L'exili català explicat amb cartes de Fidel Castro, Mao i la reina d’Anglaterra

BarcelonaEl 7 de juliol Maria Teresa Pi-Sunyer va llegir l’ARA. Un reportatge va cridar-li especialment l’atenció. El que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines, titulat "Qui eren els amics catalans de Jackie Kennedy?".És la història de la targeta d’agraïment a la família Mattes com a resposta al condol que havien fet arribar a Jackie per l’assassinat del seu espòs, John Fitzgerald Kennedy. "Però si jo la tinc igual!", es va dir la Maria Teresa. Amb una particularitat afegida: ella en va ser la receptora; per tant, també qui va enviar a Jackie el seu condol. Rebo un correu electrònic en què me’n fa cinc cèntims i també m’avança una impressionant llista d’altres celebritats amb qui també es va cartejar entre el 1963 i el 1966, els anys que, junt amb la seva família, va viure a Long Island (Nova York). La història és llarga i preciosa. Me l’explicarà de viva veu i avui aquí us la relato.

Abans que res un tràiler: a més a més de Jackie, són cartes de Robert Kennedy, la reina d’Anglaterra, el papa Pau VI, Fidel Castro, Lyndon B. Johnson, Mao Zedong, Richard Burton, Elizabeth Taylor i Audrey Hepburn. Impressiona, la llista. Doncs bé, l’origen i l’existència de la història d’aquestes cartes és, una vegada més, una història de l’exili. El dolorós exili, sí; la distància imposada, l’enyor de la terra estimada. La Maria Teresa és neta d’August Pi-Sunyer, al seu torn germà de Carles Pi-Sunyer, conseller dels governs de Francesc Macià i Lluís Companys, destacadíssima figura política catalana. La Maria Teresa va néixer a Caracas fruit de l’exili familiar a Veneçuela. Allà va romandre fins als dotze anys, quan el seu pare, Pere Pi-Sunyer —treballador de Standard Oil, empresa americana amb filial a Caracas— va voler tornar a Catalunya, però abans van fer estada a Long Island. Allà van arribar l’estiu del 1963, molt pocs mesos abans del magnicidi de Dallas del 22 de novembre. L’impacte de la mort de JFK va sacsejar el món i també la consciència d’una nena de tretze anys a qui va impressionar la imatge desvalguda però coratjosa de Jackie: "M’havia fet entusiasta dels Kennedy; em comprava els diaris i els llibres que es publicaven sobre ells. Vaig necessitar donar-li el condol". I així ho va fer. I Jackie i el seu gabinet li van respondre. Igual que a Isabel Mattes i suposem que a centenars i centenars de persones més. M’ensenya el sobre, la targeta i els dos recordatoris de la mort de JFK. Impressionen.

Però l’odissea epistolar de la Maria Teresa no es va acabar aquí. La seva cosina havia escrit una carta a Robert Kennedy quan era un senador amb projecció presidenciable. Quan va morir assassinat a l’Hotel Ambassador de Los Angeles l’any 1968, la Maria Teresa també va escriure a l’Ethel, la seva esposa, per donar-li el condol. Ella, igual que Jackie, també li va respondre. El 1968 la família ja havia tornat a Catalunya. Abans, la Maria Teresa va tenir temps de felicitar per Nadal la reina Elisabet d’Anglaterra. "Em vaig emocionar i, amb l’entusiasme de l’adolescència, vaig posar-me a escriure als grans personatges que veia als diaris". L’assistent personal de la reina li va respondre per transmetre-li tot el seu agraïment. La carta és molt bonica, mecanografiada i rubricada personalment: "Dear Miss Pi-Sunyer...".

"Li expressa la seva gratitud de tot cor pel missatge devot de bons desitjos i oracions que li ha transmès". Això diu la carta remesa des de Ciutat del Vaticà com a resposta a la felicitació transmesa al papa Pau VI. "A l’escola americana on anava, també abans a la de Caracas, vaig rebre bones classes d’història, cosa que segurament va fer-me afilar la curiositat per aquestes persones amb qui vaig voler entrar en contacte", explica. Això explica també les cartes que m’ensenya enviades des de la República Popular de la Xina. Sí, Mao Zedong també va ser objecte de l’afany eclèctic de la Maria Teresa: "Podem dir que no tenia gaire criteri. Tothom o quasi tothom que sortia al diari em despertava curiositat", bromeja. I Fidel Castro, esclar, sortia molt als diaris en aquells temps de la Guerra Freda. El primer ministre del "Gobierno Revolucionario del Comandante Fidel Castro" és qui signa la carta d’agraïment en aquest cas.

"Coses d’adolescència", forma eloqüent de descriure l’enamorament de la gran Audrey Hepburn i de la parella formada per Elizabeth Taylor i Richard Burton, que ha quedat testimoniat pels respectius autògrafs que clouen la impressionant col·lecció. Sense oblidar les cartes amb el president de Veneçuela és clar: "Des de petita em sento veneçolana de cor, i em va saber molt greu marxar de Caracas als dotze anys". Val la pena recalcar que l’amor per Veneçuela la va portar altre cop al país, després de casar-se, per un període de set anys. Allà van néixer les seves dues filles. En total, sumant les dues etapes, va ser vint anys al país.

El pare de la Maria Teresa va ser l’únic de tres germans que va decidir tornar de l’exili. Els seus germans, Jaume i Cèsar, es van establir definitivament als Estats Units i Mèxic respectivament. A més a més de l’enyor de les arrels, Pere Pi-Sunyer tenia clar el seu retorn. "La perspectiva de futur s’albirava millor a Catalunya que a Caracas, i això és el que més desitjava per a les seves tres filles. Entre altres coses que, si ho desitjàvem, ens caséssim amb catalans", diu la Maria Teresa, que avui viu a Roses —fa dos mesos que hi ha tornat—, el poble familiar, el lloc que sempre ha estat al cor de la família. Carles Pi-Sunyer va morir a Caracas l’any 1971 i fins quinze anys després la família no va rebre el permís per repatriar el cos a Catalunya i enterrar-lo a Roses. "Ser enterrat a Roses és com tornar-hi a ser", diu un dels poemes de l’escriptor i polític. Doncs això, resulta revelador com un grapat de cartes escrites i rebudes en temps d’adolescència poden descriure tan i tan bé alguns dels aspres significats del concepte exili.