La neutralitat i protecció dels centres mèdics és un dels principis universals acceptats pel dret humanitari internacional que recull la Convenció de Ginebra. Segons aquest acord, els hospitals i el personal sanitari no poden ser objectiu militar en cas de guerra, ni tampoc els ferits o malalts que estiguin sota atenció mèdica, ja siguin civils, combatents o pertanyin a qualsevol dels bàndols enfrontats.

Des que va ser aprovada el 1864 -per ser ampliada i desenvolupada posteriorment-, la Convenció de Ginebra no condemna la guerra, tot i que sí que estableix unes normes mínimes en cas de conflicte bèl·lic.

Aquestes normes s’han vulnerat en incomptables ocasions, però mai fins avui els atacs a hospitals s’havien convertit en una estratègia militar de les grans potències.

Només a Síria, segons dades de l’OMS, entre els anys 2014 i 2016 es van fer 384 atacs contra centres mèdics perfectament senyalitzats. Entre el gener i el juny del 2016, va haver-hi a tot el món 113 atacs contra hospitals, que van causar 185 morts i 296 ferits, el 38% dels quals eren personal mèdic, segons indica la mateixa font.

El que és alarmant d’aquestes xifres és que aquest tipus d’atac ja ni tan sols es justifica amb la incerta -i cínica- expressió sorgida de la guerra global contra el terrorisme coneguda com a “danys col·laterals” -és a dir, errors de càlcul el “mal menor” dels quals és la mort d’innocents-, i tot indica que si es bombardegen hospitals és perquè la cadena de comandament així ho ha decidit.

Durant l’any 2015, 75 hospitals i centres que reben suport de l’organització Metges Sense Fronteres (MSF) van patir 106 atacs: 63 a Síria, cinc al Iemen, cinc a Ucraïna, un a l’Afganistan i un al Sudan. Entre el gener i el novembre del 2016, 21 hospitals havien sigut atacats 50 vegades.

Matança a l’hospital de Kunduz

Un dels bombardejos més mortífers va ser el que hi va haver l’hospital d’urgències traumatològiques de Kunduz, a l’Afganistan, destruït el dia 3 d’octubre del 2015 a la matinada per l’exèrcit dels Estats Units, que va matar almenys trenta persones. L’atac va començar a les dues de la matinada i va acabar passades les tres. Alguns pacients van morir cremats vius als seus llits. D’altres van ser víctimes d’amputacions o van ser decapitats per la metralla i les bombes. Durant el bombardeig, un avió AC-130 va estar sobrevolant l’hospital a baixa altura, i els que intentaven fugir dels pavellons atacats eren rematats per trets procedents de l’avió. Aquella nit fatídica, l’hospital treballava a ple rendiment amb 105 pacients ingressats. Malgrat l’hora de la nit, s’estaven fent operacions en dos dels tres quiròfans.

L’hospital

L’hospital de Kunduz (KTC) es va obrir l’agost del 2011 per atendre urgències traumatològiques. Es tractava de l’únic hospital d’aquest tipus en tot el nord-oest de l’Afganistan. L’atenció mèdica que oferia era gratuïta. Tenia 92 llits que podien ampliar-se fins a 140. Disposava de tres quiròfans, vigilància intensiva, radiologia, fisioteràpia, farmàcia i laboratori.

El personal sanitari estava format per 460 persones. Des de la seva obertura, s’havien atès més de 68.000 pacients d’urgències i s’havien realitzat més de 15.000 intervencions quirúrgiques.

Entre el mes de gener i el mes d’octubre del 2015, quan va ser bombardejat, 3.262 pacients hi havien sigut operats.

La seguretat

Com tots els hospitals de MSF, el KTC complia les normes sobre tinença d’armes -“ no weapons” -, que prohibien l’entrada a qualsevol persona armada.

Dins de l’hospital, era MSF qui manava, i els vigilants contractats per l’ONG, els que s’ocupaven de la seguretat.

El govern i l’exèrcit nacional afganès, l’exèrcit dels Estats Units, la ISAF (Força Internacional a l’Afganistan) i les estructures de comandament dels diferents grups armats de l’oposició estaven informats de les activitats del KTC, i tots havien acceptat amb el negociador de MSF que l’hospital era un lloc neutral, protegit pel dret humanitari internacional.

