Delta de l'EbreEl delta de l'Ebre s’ofega. Avui dia el 98% dels sediments que garanteixen l'existència de l'aiguamoll es queden segrestats als embassaments de Mequinensa i Riba-roja, fet que provoca una fase de retrocés i erosió del Delta sense precedents. La desaparició del delta de l’Ebre és un procés que s’ha vist accelerat en els últims anys amb el canvi climàtic, al pujar el nivell del mar a conseqüència del desglaç de les masses polars, i amb l’increment de la freqüència i la gravetat de fenòmens climàtics adversos. N’és una prova el temporal Gloria que l’any 2020 va fer pujar les aigües del Mediterrani al voltant d’un metre. Entre el 20 i 23 de gener, les onades de més de vuit metres van arrasar la barra del Trabucador i van trencar aquesta estreta i fràgil platja de sis quilòmetres de longitud i 120 metres d’amplada que uneix la punta de la Banya amb el continent. La tempesta va esborrar platges i dunes, i l’aigua del mar va penetrar tres quilòmetres terra endins i va inundar 3.000 hectàrees de terreny. Quatre anys més tard, el Delta continua recuperant-se dels efectes devastadors d’aquella borrasca alhora que s’enfronta a altres problemes.

“El Delta està més malament del que la gent es pensa”, assegura el pagès i president de la junta rectora del Parc Natural del Delta de l’Ebre, Dani Forcadell, en referència a la ignorància generalitzada que envolta la problemàtica del Delta. Forcadell reflexiona: “Quan treballes en el teu dia a dia no te n’adones. No és fins que voltes, estàs als llocs i t’informes que t’adones del que està passant aquí”.

El 90% dels aiguamolls del món s'han degradat

La situació del delta de l'Ebre no és una excepció d'aquest aiguamoll. Segons dades de SEO/Birdlife, les zones humides conformen l'ecosistema que més regressió ha experimentat des del segle passat: ara per ara, gairebé el 90% dels aiguamolls del món s'han degradat o extingit.

“Es tracta d’un efecte antropogènic la causa principal del qual és la sobtada interrupció del flux de sediments als rius arran de la proliferació d’embassaments a les conques hidrogràfiques al llarg del segle XX i arreu del planeta”, resumeix el professor d’hidràulica de la Universitat de Saragossa César González Cebollada al llibre Terra presa, que recull diferents veus expertes en la gestió dels sediments al món.

A l’estat espanyol, tot i ser el tercer país amb més aiguamolls d’importància internacional, ha desaparegut entre el 60% i el 75% de la superfície humida original al llarg dels 200 anys anteriors a la dècada dels noranta. Estem parlant d’entre 280.000 i 500.000 hectàrees d’aiguamolls esvaïts.

"La mala gestió de l'aigua està darrere de la silenciosa desaparició de les zones humides a Espanya", apunta l'entitat de conservació d'aus SEO/BirdLife.

Els beneficis de les aportacions fluvials i de sediments al mar estan més que estudiats: cada metre cúbic per segon d'aigua del cabal mitjà que l'Ebre aboca al Mediterrani en època de posta piscícola propicia l'any següent unes captures aproximades de 114 quilos a la flota pesquera de l'entorn del Delta.

El mar Mediterrani, amb corrents oceànics modestos, és relativament pobre en nutrients. Per això, la riquesa natural depèn en gran mesura de les aportacions locals com la de l'Ebre. El problema és que la quantitat d'aigua i de sediments que arriba al mar és cada cop menor.

“Durant els últims seixanta o setanta anys només ha arribat un 1% dels sediments que arribaven fa mig segle al Delta. Si no arriben sediments, el Delta no és que no avanci, sinó que retrocedeix amb cada empenta que fa el mar”, subratlla Jordi Parés de l'Associació Sediments.

No assegurar sediments ni uns cabals funcionals –els que permeten mantenir la funcionalitat dels ecosistemes vinculats al medi hídric– a la desembocadura només ajuda a posar en risc la gran biodiversitat del Delta, i això genera impactes a la fauna i la flora. Per exemple, i segons les dades de SEO/BirdLife, un 83% de les poblacions d'aus de les Àrees Importants per a la Conservació de les Aus depenen de l'aigua a l’Estat espanyol. En concret, el Delta l'Ebre, Doñana i l'Albufera de València sumen més del 25% de les aus aquàtiques hivernants censades a Espanya –una mitjana de 600.000 exemplars.

Un territori històricament espoliat

El problema és greu: el centenar d’embassaments del riu Ebre poden retenir fins al 60% del volum anual mitjà d'aigua, una pressió que se suma a la reducció de cabals pel canvi climàtic.

Per exemple, la sequera que ha viscut Catalunya durant el 2023 i el 2024, la pitjor de l'últim segle, ha provocat restriccions en l'ús de l'aigua del riu Ebre. L'abril del 2023 la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE) va retallar el 50% de la dotació d’aigua per als regants del Delta de l’Ebre, fet que va afectar prop de 21.000 hectàrees de cultiu, a menys d’una setmana de l’inici de la campanya de l’arròs. La manca d'aigua dolça als arrossars per aquestes restriccions ha provocat un augment en la salinitat a la terra que ha afectat el cultiu de l'arròs.

