Va ser el cineasta Federico Fellini qui el 1960 ens regalà la paraula paparazzi. El protagonista de la seva famosa pel·lícula La dolce vita és un reporter, interpretat per Marcello Mastroianni, que té per company un fotògraf anomenat Adriano Paparazzo. A Roma tots dos van al darrere d’una exuberant actriu americana, encarnada per Anita Ekberg. Curiosament, en un dialecte italià, paparazzo vol dir “moscard”. També és com són coneguts els nins que parlen de manera atropellada, com el brunzit d’un moscard. Així doncs, el nom donat als caçadors de celebritats no podria ser més escaient.

Els moscards amb càmera de Federico Fellini començaren a sobrevolar les Balears a final dels anys seixanta. Ho feren per cobrir els estius dels aleshores prínceps d’Espanya, Joan Carles i Sofia, que el 1973 ja pogueren gaudir del Palau de Marivent com a residència fixa a Palma. Però el punt d’inflexió de l’arribada de paparazzis a Mallorca es produiria més tard, l’agost del 1986. Els ja oficials reis feren d’amfitrions de Lady Di, el príncep Carles i els seus dos fills petits. El veterà fotoperiodista del diari mallorquí Última Hora Pedro Prieto, ja jubilat, recorda perfectament l’impacte mediàtic d’una visita que es repetiria tres vegades més. “Allò va ser una bogeria. Vingueren un munt de reporters gràfics de tots els tabloides britànics”, recorda.

Autèntics kamikazes

Prieto va quedar sorprès amb la manera de treballar dels seus companys: “Lady Di, que coneixia bé els paparazzis, ens va regalar un posat, col·locant-se tota sola a la proa del vaixell reial Fortuna mentre sortia de Portopí. L’endemà, però, els anglesos no varen treure en portada aquesta foto, sinó una altra de la princesa de Gal·les banyant-se a Cabrera. Vaig preguntar com l’havien aconseguida i em digueren que gràcies a uns escàners que tenien”. En una època en què encara no hi havia mòbils, aquests aparells eren com una espècie de walkie-talkies que, sense poder-hi parlar, permetien interceptar les comunicacions privades, en aquest cas dels guardes de Lady Di. Prieto no dubtà a comprar-se’n un: “Allò va ser una gran ajuda per seguir altres famosos. Al cap de pocs anys, però, tot es digitalitzà i els escàners ja no servien per captar freqüències”.

Qui també quedà astorat amb el modus operandi dels paparazzis britànics és Joan Torrelló, tota una institució del fotoperiodisme illenc. Després d’haver treballat tota una vida al Diario de Mallorca, el 2020 publicà el llibre 50 anys de celebrities a Mallorca (Dolmen Editorial). “A Marivent -recorda-érem més de cent reporters gràfics per als posats de les dues famílies reials juntes. Com que no hi cabíem tots, els serveis de protocol varen decidir fer dues tongades. Primer seria el torn dels fotògrafs britànics i després dels espanyols. Quan ens tocà a nosaltres, els britànics tornaren a venir de mala manera amb les seves escales. Eren uns autèntics kamikazes”.

La presència dels reis a Palma feu que a poc a poc Mallorca s’anàs convertint en la nova capital de la faràndula en substitució de Marbella. De cop els paparazzis, que venien a l’illa només per cobrir les vacances de la casa reial, se sentiren desbordats. “La dinàmica -assegura Torrelló- canvià. Ja no eren els fotògrafs qui anaven a cercar els famosos, sinó que eren els famosos els qui venien aquí perquè els retratassin. Per a ells sortir a l’¡Hola! o al Lecturas era com tenir un Oscar”. La temporada d’estiu quedava inaugurada amb els posats en biquini de les vedets Ana Obregón i Norma Duval. “Llavors -continua- ja començaren a venir paparazzis molt ben equipats. Llogaven zòdiacs i es repartien la feina en grups per poder aconseguir el màxim de robats”.

Torelló recorda que alguns robats eren pactats: “El famós feia veure que l’havien agafat in fraganti en una platja. A canvi, demanava al paparazzi una part dels guanys de la foto”. Torrelló no guarda gaires bons records d’aquells caçadors de celebritats. “N’hi havia de fanfarrons que mostraven amb orgull una càmera que, amb un cop de raqueta, els havia destrossat un tenista enfadat. L’exhibien com si fos un trofeu. Solien ser gent molt vulgar i maleducada. Venien aquí de la Península a matar. No tenien cap mirament a l’hora de donar empentes i colzades per aconseguir una foto, per la qual podien cobrar el que nosaltres guanyàvem un any sencer al diari. Per res del món me n’hauria anat a fer una cervesa amb cap d’ells”.

