriu cada dia (ara vol obrir un compte d’Instagram per fer-ne difusió). I s’encenen els primers llums de les cases del Fondo per sota del turó de Sant Geroni. El Jaume hi fa cap cada dia, tres quilòmetres de pujada i tres de baixada, a un ritme sostingut però alentit pel seu bastó, i amb els ossos afeblits pels medicaments que pren arran d’una infecció al cor que li podria haver costat la vida l’any 2002. “Em van dir que si m’operava podria viure bé uns cinc o deu anys més, i d’això en fa 18”, diu amb una lucidesa i una memòria poc tocades per l’edat. Només les dates se li escapen d’una vida de records increïbles.

La pandèmia, “com un monjo”

El Jaume viu la pandèmia sense por -“Mai he tingut por a res”, diu- i ha aprofitat les limitacions de mobilitat per tenir una vida “semblant a la d’un monjo”, però amb més flexibilitat horària. “Tinc el goig de disposar de tot el temps, em podria avorrir si fos pobre d’esperit. Em llevo d’hora i el primer que faig és una estona de lectura de la Bíblia. Després faig un repàs de la geografia mundial [assenyala el gran mapa que té penjat al menjador]. Després pinto, ara em toca imitar l’estil romànic. Esmorzo, miro el telèfon i les notícies i després em tanco a l’habitació a escriure, un llibre sobre el meu germà i els records familiars de quan érem petits. Soc l’últim que queda per explicar el que fèiem”, relata.

La mort del seu germà Manuel, al mes de maig, el Jaume la va viure “amb pau”. “No va patir gaire i vam passar les últimes hores parlant del llibre, de l’altra vida, de moltes coses”. El Jaume parla sense dramatismes sobre la mort, que s’ha endut els seus quatre germans però també grans amics com el poeta Màrius Sampere, que va morir l’any 2018. Anys abans, quan van operar a ell, el Màrius li va preguntar, encuriosit: “¿I has vist la dama?” I ell va respondre: “No, però he sentit les seves passes”. El Màrius, tot i ser ateu, “sempre estava discutint amb Déu”, recorda el Jaume: “I la seva dona em va dir que el veia resar”, afegeix. “He vist Déu baixar pel Besòs”, va escriure el Màrius, com recorda ara el Jaume. “Sempre parlava d’ell en to d’ironia, com burlant-se’n, però si s’hi baralla sempre és perquè hi creu, no?”, es pregunta.

Els cinc germans Sayrach el 1942.

La relació del Jaume i els seus germans amb la mort i la fe cristiana els van arribar molt d’hora, quan ell només tenia 3 anys i va morir la seva mare. “El meu pare ens va educar en la fe cristiana i quan l’acompanyàvem al cementiri a parlar amb la meva mare ens deia que allà hi havia el cos i que ella estava al cel. Això ens donava una gran tranquil·litat i quan va morir el pare sabíem que ells ens tutelaven des de dalt”, recorda. El pare, el Manuel, va morir només cinc anys després d’una pulmonia que va agafar just després d’haver estat empresonat pels milicians de la CNT en plena Guerra Civil. “Suposo que van veure que era republicà, ell era amic de Francesc Macià, i el van alliberar, però esclar, era catòlic i ric, i això era molt dolent per als anarquistes”, relata.

L’allargada obra de pare

Per pocs anys que en gaudissin, la figura del seu pare segueix avui molt present no només en el majestuós edifici de la Diagonal, sinó també en la memòria del Jaume. La Generalitat, abans que acabés la guerra, els va requisar la casa, però l’àvia, que era qui els cuidava, els va convèncer perquè els deixessin viure a la part del darrere, des d’on els petits Sayrach van viure la guerra, “explorant els centenars de llibres i enciclopèdies del pare, els de la història natural, amb tots els peixos i animals, els de geografia, amb tots els mapes”. “Van fer un mur i ens van deixar viure allà”, explica. El franquisme, després, va decidir mantenir l’expropiació. “El multimilionari Julio Muñoz Ramonet se la volia quedar, vèiem com hi anaven a sopar el general Solchaga i el general Yagüe... Però al final ens la vam poder quedar”, rememora. I com que van acabar podent-se quedar la casa, Julio Muñoz va optar per un altre palau.

Després d’uns anys sense anar a l’escola durant la guerra, el Jaume i els seus germans van ser escolaritzats. Ell va començar la carrera de medicina, on es va fer amic de Jordi Pujol, però més tard va fer teologia a la Universitat Gregoriana de Roma. Amb Pujol hi va mantenir la relació i ell va rebre’l a l’Ajuntament quan va arribar a l’enterrament de Lluís Hernández l’any 2015. “Feia poc que s’havien descobert els escàndols de la família i un comunista es va adreçar a Pujol esverat dient-li que com s’atrevia a estar allà, que el que havia fet era una vergonya. Jo vaig intentar mediar-hi però ell va dir-li que li digués el que li havia de dir. Quan l’home va haver acabat, el Pujol li va dir: «Té tota la raó. Però el Lluís era el meu amic i oi que em permetrà acomiadar-me d’ell?» L’home es va calmar, va dir que sí i li va donar la mà”, recorda el Jaume. Tornant als anys de la seva vida acadèmica, el Jaume recorda que l’interessava el món obrer des del seminari. Un cop ordenat capellà, va passar unes temporades a Vilafranca del Penedès i al Poblenou de Barcelona fins que va arribar a Santa Coloma l’any 1965, on va fundar la parròquia del Fondo. Fins avui, 55 anys després, segueix allà. Per què? “És com una mena de fidelitat. Quan un es casa, si no passen coses grosses, continua amb la seva parella. Si la gent es queda, per què he de marxar jo? Em sap greu la gent que marxa de Santa Coloma, perquè és una ciutat pobra en recursos intel·lectuals i sense ambient universitari, i els que despunten acaben marxant i només tornen per veure els pares”, reflexiona.

