Aquest ha estat un dels paisatges de la meva infantesa, hi passava molt sovint quan anava a l'escola o en tornava, i sempre m’hi aturava. L’arquitectura d’aquest indret era molt diferent de la de la resta del barri, dos blocs d’apartaments de color gris i estètica casernària que s’encaraven, l’un davant de l’altre, com una illa enmig de cases baixes i edificis discretíssims. La sensació que produïen era alhora d’estranyesa i desubicació, com les restes d’un naufragi d’un temps passat, del qual només sabia allò que m’havien explicat a casa. Actualment es coneixen com els blocs de la plaça Guernica, i estan catalogats com a Bé Cultural d’Interès Local per l’Ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat. Però quan jo hi passejava encara es coneixien com les Viviendas del Caudillo. 

Per als que residíem a Sants, la Torrassa era allò que quedava a l’altre costat de la frontera, a l’altra vorera de la Riera Blanca. Creuaves un semàfor i entraves de cop en un altre món, on es començaven a construir les primeres torres del desarrollismo. Llar d’emigrants meridionals, primer murcians i després andalusos, que arribaven amb els seus somnis d’iniciar una vida millor. Aquesta situació havia estat així des de la dècada de 1930, quan aquest territori va experimentar un creixement demogràfic brutal. La resposta republicana a la manca d’habitatge havien estat els famosos passadissos promoguts per l’arquitecte Puig i Gairalt. Tanmateix, passada la Guerra Civil, el problema continuava igual. I aquests blocs extravagants van ser la discreta solució que va proposar el franquisme.  

Els edificis eren un disseny de l’arquitecte Manuel Puig Janer, i formaven part d’una promoció de l’Instituto Nacional de la Vivienda. El primer bloc es va inaugurar el diumenge 23 de febrer de 1941, quan es van entregar les claus a 32 famílies que fins llavors malvivien en barraques insalubres. La resta s’enllestiria entre 1942 i 1966, seixanta domicilis estructurats al voltant de vuit escales, dotats amb equipaments com una escola o una comissaria de policia. Amb el temps també van canviar els veïns, amb l’arribada d’excombatents i militars afins al règim. Llavors, eren l’epicentre de la dictadura en una barriada de majoria anarcosindicalista. Unes cases que al meu pare li produïen icterícia, i que formaven un veïnatge tancat i arraulit en un únic carrer, batejat com la plaça del Caudillo.

L’any 1980, cinc anys després de mort el dictador, aquest indret va rebre el nom actual de plaça Guernica, una picada d’ullet cap a la nova democràcia. No obstant això, durant molts anys encara va conservar una pintada dels anys quaranta en una paret mitgera d’aquesta plaça cantonada amb el carrer General Sanjurjo, avui Doctor Martí i Julià, que posava “Franco, Franco, Franco”. Segons l’informe que va fer Can Riera-Espai de Memòria l’any 2010, el grafiti havia sobreviscut mig cobert per una tanca publicitària. I la meitat del missatge va desaparèixer el 1984 sota el mural que hi va pintar l’artista navarrès Floren Erretan. La consigna repetida amb el nom del general va estar a la vista uns quants anys més, quasi desapercebuda pels vianants i inclosa en el cens de simbologia franquista de Catalunya. Fins que els treballs de sanejament i aïllament de la finca on era, l’any 2016, la van esborrar per sempre. 

Ara, d’aquesta història només sobreviu la placa que es va col·locar durant la seva inauguració, conservada a l’espai de Can Riera, on es guarda la memòria de Collblanc-la Torrassa. I aquests dos blocs, encara mig endormiscats, com un recordatori petrificat d’un temps en què la misèria, l’exclusió social i la tirania eren el pa de cada dia per aquests carrers.