Johan Cruyff: la biografia del naixement d’una revolució

“Pot fer-ho millor”. Quan tenia 12 anys, Johan Cruyff va ser expulsat de l’institut després de repetir curs. Treia males notes, més enllà d’un excel·lent en educació física i un notable en matemàtiques. Els professors creien que no s’hi esforçava gaire. Amb 45 anys, Nel Cruyff-Drraijer, la seva mare, no sabia què fer amb un nen que havia perdut el pare pocs mesos abans. Així que el va portar a un psicòleg, que va considerar-lo massa infantil per a la seva edat i li va recomanar que de gran intentés trobar feina en el sector del comerç. No anava mal encaminat, ja que Cruyff sempre va ser bo negociant. Aquell Cruyff de 12 anys ja era, d’alguna manera, l’home que es convertiria en un dels esportistes més importants de la història. “Avui en dia encara parlem de Beckenbauer i Pelé, però parlem de la seva filosofia? No, mai. Només ho fem amb Cruyff, que va crear una filosofia pròpia de joc”, explica a l’ARA Auke Kok, que publica el 17 de març amb Geoplaneta Johan Cruyff. Siempre al ataque, amb pròleg de Ramon Besa.

Kok es va passar tres anys parlant amb centenars de persones per poder escriure aquesta biografia “que Cruyff necessitava”. “Durant molt anys el meu editor em parlava de fer aquesta biografia, per saber qui era Cruyff realment. Però jo sempre tenia altres projectes. Quan va morir, vaig entendre que era el moment de fer-ho. Als Països Baixos cada figura important té la seva biografia independent”, afegeix Kok, un autor d’èxit que va acabar als tribunals per aquest llibre quan la Fundació Cruyff va denunciar-lo per haver escrit que l’exjugador va cobrar diners de la fundació que porta el seu nom, fet que l’entitat nega. “Tenia tres fonts bones, però cap document, així que va ser un error incloure aquesta informació”, admet Kok, que va perdre el cas. Kok ha centrat la seva biografia especialment en aquells anys menys coneguts, quan Cruyff era un nen i un jove, abans d’arribar a Barcelona.

Una infància complicada

Darrere de tot mite sempre s’hi amaga una persona. Aquest 24 de març farà cinc anys de la mort de l’holandès, però el cruyffisme segueix més viu que mai. Quan Joan Laporta va guanyar les eleccions, fa pocs dies, el seu equip portava una mascareta de color taronja amb el dorsal 14, el que solia portar Cruyff. “Som desacomplexadament cruyffistes”, va dir Laporta, gran amic seu. Cruyff és una estàtua al Camp Nou, un estadi a Amsterdam. I una idea de joc, un estil de viure, una fundació i una marca de roba. És l’home que va guanyar la Copa d’Europa al terreny de joc i a la banqueta, el futbolista que va obrir finestres en un Barça en blanc i negre. “Però una cosa és el cruyffisme i una de ben diferent ell. D’ell encara no sabíem moltes coses. El llibre explica qui era el Johan, el jove que perd el pare amb 12 anys, que té la mare treballant al vestidor de l’Ajax... Això el marca, li genera una sensació de debilitat, de no dependre d’ell mateix. El llibre explica el procés que va seguir per ser independent, per no dependre de ningú, per tenir els diners i el poder, per no patir. Si el vols entendre has d’imaginar-te com era de vulnerable llavors. Ja era molt tècnic jugant, de nen. I el seu pare deia a tothom que triomfaria a l’Ajax. Però la gent en feia broma, ja que el veien molt petit, molt prim. Era un nen molt nerviós, una mica estrany. Ningú pensava que triomfaria, però el pare ho tenia clar”, defensa Kok, que no ha volgut prendre partit en els debats al voltant de la figura de Cruyff i se n’ha declarat admirador des de la distància.

“Amb Cruyff sempre ha existit el debat. Cal ser cruyffista o anticruyffista. A ell li feia gràcia, tot plegat, i explicava que quan arribava a un lloc la gent sempre estava dividida entre els que estaven a favor seu i els que hi estaven en contra. Així que a mi tocava fer una biografia clàssica, independent, sense ser ni cruyffista ni anticruyffista, tot i que ell sempre m’ha fascinat. Quan vaig començar a mirar futbol, amb 10 anys el 1966, ell ja era un jove talent. Era com una estrella del pop, amb els cabells llargs. Ja era un fenomen a Holanda, ja que tenia una opinió molt forta i no callava. Era algú amb un de punt de vista propi, que sorprenia i provocava conflictes amb els clubs, els directius, la gent de la selecció... Per això molta gent estava irritada amb ell. Li deien que havia de jugar i prou. Però ell no estava disposat a callar. Això el fa fascinant”, admet Kok, que considera que per entendre el Cruyff adult cal entendre aquell nen que se solia posar malalt molts cops i que va viure una infància molt dura per la mort del seu pare. “Després, la mare va haver de tancar la verduleria familiar i va acabar treballant netejant els vestidors de l’Ajax. Deuria ser molt dur, sola amb els nens”, explica Kok. Manus Cruyff havia mort d’un infart amb 45 anys, quan el jove Johan en tenia 12. El van treure de l’escola, en ple festival de fi de curs, quan va arribar la notícia de l’infart d’aquell home valent, que havia ajudat diverses persones que s’amagaven dels nazis durant la guerra i que s’enfrontava amb l’autoritat quan sabia que tenia la raó, com el dia que un policia l’havia volgut multar quan es dirigia a un funeral. El policia va acabar a terra, i el seu fill mai va oblidar-ho.