Del calabós a l’Ajuntament

Els seus primers anys en una Santa Coloma sense asfaltar i en ple franquisme, amb la primera onada migratòria de la resta d’Espanya en condicions precàries, van ser segurament els més intensos. El Jaume es va alinear amb la Joventut Obrera Catòlica. “El lema era «Creure és comprometre’s»”, recorda, i cita sant Joan Evangelista per defensar la seva postura crítica amb una institució catòlica alineada amb el règim: “Si dieu que estimeu Déu i no estimeu el pròxim sou uns mentiders”. Les reivindicacions eren molt bàsiques: “Que hi hagués aigua corrent, carrers asfaltats, escoles, autobusos, el benestar de la gent. Però ens enviaven espies i alguna vegada ens van empresonar”.

la casa Sayrach, a la Diagonal amb Enric Granados, on va passar la infància.

El Jaume va arribar a aturar misses per alinear-se amb protestes per una educació millor. “No eren protestes contra el franquisme, però el franquisme prohibia les manifestacions”, diu. El van detenir i el van agredir, però la sort i els seus orígens el van salvar el dia de la detenció més seriosa, després de passar un dia al calabós. “Al vespre em van dur a judici a Barcelona. Em crida el jutge i em diu «Jaume, què hi fas tu aquí?». Era un company d’escola, Garcia es deia. Em va dir que l’acompanyés mentre ell jutjava i que quan fos de nit els poders deixarien d’insistir perquè no em deixessin escapar, se n’oblidarien. Així que li vaig dir que deixés anar alguns detinguts per delictes menuts, i el meu cas, que era més gran, per rebel·lió, va quedar en res per la nostra amistat”.

La lluita obrera del Jaume dins l’Església va anar de bracet de la seva feina a la revista Grama, que aglutinava els moviments veïnals per una Santa Coloma millor. Amb l’arribada de la democràcia i l’elecció de Lluís Hernández com a alcalde, el Jaume va passar a ser regidor d’Urbanisme i implementar un pla popular de millora de la ciutat que havia nascut del teixit social. Però al Jaume no el satisfeia com els poders públics s’apropiaven d’aquestes lluites. Després del seu pas per l’Ajuntament va alternar feines comunes com a pintor amb una editorial, i va potenciar el naixement de l’Heura, el Centre de Normalització Lingüística d’una Santa Coloma encara avui majoritàriament castellanoparlant.

Jaume Sayrach el 1966 a la seva habitació amb tot d’imatges pròpies de l’època, tant reivindicatives com religioses. En aquella època es va implicar en la lluita obrera.

Però els darrers anys del Jaume, sempre amb esperit crític i municipalista, han estat marcats per l’intent de liderar un projecte amb minses aliances econòmiques i una viabilitat difícil: Fòrum Grama. Malgrat els inconvenients, va aconseguir tirar endavant 100 números d’una revista de pensament, notícies i reportatges del món local, entre els anys 95 i 2005. “Crec que no li hauria costat res a l’Ajuntament donar suport amb un parell de sous a una publicació independent, en comptes de fer tantíssims papers amb la cara de l’alcaldessa”, critica el Jaume, que els té guardats i va mostrant el rostre de Núria Parlon, amb qui tanmateix té una bona relació personal.

L’alcaldessa socialista, de fet, va atorgar al Jaume el Premi Ciutat de Santa Coloma l’any 2007 i va estar present en el seu emotiu 90è aniversari a la Biblioteca del Fondo, que va obrir un espai amb el seu nom. “M’hi porto molt bé amb ella, de vegades ens veuen agafats del braç i ens diuen que semblem una parella”, explica amb humor. Aquesta bona relació malgrat unes discrepàncies que expressa amb vehemència però sempre amb respecte són només una mostra de com el Jaume és un capellà -“Sempre ho seré”, defensa- sense dogma. “El pensament és com un arbre, que creix dins teu però influenciat per l’aire, pel sol, per la pluja. Jo em sento influenciat per la vida, i si tens un dogma i dius això no entra, això no entra, estàs tancat”, explica. Catòlic, sí -“Perquè el catolicisme és la meva família”-, però segur que “la llum de Déu arriba a tothom” -“I a mi m’arriba d’aquesta manera”-, el Jaume és sobretot un apassionat de la vida i del coneixement i un militant del dubte. “La fe -diu- no és una ciència. Jo no sé si Deú existeix, però hi crec. Ara bé, si no hi ha res a l’altra vida, m’agradaria saber-ho una estona abans de marxar”.

stats