El Museu Palau d'Art de Düsseldorf, que exposa col·leccions de pintura, fotografia i arts gràfiques, ha posat en marxa una estratègia per incentivar les visites: ha creat la figura d’un guia molt peculiar, Joseph Langelinck, que no es caracteritza per la seva divulgació pacient i meticulosa, sinó tot al contrari. Fa un recorregut explicatiu pel museu amb un to deliberadament agre i condescendent. Busca la humiliació dels visitants, posa en evidència la seva incultura i els fa sentir, segons les seves mateixes paraules, “tan ignorants com sigui possible”. Els exigeix respostes a les seves preguntes, el recrimina que mirin el mòbil, els esbronca si se separen del grup i els renya si s’asseuen en algun dels bancs de l’itinerari. Per descomptat, es tracta d’un actor, Carl Brandi, que interpreta aquest personatge rígid i agressiu que també qüestiona el criteri del museu i el valor de les obres. Es burla d’algunes peces exposades i dels artistes, rebutja determinats corrents estilístics i critica que algunes sales semblin uns grans magatzems. El Palau d'Art ha batejat l’experiència com el grumpy guide, el guia malcarat, i ha tingut un èxit insòlit. Va començar el mes de maig passat, i el xou està tan sol·licitat que des d’aleshores de seguida s’exhaureixen totes les sessions setmanals. Segons el museu, el públic accepta de bona gana els exabruptes de Joseph Langelinck.

La proposta capgira el paper tradicional de l’expert, pedagògic i atent, i el transforma en un ésser arrogant i cruel, explorant nous codis per a la divulgació cultural. En comptes d’afavorir l’accessibilitat i els vincles emocionals positius es treballa l’atenció dels visitants a través de l’impacte i la violència verbal.

Aquesta voluntat de transgressió, de subvertir l’esperit museístic, no és tan original. Connecta amb la televisió de l’honestedat brutal, la que ha alimentat l’èxit de personatges com el Dr. House interpretat per Hugh Laurie o els monòlegs de Ricky Gervais. O, en un altre nivell, els estirabots de Risto Mejide com a jurat de talent shows. És també el llegat de tot l’odi que ha catapultat la masculinitat tòxica als millors rànquings de youtubers i estrímers. Inèrcies que combaten la possibilitat d’un món més inclusiu i amable a través de la interpel·lació agressiva i el foment d’una suposada veritat incòmoda que sobrevalora la sinceritat. Es menysprea la sensibilitat com una virtut compartida i es destrueix la tendència a democratitzar els museus. Despertar la vergonya de la ignorància, a més, recupera la idea classista de la cultura com un espai per a les elits intel·lectuals. Enalteix la pedagogia de la duresa ara que molts consideren que l’educació és tan tova i dòcil que idiotitza les persones.

No obstant això, resulta que funciona. Porta més visitants al museu i dona a la institució una repercussió mediàtica que no havia tingut fins ara. Els canals televisius i digitals de cultura s’han fet ressò de la popularitat i efectivitat del guia malcarat, amb el dubte de si la gent té interès en el museu o en presenciar la posada en escena d’un escarni. El crític i assagista John Berger qüestionava la manera com els museus construïen la mirada i els conceptes de poder, autoritat i jerarquia social. El grumpy guide ho porta a l’extrem, incorporant una mena d’obediència emocional i de submissió al relat que proporciona el mateix museu. És teatral i fictici, però sembla que també resulta catàrtic i plaent.

Potser es pot interpretar com una performance artística que alerta d’aquesta afició per l’amargor lúcida, però també es pot percebre com una idealització d’aquest cinisme social cruel, desproveït de valors, que guanya terreny.