BarcelonaHi pot haver encara rastres de JFK? Qui sap si algun dia sabrem del cert qui el va matar i per què. Aquest enigma encara perdura i, malauradament, no podem projectar-hi llum. Però a la pregunta inicial, podem, des d’aquí, respondre que sí. Tinc a les meves mans una carta que és un rastre, corpori i tangible, d’un dels grans mites del segle XX. Un mite que és, alhora, tres mites: JFK, el seu assassinat i la seva esposa, Jackie. Un conglomerat ple de simbolisme, de fatalisme; una història, la seva, que explica un període fonamental de la història recent. Un assassinat que va sacsejar el món i, segur que sí, el va canviar. I una primera dama que en si mateixa també ha acumulat un relat propi extremadament interessant, duríssim; una dona fascinant que ha generat admiració, controvèrsia i, com tots els grans personatges, tota mena de ficcions al seu voltant. Jacqueline Bouvier (després Jackie Kennedy i Jackie Onassis) s’ha explicat del dret i del revés des de la historiografia oficial i no oficial, la literatura, el cinema, la televisió i tota mena de suports, canals i registres. Avui, modestament, des d’aquestes línies també l’explicarem, una mica més, amb una carta.

Una carta que és un agraïment. No té mata-segells però llegint el contingut no costa gaire datar-la aproximadament. Es devia enviar entre finals de 1963 i principis de 1964. Conté dos remitents. Un al lloc canònic, al darrere del sobre: Mrs John F. Kennedy. I un altre al davant, la rúbrica impresa de Jacqueline Kennedy. El text, no manuscrit sinó imprès, és breu, precís. “La senyora Kennedy agraeix profundament la seva simpatia i consideració”. Un agraïment que podria estar motivat per qualsevol circumstància. Una felicitació d’aniversari? Una celebració familiar? Tal vegada. Però no. Cal observar bé. L’estètica és molt eloqüent. El motiu de l’agraïment és delatat pel requadre negre que emmarca el targetó. El mateix contorn negre que ressegueix les vores del sobre en la seva part posterior. Així tradicionalment s’adornaven les cartes d’agraïment per un condol expressat. I quin condol podria ser si no per la mort del seu espòs, assassinat a Dallas el 22 de novembre de 1963?

Fixem-nos ara en dues qüestions importants. Qui és el destinatari de la carta i com ha anat a parar a les meves mans. Comencem per la segona. Aquesta carta va aparèixer, fa quatre mesos, en una botiga de vell de Barcelona junt amb un plec de documentació –cartes i fotografies autografiades– adreçades totes a la família Mattes. Tres noms: Isabel, Teresa –a qui està adreçada la carta de Jackie– i José. Quin és el rastre deixat per les cartes? Quasi impossible saber-ho. El més probable, com en tantíssimes altres ocasions similars, és que un pis s’hagi buidat i tot el contingut s’hagi dispersat amb total arbitrarietat. O bé venut a un brocanter o buidador de pisos o bé llançat i recuperat de les escombraries per un remenador que l'ha venut a la botiga de vell. El pa de cada dia per a algú familiaritzat amb els atzarosos destins d’una part molt important dels llegats familiars quan aquests no són cuidats per ningú. El pa de cada dia als Encants, no cal anar gaire lluny.

Isabel, Teresa i José. Tres germans? És possible. No he aconseguit trobar el seu rastre. Però les cartes expliquen una història. Estan datades entre 1964 i 1966 i relaten la relació epistolar dels Mattes amb la reialesa espanyola del moment i també amb la grega, agermanada amb l’espanyola per via sanguínia directa. Una relació, s’intueix, de “fans”, de profunda creença i respecte cap a la institució monàrquica. Diverses fotografies dedicades ho testimonien. Per exemple, una de Cecília de Borbó i Parma, una altra del seu germà Carlos Hugo de Borbón i Parma i de la seva esposa Irene d’Holanda, i una, la més destacada, datada el 4 de maig de 1965, dels prínceps d’Espanya, Joan Carles i Sofia, acompanyats de la seva primera filla, Elena. Bona connexió, sens dubte.

Tot fa pensar en una família benestant barcelonina, amb domicilis a la part alta del carrer de Muntaner i també al carrer de Trafalgar (així ho acrediten les adreces dels sobres). Un costum, agrair els condols rebuts per correspondència, avui pràcticament extingit i que formava part d’una mena de decòrum no escrit que les famílies respectaven religiosament, igual que el costum de les esqueles als diaris i els recordatoris de defunció entregats als funerals –que avui encara s’estilen– i, en un ordre de coses molt més festiu, les participacions de bateig i casament i les felicitacions de Nadal. Paperassa que durant molts anys s’ha acumulat a calaixos de milers de cases.

Els apunts biogràfics de Jackie Kennedy, en detenir-se en les reaccions populars a la mort de JFK, expliquen que el 14 de gener de 1964, menys de tres mesos després de l’assassinat del seu marit, ella va fer una aparició televisiva des del despatx del fiscal general dels EUA per agrair els “centenars de milers de missatges” de suport i de condol que havia rebut d’ençà del magnicidi de Dallas: “M’ha sostingut l’afecte dels Estats Units cap al John”, va concloure. No tan sols dels Estats Units, està clar. Quin goig i quin privilegi tenir-ne a les mans una prova fefaent.