El futbol es convertiria en un refugi per al jove Cruyff, que havia entrat a les categories inferiors de l’Ajax amb 10 anys. “No tenia el cos ni la força per al futbol d’aquella època, no podia ni xutar un córner perquè no podia fer arribar la pilota al punt de penal, li faltava força. Així que va haver d’inventar-se un nou esport. Un nou joc. I un cop va començar a inventar, ja no va parar. Va anar creant una nova realitat. La clau és que tenia por a la derrota, després de tant com havia patit. Per això sempre estava analitzant-ho tot. Com un animal intentant saber on poden ser els depredadors, així mirava aquells defenses durs que el volien lesionar”, diu Kok, que al seu llibre explica com Cruyff parlava amb el seu pare quan anava als entrenaments i als partits: l’havien enterrat en un cementiri just al costat de l’estadi de l’Ajax, De Meer. L’Ajax va ser la segona casa de Cruyff. Hi va trobar figures paternals, com entrenadors i treballadors, que el van cuidar. El club, de fet, va encarregar-se d’ajudar la família trobant-li una feina a la mare, primer, i després a ell, ja que no arribaven a final de mes. Amb 15 anys, Cruyff va entrar a treballar a la botiga de roba esportiva de Leo van de Kar. Membre de la comunitat jueva d’Amsterdam, Van de Kar havia creat un petit imperi amb els diamants, i s’havia convertit en un dels benefactors de l’Ajax. Van de Kar deixava que el jove Jopie, com Cruyff era conegut, portés les botes noves als futbolistes del primer equip de l’Ajax. Quan ho feia, els ulls del jovenet brillaven.

Una trampa legal

Aquells anys van ser claus per crear la personalitat de Johan Cruyff. De fet, darrere d’un mostrador va aprendre a negociar. I ho va posar en pràctica quan un club del nord d’Amsterdam, el De Volewijckers, va interessar-se per fitxar-lo oferint-li una motocicleta. Llavors els juvenils no podien tenir un sou fins que tenien 16 anys, així que Cruyff va saber utilitzar l’oportunitat per aconseguir que la directiva de l’Ajax falsifiqués la seva edat a la fitxa federativa i li oferís el primer sou. Dirk Cruyff, el seu tiet i tutor legal, no en va voler saber res, d’aquella trampa. I va demanar deixar de ser el seu tutor. A partir d’aquell moment ho va ser Barend Tak, el marit d’una germana de la seva mare. Com Van de Kar, Tak era jueu. I la comunitat jueva d’Amsterdam, després de veure com milers dels seus no tornaven dels camps d’extermini nazis, estaven disposats a lluitar durament per sobreviure. Tak, doncs, va donar suport a un Cruyff que durant aquells anys corria pels carrers del barri pròxim a l’estadi de l’Ajax dient: “Jo també soc jueu!” Cruyff havia trobat una segona feina a Litrico, una empresa tèxtil d’un directiu de l’Ajax, Harry Blitz. Aquella feina va ser una escola on va aprendre a regatejar i a signar contractes. I va aficionar-se a les salsitxes de bou kosher típiques de la comunitat jueva d’Amsterdam.

“La mare sempre li deia que havia de desconfiar de tothom. Que si no tenien tota la informació no li prendrien el pèl”, explica Kok. Cruyff mai va oblidar-ho, i va negociar un augment de sou tant a la botiga de Harry Blitz com a l’Ajax. I una de les primeres coses que va fer va ser exigir a la seva mare que deixés de treballar netejant els serveis i els vestidors de l’estadi de l’Ajax. Fins que va morir, ell la va cuidar. “Aquest era el Johan. Algú capaç de negociar molt durament, però també capaç de donar-ho tot per ajudar -apunta Kok-. Quan va arribar al primer equip de l’Ajax, el novembre del 1964, els esportistes no es feien rics. I se’ls demanava que fossin persones modestes. Ell era diferent. Amb 17 anys ja els hi deia als veterans què havien de fer”. A la biografia, el testimoni de desenes de companys d’equip serveix per recordar com era capaç de trencar un contracte amb les pròpies mans o forçar la dimissió de directius. “Era un revolucionari, com un Che Guevara amb roba de marca”, mig bromeja Kok.