Els pacients

Al KTC es tractava tots els ferits i malalts sense discriminació, fossin del bàndol que fossin.

ABANS DE L’ATAC

Dilluns, 28 de setembre

La ciutat de Kunduz desperta enmig de forts enfrontaments armats a causa de l’atac de les forces talibans contra les posicions del govern.

L’hospital és al centre de la ciutat, de manera que aquell dia MSF va demanar al personal essencial que romangués al recinte per evitar desplaçaments. La resta de treballadors van marxar a casa.

Aviat comencen a arribar nombrosos combatents ferits. Si en setmanes anteriors la majoria dels ferits pertanyien a la policia o a l’exèrcit afganès, ara la tendència es girava a favor dels talibans.

Sigui quin sigui el bàndol al qual pertanyen, a tots els ferits se’ls obliga a treure’s l’uniforme, així com qualsevol altre senyal que els identifiqui com a combatents.

A les 18 hores, els talibans controlen la zona de la ciutat on hi ha l’hospital.

Hores abans, representants del govern s’han presentat per evacuar els seus ferits i derivar-los a altres hospitals, tot i que deixen al KTC alguns dels pacients més crítics.

A les 22 hores ja són 137 els ferits de guerra atesos, incloent-hi 26 nens. La majoria presenten ferides de bala.

Dimarts, 29 de setembre

L’hospital està desbordat. S’ha passat dels 92 llits als 110. Un total de 130 pacients més estan repartits entre els passadissos i els despatxos.

El vehicle de MSF que es dirigeix de l’hospital a l’aeroport per recollir subministraments mèdics és tirotejat. El personal abandona el vehicle.

MSF envia les coordenades GPS de l’hospital al departament de Defensa dels Estats Units, als ministeris de l’Interior i Defensa afganesos, i al comandament de l’exèrcit dels EUA a Kabul.

Els avisos es fan mitjançant correu electrònic. Es rep confirmació d’haver-los rebut dels nord-americans i confirmació verbal dels ministeris afganesos.

S’envia la mateixa informació a l’oficial d’enllaç de l’ONU, que confirma la recepció i informa que ell mateix ha remès el correu a la Missió de Suport Ferm.

Dimecres, 30 de setembre

Alguns pacients talibans abandonen l’hospital en contra de les recomanacions mèdiques. MSF dedueix que dos pacients tenen un alt rang en les files talibanes, ja que han sigut portats per diversos companys que pregunten amb insistència al personal mèdic quan podran rebre l’alta.

Dijous, 2 d’octubre

Un funcionari del govern dels EUA, a Washington, pregunta a MSF si l’hospital “amaga” un gran nombre de talibans.

Se li respon que l’hospital està treballant a ple rendiment. Que entre els ferits també hi ha talibans i que alguns ferits han sigut derivats a la clínica de Chardara, a 15 quilòmetres de Kunduz, també de MSF.

Un oficial d’enllaç de l’ONU aconsella a MSF que tot el seu equip es quedi dins de les àrees de les coordenades del GPS, ja que s’està bombardejant la ciutat de Kunduz.

Divendres, 3 d’octubre

Els bombardejos sobre la ciutat s’han intensificat durant l’última nit. La ciutat s’ha quedat sense electricitat, però l’hospital ha pogut seguir funcionant gràcies als generadors propis.

MSF decideix posar una bandera a la teulada per senyalitzar l’hospital als avions.

Funcionaris i diplomàtics francesos i australians informen MSF sobre el risc de segrest que corre el personal internacional. Uns dies abans, el dia 29 de setembre, funcionaris de l’ambaixada francesa ja havien sol·licitat les dades dels telèfons mòbils dels expatriats, per si de cas.

A l’hospital s’havien pres mesures antisegrest, i el personal mèdic internacional, quan no treballa, dorm a les habitacions que hi ha al soterrani i en una de les oficines administratives, que es consideren més segures.

L’ATAC

A les 22.00 del dia 3, la situació és tranquil·la

La majoria del personal mèdic descansa al soterrani, sota la unitat de vigilància intensiva.

Els cirurgians aprofiten la calma per fer operacions pendents, ja programades. Els tres quiròfans estan funcionant, amb tres treballadors internacionals i 23 de nacionals.

Entre les 24.00 i la 1.30 del matí del dia 4, el coordinador de MSF fa una ronda de seguretat completa per tot l’hospital. Tots els guàrdies estan de servei als seus llocs.