El ‘topless’ de Claudia Schiffer

L’estiu del 1993 les aigües de Mallorca serien l’escenari del robat en topless a la dona més desitjada del moment: la supermodel alemanya Claudia Schiffer, de 22 anys, que aleshores tenia una casa a Camp de Mar (Andratx). L’aconseguí el paparazzi Antonio Catalán, ja mort. “Catalán -recorda Torrelló- s’havia acostat amb una llanxa al vaixell on Schiffer estava fent una sessió de fotos publicitàries en biquini. Va aprofitar un segon que la model es canviava per fer-li la instantània”. La revista Interviú avançà l’edició per treure en portada la cotitzada foto -es diu que en pagà més de cinc milions de pessetes-. En vengué 700.000 exemplars. La reina de les passarel·les agafà una empipada monumental. Interposà una demanda contra el setmanari per danys i perjudicis. La justícia, tanmateix, no li donà la raó perquè determinà que la foto fou presa en un lloc públic.

Qui també fou “caçat” en un lloc públic, però “perdonat”, va ser el rei Joan Carles. El 1991 Interviú ja havia rebut un sobre amb unes comprometedores fotos del monarca completament nu a bord del Fortuna. No s’atreviria a publicar-les. Ho faria quatre anys més tard una revista italiana. L’estiu del 2007, en canvi, sí que sortiren a la llum fotos de l’aleshores princesa Letícia. L’agafaren en biquini dalt del iot reial, en aigües de Cabrera. Un any abans, a Eivissa, el príncep Guillem d’Anglaterra i la seva encara promesa Kate Middleton també foren objecte d’una altra fotografia molt perseguida pels mitjans. El madrileny Manolo Artigas fou l’únic paparazzi que aconseguí retratar els ducs de Cambridge fent-se un bany de fang a l’illot de l’Espalmador. “Les vaig vendre -afirma- a cinquanta-sis països. Me les pagaren molt bé”.

El 2012, després de vint-i-nou anys darrere la faràndula, Artigas, de 51 anys, penjà la càmera. A partir del 2008 l’ofici ja havia deixat de ser rendible a causa de la irrupció de les xarxes socials. “Ara que tothom comparteix imatges -diu-, ja no existeix l’exclusivitat de les fotos per a les revistes. El negoci ja no mou tants diners”. Artigas lamenta l’actual mediocritat en el seu antic sector: “Abans els paparazzis érem llicenciats en ciències de la informació. Ara hi ha molts d’intrusos a sou que es limiten a pitjar un botó i a intimidar. A més, la premsa rosa ja no té res a veure amb el que era abans. No és el mateix fer fotos a Madonna o a Carolina de Mònaco que a Belén Esteban”.

Nous famosos

Qui des de la professionalitat s’ha sabut adaptar als nous temps és Julián Aguirre, del diari Última Hora. De 52 anys, començà a fer crònica social als anys noranta. “Ara -afirma- dels vint paparazzis amb residència fixa que érem a Mallorca només en quedam quatre. He viscut el canvi del blanc i negre al color; del rodet a les càmeres digitals, i de cobrar un doblerada per una foto a cobrar-ne només 150 euros”. Aguirre lamenta el canvi de perfil dels nous protagonistes del paper cuixé: “Abans un famós era algú que destacava en una professió, com Julio Iglesias o Concha Velasco. Ara abunden concursants de reality shows, joves que se n’han anat al llit amb algú important o gent guapa convertida en influencer. Alguns, per tal de guanyar doblers, són capaços de donar una exclusiva per dir mentides”.

El reporter gràfic d’Última Hora reconeix que la premsa del cor està molt tocada per la crisi del paper: “Havent minvat els ingressos per publicitat, les agències ja no es poden permetre el luxe de pagar els preus d’abans. Ara ho tenen molt fàcil amb les fotos que els subministren directament les celebritats a través d’Instagram o Twitter”. Els objectius també han canviat: “Després del tancament d’Interviú, les revistes ja no solen publicar robats de topless ”. Aguirre insisteix en reivindicar l’essència de l’ofici: “Els famosos només pengen fotos de postureig o que ells mateixos retoquen. Nosaltres, en canvi, ens dedicam a fer reportatges periodístics, mostrant el famós sortint de casa, pujant al iot, menjant o estant amb una parella que no és la seva”.

Aguirre insisteix en destacar la discreció com a tret distintiu del bon paparazzi: “S’ha venut una imatge molt pel·liculera de nosaltres. Ningú ja no s’amaga darrere unes mates ni es dedica a fer carreres amb cotxes o motos, perseguint un famós”. De les quatre illes, la que ha quedat més al marge de l’assetjament dels flaixos és Menorca, que és visitada per un perfil diferent de famosos, sense ganes de notorietat. Anul·lats per la democratització dels smartphones, avui els moscards de Fellini que queden a La dolce vita balear poc mal ja poden fer a unes celebritats mancades de tot glamur.