22/06/2023

Per què està de moda dur xancles amb mitjons?

A veure, en què quedem: ¿els mitjons s’han de veure o han de quedar amagats? Perquè, per una banda, tenim els pinkies, anomenats també mitjons invisibles, que tenen la funció de no deixar-se veure ni un mil·límetre, per tal de crear la ficció que duem les sabates sense res a sota. Però, per l’altra, està proliferant la moda de dur xancles o sandàlies amb mitjons, si pot ser, de tipus esportiu. Després de tants anys de mofar-nos de la pràctica dels turistes, especialment anglesos i alemanys, de combinar sandàlies amb mitjons, ara resulta que hem d’afegir-nos-hi per anar a la moda.

Ja a l’Antiga Roma els soldats utilitzaven, amb mitjons a sota, les sandàlies de sola clavetejada anomenades caligae. Una pràctica que molts historiadors consideren una de les fortaleses d'aquell exèrcit, ja que protegia els peus del fred i el fregament. De fet, encara no tenien la morfologia d'un mitjó, sinó que consistien en tires de cuir, lli, llana o, fins i tot, tendons i tripa seca, que s’enrotllaven al peu i arribaven fins a mitja cama. D’aquí neix, precisament, l’expressió en castellà “Estar más liado que la pata de un romano.” És que la cura dels peus al camp de batalla no és una qüestió fútil, com bé testimonia l'afecció del “peu de trinxera”. Els peus, sotmesos a baixes temperatures i a humitat constants, s’estovaven i els apareixien ferides que, quan s’infectaven i no es tractaven, podien comportar l’amputació de la cama. La idea dels peus embenats dels soldats segueix estant vigent avui dia, com en el cas dels portiank de les tropes russes, que els ajuden a suportar la duresa de les botes militars. Els turistes, definitivament, no han de fer front a unes condicions tan extremes, però estarem d’acord que les llargues caminades requereixen un calçat confortable. Així doncs, emparats per la llunyania del seu entorn, deixen enrere els protocols estètics habituals i abracen la solució més fresca i còmoda: les sandàlies amb mitjons.

Cargando
No hay anuncios

Ja fa unes temporades que han sorgit sabates que es caracteritzen per fusionar el calçat amb el mitjó, per oferir més comoditat, lleugeresa i adherència al peu. Un exemple paradigmàtic són les vambes Speed Trainer de Balenciaga, que han arrasat en vendes des del 2017 i han estat àmpliament recreades i copiades per moltes altres marques. De fet, en la seva col·laboració amb Adidas encara expliciten més la idea del mitjó esportiu i són més fidels a la màxima del dissenyador en cap de la casa, Demna Gvasalia “És lleig, per això ens agrada”. El mateix Gvasalia explica que li interessa fer equilibris per la frontera on el que és lleig es torna bonic i viceversa. Per què, al cap i a la fi, qui decideix què és bonic i què no ho és? Quan ens fem aquesta pregunta i deixem d'acceptar el que ens han dit que és socialment bell, també subvertim l’ordre establert en un sentit més profund.

La moda de combinar els mitjons amb les xancles piscineres dels 90, les clàssiques Birkenstock o les sandàlies de trekking, podria entrar dins la definició de lletjor. Una tendència que concorda amb una postura de despreocupació cap a la moda i, de retruc, de desafiament d'allò que ens ve imposat, fins al punt d’atrevir-nos a sortir al carrer amb el que portem per estar per casa. Una interpretació possible per explicar aquesta tendència, però que, d’altra banda, cau feta miques quan la veiem representada en marques com Gucci o Kenzo i en personalitats com Kanye West o Rihanna. I és aquí quan entenem que estem davant del clàssic “curosament descuidat” i que, darrere de tota tendència, per subversiva que sembli, sempre hi ha el sistema capitalista traient-ne rèdit.