A les 2 de la matinada comença l’atac

Les primeres bombes cauen sobre l’UCI, on hi ha sis pacients, entre ells dos nens. Tots moren cremats als seus llits. També mor tot el personal mèdic que els està atenent.

Després d’haver ensorrat l’UCI, l’atac continua contra l’edifici principal. L’arxiu. El laboratori. La sala d’urgències. Els serveis de radiologia. Consultes. Salut mental. Fisioteràpia i quiròfans, que són destruïts en diferents onades de bombardejos de precisió.

Els equips mèdics que estaven operant a aquella hora en dos dels tres quiròfans aconsegueixen fugir i es refugien a la sala d’esterilització. Els dos pacients que estaven sent intervinguts moren.

Un avió AC-130 vola fent cercles sobre l’hospital. Alguns supervivents poden veure com des de l’avió es dispara contra les persones que intenten escapar. El soroll, el pànic i la confusió són infernals. Un pacient en cadira de rodes és ferit per la metralla mentre intenta abandonar la sala d’hospitalització. Algunes persones corren cobertes per flames abans de caure a terra. Un metge de MSF pateix una amputació traumàtica d’una cama en una de les explosions. Un treballador de MSF és decapitat per la metralla.

DESPRÉS DE L’ATAC

L’atac va durar aproximadament una hora i va acabar cap a les 3.13 de la matinada.

Segons relata el personal de MSF, quan les explosions i els trets cessen, la situació és de caos, amb nombrosos ferits dirigint-se a l’edifici administratiu -que no ha quedat danyat- en estat de xoc, vomitant i cridant.

Els supervivents passegen pels edificis bombardejats a la recerca de ferits. Els equips de MSF intenten recuperar el màxim de material mèdic i improvisen una sala d’urgències a l’edifici administratiu, on comencen a operar els ferits utilitzant una taula d’escriptori i una taula de cuina. Un treballador de MSF i un metge de MSF que ha patit una amputació traumàtica són intervinguts en aquestes condicions. Moren durant l’operació.

A les 5.45 del matí arriba una ambulància del govern afganès, acompanyada de soldats dels cossos especials.

Entre l’ambulància del govern i la de MSF es fan dues rondes de trasllat de pacients a l’hospital públic.

L’exèrcit revisa les ambulàncies i l’hospital a la recerca de pacients talibans.

A les 6.00, una de les ambulàncies és tirotejada de camí cap a l’hospital.

Entre les 7.30 i les 8.00 tot el personal internacional de MSF així com el delegat del CICR que era al KTC són evacuats a l’aeroport.

A les 8.30 el personal local de MSF que continua a l’edifici informa de nous enfrontaments a la porta principal del KTC. Una hora més tard, torna la calma.

El balanç de l’atac és el següent: van morir almenys 30 persones, 10 pacients, 13 membres del personal de MSF i 7 persones més que no han pogut ser identificades a causa de les greus cremades.

Segueixen desaparegudes tres persones d’identitat coneguda: un treballador de MSF i dos pacients. Es pensa que podrien estar entre els cossos calcinats, però els exàmens forenses encara no són concloents.

L’hospital de Kunduz ha estat tancat des de llavors.

Quan el logista de MSF a Kunduz va prendre les coordenades GPS per assenyalar la posició exacta del KTC, ho va fer justament davant dels edificis bombardejats. La conclusió és clara: en comptes d’utilitzar-les per protegir l’hospital, es van utilitzar per atacar-lo en un bombardeig de precisió que no va afectar la resta dels edificis.

-------------------------------------------------------------

EL LLIBRE: PART DE LA VENDA ÉS PER A MSF

'El mapa del mundo de nuestras vidas', de Bru Rovira (Altaïr)

Kosovo, l'Afaganistan, Angola, Darfur, el Iemen, l'Índia, Haití, Síria, el Mediterrani... Els reportatges cobreixen gairebé trenta anys, però tots traspuen la mateixa humanitat i indignació pel que s'està veient. Bru Rovira en va fer una primera versió el 2010, que ara s'ha actualitzat afegint-hi nous episodis. El llibre, centrat en gran part en l'experiència dels treballadors de Metges Sense Fronteres, l'ha publicat Altaïr, i part de la venda (1 euro per exemplar) es destina als projectes de MSF a tot el món.