“Era un pioner. No tenia estudis, però era el més llest. Tothom li preguntava coses i ell sempre tenia respostes. Els anys 60 van ser l’època del naixement dels mitjans de comunicació moderns, amb la televisió, revistes en color... Uns mitjans que preferien tenir en portada una estrella que no pas un col·lectiu. La premsa l’estimava i ell els va saber cuidar”, raona Kok, que recorda com “va ser el primer a donar entrevistes en exclusiva, a generar un entorn de periodistes per pressionar el club...”. “Va fer-ho tant a l’Ajax com al Barça, per tenir altaveus per plantar cara als directius”, afirma. “Ell era així, el fill d’un verdulaire llest que plantava cara als directius rics. Era un rebel, però sense estar interessat en la política. Era un liberal amb actitud de revolucionari d’esquerres. Sempre va pensar en els diners. Cruyff entenia bé el mercat, com havia après amb la seva família i de jove. Ara, no estava en contra del poder, com va demostrar quan ell era entrenador”, afegeix.

El Cruyff jugador va ser un rebel. En canvi, el Cruyff entrenador va ser un professor que sempre sabia seleccionar el talent. “Tothom t’ho dirà. Sabia descobrir els jugadors bons abans que ningú. Mira amb Guardiola, no li va fallar la vista”, explica Kok, satisfet per “haver pogut parlar amb tantes persones, familiars, amics i companys de feina, per poder fer així un retrat de com era Cruyff”. “Si el vols entendre cal acceptar que era tres coses a la vegada -diu Kok-: un artista, un home de negocis i un amant de la bona vida. Tres elements que no s’oposaven entre ells. Sempre volia ajudar, però també volia guanyar diners. Era compatible, al seu món. Era una persona especialment brillant trobant solucions, amb pànic a la derrota”. Una manera de fer que ha deixat empremta tant a Amsterdam com a Barcelona.

El llibre de Kok arriba ara a Catalunya, i ofereix el punt de vista holandès dels dies que Cruyff va ser a Barcelona, amb informacions d’interès com quan va rebre una oferta per ser el seleccionador holandès camí del Mundial del 1994, una oferta que va rebutjar per seguir al Barça, on va viure dies que el marcarien, com l’atac de cor que va provocar que deixés de fumar. “Aquella experiència el va marcar molt”, explica Kok, que sobre el llibre diu que té “curiositat per saber si triomfarà com als Països Baixos, on per sort s’ha venut bé”. “Cruyff tenia un pis de luxe a Amsterdam, però una casa preciosa a Catalunya. Ell sempre deia que Barcelona era el seu gran amor i Amsterdam la seva família. A vegades la relació amb la família pot ser més complicada”, bromeja Kok. La figura de Cruyff ha provocat molts debats als Països Baixos, especialment per la decisió de no voler jugar el Mundial del 1978, quan part del debat es va centrar en la figura de la seva dona, la Danny, a qui va voler protegir després d’un intent de segrest i molts anys de pressió. La fama sempre té un preu i Cruyff també el va pagar, especialment quan la sort es va girar en contra seva a finals dels anys 70, quan els negocis en el sector immobiliari no van funcionar. “Tenia tanta confiança en ell mateix que sempre creia que els seus negocis no fallarien”, diu Kok. No sempre va ser així.

Aquesta autoestima, però, li va servir per ser un dels millors entrenadors del món sense tenir-ne el títol. “Mai va estar disposat a fer el curs d’entrenador”, explica Kok. Quan va fitxar pel Barça va caldre fer malabarismes amb els papers perquè pogués fer-se càrrec del club blaugrana, on ja des de l’inici la relació amb el club va ser complicada. A Núñez no li va agradar que la premsa holandesa s’assabentés de la reunió per tancar el seu contracte com a entrenador en un hotel del llac Léman, a Suïssa.

Cruyff va protagonitzar una revolució personal i va crear una filosofia de vida. “Va inventar-se fins i tot una manera de parlar: cada roda de premsa en castellà era un repte per a ell, i s’aprenia frases com el famós «En un momento dado »”, explica Kok, que ha parlat amb molta gent que va fer camí amb ell al Barça, un club que més que mai torna a reivindicar el seu llegat. “No hi ha dubte que no podem entendre el Barça sense Cruyff”, defensa Kok, que ha arribat a definir el seu estil com a entrenador com d’“alegre dictador”. La revolució cruyffista va començar als carrers d’Amsterdam, entre verdures i botigues. I va arribar a Barcelona, on segueix més viva que mai, ja sigui a El Montanyà, el Camp Nou o cada cop que parla Pep Guardiola. Una revolució en moviment, com li agradaria a ell.