L'ofici de jardiner: “No és fàcil convèncer que no convé tallar una branca que sobresurt”
Seguim la feina de Miquel Fernàndez Roig, un jardiner que aposta per la sostenibilitat amb mesures ecològiques i més respectuoses amb el medi
BarcelonaEn un context mediambiental com l’actual, en què el planeta està manifestant de forma evident l’impacte de l’activitat humana, en què el canvi climàtic està amenaçant d’elevar la temperatura terrestre a nivells insostenibles i en què, en un àmbit més proper, tot just el maig passat sortíem de la fase d'emergència motivada per un episodi de sequera sense precedents, són especialment remarcables iniciatives com la de Miquel Fernàndez Roig (Sabadell, 1974), un jardiner que fonamenta la seva labor professional en propostes com la naturalització i la jardineria sostenible, més ecològiques i respectuoses amb el medi ambient que no pas la jardineria convencional.
La naturalització consisteix a reforçar l’estructura vegetal dels espais verds a còpia d'imitar-hi la natura, és a dir, d'afavorir-hi els processos naturals, l'enriquiment de la biodiversitat i l'entrada espontània d'una flora i una fauna útils que els protegeix de les malures i les fa més autosuficients. “Els entorns urbans són medis antròpics, artificials, que obliguen les persones que ens dediquem a la jardineria a intervenir en el desenvolupament de les plantes –diu el Miquel–. No obstant això, si ho fem el mínim indispensable i amb el major respecte possible, la natura mateixa fa la resta”.
Aquesta manera d'entendre la jardineria suposa una àrdua tasca comunicativa amb la clientela per tal de persuadir-los dels beneficis ambientals que ocasiona. “No és fàcil convèncer que no convé tallar, només per motius estètics, una branca que sobresurt”, afirma el Miquel. “Comprenc que hi ha vegades que no queda més remei que podar les que destorben, però fins i tot en aquests casos convé prendre consciència que les espècies vegetals no s'expandeixen cap a un punt cardinal o un altre per capritx, sinó perquè hi troben algun benefici”.
El mateix passa a l'hora de triar les varietats que cal plantar en un determinat espai, assumpte que també hauria de dependre de criteris estrictament naturals: varietats autòctones com les arbustives –murtra, llentiscle, marfull o arboç– són més convenients que les al·lòctones, ja que són més adaptables i resistents als períodes d'escassetat hídrica, afavoreixen l’aparició espontània de flora i fauna originàries del nostre entorn i contribueixen immillorablement a l’autosuficiència dels nostres ecosistemes.
En aquests equilibris naturals, els ocells juguen un paper transcendental. N’hi ha prou de passejar-se una estona amb el Miquel per algun dels espais verds de què s’ocupa per presenciar com, de sobte, atura el pas per alçar la vista cap al brancatge d’algun arbre des d’on arriba el refilet d’algun ocell. Un cop n’ha identificat l’espècie a través del cant i del plomatge, aprofita l’anècdota per explicar-te que aquella cotxa fumada, aquell tallarol capnegre o aquella mallerenga carbonera venen al jardí per menjar-se els fruits dels arbres i els arbustos. En acabat, t’assenyala algun arbre o arbust per explicar-te, amb una lluïssor als ulls que traspua emoció, que li van néixer allà espontàniament, producte, molt probablement, de les deposicions d’algun d’aquells ocells.
Sense productes químics
Un dels preceptes bàsics de la jardineria sostenible és el rebuig dels productes químics –pesticides, plaguicides i herbicides– pels efectes nocius que exerceixen sobre el medi ambient, la biodiversitat i la salut de les persones. En espais naturalitzats, la proliferació de malures ja és menor d'entrada, però, com que no se'n deslliuren del tot, s'aposta per aplicar-hi mesures alternatives com el control biològic. “Com més rica és la biodiversitat, més autosuficients i equilibrats són els ecosistemes i, per tant, més improbable resulta que hi proliferin plagues en tant que els organismes depredadors del pugó ja hi acuden espontàniament –diu el Miquel–. Això no vol dir que no hi hagi ocasions que em toqui escampar larves de marietes i altres insectes que em facilita un proveïdor especialitzat i que, quan són adults, m’ajuden a posar les malalties a ratlla”.
La naturalització també descarta la química en el capítol de la nutrició vegetal, per la qual cosa el Miquel recorre a solucions ecològiques que constitueixen un nou repte comunicatiu: justificar a la clientela més escèptica el motiu pel qual convé, per exemple, repartir pel sòl d'un jardí la fullaraca resultant d’una poda sense aixecar sospites de deixadesa. Un procediment semblant és l'encoixinat, tècnica que “consisteix en cobrir el sòl que circumda la planta amb un preparat de matèria vegetal per tal de protegir les arrels de la radiació solar i perquè hi perduri la humitat”. “No deixa de ser un succedani del bosc, un recurs per imitar-lo, ja que, en la natura, el sòl mai no es troba despullat”. Per obtenir el preparat, el Miquel passa per la trituradora restes de brancatge menor, mentre que reserva els troncs que fan més de cinc centímetres de diàmetre per a l'estufa de llenya amb què escalfa casa seva. És així com es tanca tot un cicle biològic que reflecteix el compromís ecosocial d'un jardiner que va aprendre a estimar la natura “ja de ben jove –admet–, possiblement pel contrast d'haver crescut a Can Feu”, un barri sabadellenc que encara avui conserva l'estètica industrial de la febre vallesana del tèxtil del segle passat.
Una altra tècnica per aprofitar els residus vegetals en favor de l'autosuficiència és el compostatge, gràcies al qual “no només m'estalvio la despesa que em suposava abans la gestió dels residus dels jardins, sinó que en trec partit per alimentar arbres i plantes, i així no em cal recórrer a fertilitzants químics”. Efectivament, al fons del taller del Miquel, en un pati descobert on també té un planter, uns sacs fan la funció de compostador; les deixalles vegetals que genera l'activitat professional s'hi van descomponent per l'acció de cucs, papaorelles i altres organismes vius fins que esdevenen adob orgànic.
Pel que fa al planter, el Miquel hi fa créixer plantes joves que li han nascut en algun dels jardins de què s’encarrega. Quan considera que no prosperarien en el lloc originari, en té cura al planter fins que les considera aptes per ser replantades. També hi ha lloc per a plantes que no acaben de desenvolupar-se allà on són i que requereixen atenció específica durant un temps. Els casos més freqüents procedeixen dels projectes de naturalització que el Miquel té en marxa –tots tres a Sabadell– a l’Escola Catalunya i l’Institut Vallès, que comparteixen espais exteriors, i a l’Escola de Can Llong, on és fàcil que els jocs infantils i juvenils –l’impacte de pilotes, per exemple– malmetin la vegetació més jove i fràgil. A l’Escola Catalunya, a més, fa xerrades en què explica a la canalla com treballa i aprofita per inculcar-los la conveniència que tots ens impliquem en la preservació del planeta. “Treballar en aquests centres educatius em permet satisfer certa inquietud pedagògica i sentir que estic transmetent un llegat en forma d’estimació pel patrimoni natural”, confessa.