A més, la crisi hídrica que ha travessat el país a causa de la sequera ha tornat a posar sobre la taula un debat tant vell com polèmic: el transvasament de l'aigua del riu Ebre; aquesta vegada cap a Barcelona.

“Estem farts de ser el territori que sempre s’espolia”, diu Júlia Albacar, que explica que ella forma part d’una generació que s’ha criat entre manifestacions quan fa més de vint anys la gent de les Terres de l’Ebre va sortir al carrer a protestar contra el Pla Hidrològic Nacional i el transvasament de l’Ebre que va impulsar el 2001 el govern de José María Aznar i va derogar el 2005 el govern de José Luis Zapatero. “Allò va servir per generar una consciència territorial –destaca Albacar–. Es va generar una sensació que ens estaven prenent una cosa que és nostra i que havíem de defensar”.

El debat sobre la gestió de l’Ebre no només té a veure amb la crisi climàtica, hídrica i energètica, sinó també amb una cultura dels recursos desfasada. No podem oblidar la campanya Agua para todos que el PP va dissenyar a finals dels anys noranta per impulsar la política de transvasaments entre conques i així possibilitar tant l’agricultura intensiva com el model de complexos turístics, molt rendibles per als inversors, a Alacant, Almeria, Múrcia i València, amb missatges com “el agua se pierde en el mar”. Una idea que avui el PP i Vox segueixen argumentant en el seu intent de recollir vots.

El sociòleg i antropòleg Bruno Latour defineix molt bé aquesta cosmologia de “l'antic món” en què “el més important era fer servir els recursos per desenvolupar-se”. Aquesta forma caduca de relacionar-nos amb la natura és la que vull manifestar amb el projecte El paisatge invisible.

Salvar el delta de l'Ebre

“El Delta es pot salvar”, sentencia l’activista Josep Bertomeu "Polet". Tot i que no és viable tornar a les condicions naturals del delta de l’Ebre abans de la construcció de les grans preses, encara és possible millorar-ne la situació.

Tot i la constatació de la seva degradació i de la rellevància de l’aiguamoll pel que fa a la seva biodiversitat, les administracions competents –el ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), a través de la CHE i la Generalitat de Catalunya a través del seu departament de Territori i Sostenibilitat– en les últimes legislatures no han adoptat les mesures necessàries per revertir la situació.

“Els polítics venen aquí a fer-se la foto, però després ningú no fa res”, es queixa Montse Masià, veïna de Poblenou del Delta.

Des de l'Associació Sediments denuncien en aquest sentit que l'última proposta que la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre va anunciar el novembre del 2023, una prova pilot per mobilitzar sediments de l'embassament de Riba-roja, només és “un intent de rentar la seva imatge davant la pressió exercida per les entitats ambientalistes del Delta, i no aporta una solució real perquè volen moure sediments sense assegurar-se que superin l’obstacle de la presa”.

En un manifest signat per divuit organitzacions ecologistes expliquen que “una gestió integral dels sediments implicaria fer servir mètodes com el bypass per hidrosucció fins a les preses de Mequinensa i de Riba-roja o obrir –amb càrrega d’aigua i sediments– les comportes dels embassaments de Riba-roja i Flix per fer buidatges que podrien generar prou corrent d’aigua per arrossegar els sediments”. Per dur a terme aquesta última solució cal que els desaigües de fons de les preses hidroelèctriques estiguin en un bon estat de manteniment, cosa que, segons subratlla l’Associació Sediments, no és així en el cas dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja, pels quals fa molts anys que no circula aigua.

Per aquest motiu, aquesta entitat mediambiental ha denunciat Endesa, l’empresa elèctrica concessionària que gestiona els embassaments, per risc catastròfic a causa de les deficiències en el manteniment dels desaigües de fons de l’embassament de Riba-roja i per delicte ambiental per la manca de sistemes i protocols per a la transferència de sediments en la gestió dels embassaments del tram final del riu Ebre. La Fiscalia de Medi Ambient ha traslladat el cas als tribunals, després d’acceptar a tràmit la denúncia pel presumpte delicte ambiental en la gestió dels embassaments del tram final de l’Ebre, i actualment s’han obert diligències prèvies al jutjat d’instrucció número 1 de Falset en contra de la companyia elèctrica. “Hi ha maneres de fer arribar sediments al Delta”, insisteix Polet, que reitera: “El delta de l’Ebre és el més salvable i el que desapareixerà abans”.

La terra s’enfonsa, i els pròxims vuitanta anys l’aigua del mar destruirà la riquesa natural i econòmica de l’aiguamoll si no hi ha un canvi en la gestió de la conca.

*Aquest projecte ha estat possible gràcies a una beca de National Geographic Society i l’acompanyament de l’Espai d’Arts de Roca Umbert Fàbrica de les Arts.