Quinze o vint anys enrere, l’exposició que inaugura la setmana que ve la Fundació Miró segurament no s’hauria titulat Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya,sinó que, tot i tenir exactament el mateix contingut, en comptes de figurar-hi el nom de Miller hi hauria el del seu marit, Roland Penrose, pintor, poeta, col·leccionista, biògraf d’artistes i destacat activista cultural anglès, conegut a Catalunya per la seva amistat amb Joan Miró i Joan Prats i per la tasca duta a terme durant la Guerra Civil a favor de la causa republicana. Fins fa ben poc, la potent figura de Miller sempre quedava en un segon terme, al costat de la pletòrica i fervent activitat de Penrose.

La vindicació de les dones artistes va començar en ferm cap a la dècada dels anys setanta del segle passat, però, en realitat, no es consolidaria de ple fins fa ben poc. I no és un tema de paritat sinó de qualitat i creativitat. En un matrimoni d’artistes, sempre prevalia la figura de l’home per sobre del de la dona, un handicap acusat pel fet que elles moltes vegades acabaven assumint com a propi el cognom del marit, com seria el cas de Joseph i Anni Albers, així com el de Jean Arp i Sophie Taeuber-Arp. Quan el 1947 Miller es casa amb Penrose, després d’haver sigut amants durant gairebé deu anys, ella va acceptar voluntàriament quedar en segon terme, potser per arribar a una certa pau, a distància de la complexa existència que havia tingut fins aleshores. Va tenir un fill, va fer d’excel·lent amfitriona a la llar familiar -freqüentada per tota mena d’intel·lectuals i artistes- i es va imbuir del paper de bona cuinera, amb una creativitat excèntrica i original que la situa com un clar precedent d’Antoni Miralda i Montse Guillén. Amb tot, no va abandonar la fotografia, on havia excel·lit, però la va acoblar a les activitats del marit: no en va les amistats i les inquietuds de l’un i de l’altra eren comunes i compartides. De mica en mica, però, el seu passat, ple d’agosarament i glamur, va anar quedant entelat, però sense acabar de caure del tot en l’oblit.

Lee Miller va néixer el 23 d’abril del 1907 al poble residencial de Poughkeepsie, a la riba del Hudson, no gaire lluny de Nova York. Els Miller tenien diners i eren una família moderna. El pare, que era aficionat a la fotografia, fascinat amb la bellesa de la filla, no parava de fer-li retrats, i ja de ben petita ella va perdre la por a la càmera. L’atractiu li obriria portes, però també l’empenyeria a la fatalitat. Quan tenia set anys va ser violada i l’agressor -que no se sap qui va ser perquè la família, per evitar l’escàndol, no va denunciar el fet- li va encomanar una malaltia venèria. Miller duria sola la seva tragèdia i, un cop adulta, va patir sovint depressions i temporades d’alcoholisme. Amb divuit anys va marxar a París per estudiar teatre, però el seu pare la va fer tornar al cap d’un any. Un dia del 1927, a Nova York va topar pel carrer amb l’editor Condé Nast, propietari de Vogue, que va quedar tan corprès pel seu físic que li va proposar sortir a la portada de la revista. Els seus enormes ulls blaus i els seus cabells rossos van omplir la coberta del mes de març, dibuixada per Georges Lepape -que juntament amb Eduardo García Benito era un dels principals il·lustradors de la cèlebre publicació de moda-, que tindria una difusió a escala internacional.

Arran d’això, Miller es va convertir en una model sol·licitada i va posar per als fotògrafs nord-americans més prestigiosos de finals dels anys vint, com George Hoyningen-Huene, Arnold Genthe i, sobretot, Edward Steichen, el cronista estètic de les estrelles de Hollywood. El 1929 tornava a Europa i anava a París, Florència i Roma per estudiar art. Altre cop a la capital francesa va conèixer el també nord-americà Man Ray. Miller preferia ser darrere la càmera que no pas davant, i li va fer d’ajudant i companya, tot i que també de model. Juntament amb Ray va assistir a l’eclosió del surrealisme i s’hi va implicar de ple. Va ser una de les protagonistes del film La sang d’un poeta, de Jean Cocteau. Segons sembla, va ser gràcies a una pífia seva al taller de Ray que aquest va descobrir les solaritzacions, el sistema de revelatge que el faria cèlebre. El 1930 s’establia pel seu compte a París com a retratista i fotògrafa de moda, amb estudi propi. Altra vegada la seva bellesa li crearia conflicte, perquè generava la gelosia del seu company, i va trencar la relació amb Ray l’any 1932.

Miller va tornar a Nova York i va continuar com a retratista i fotògrafa de moda, amb un nou estudi propi, i obtingué aviat un bon reconeixement de tothom. Dos anys després es casava amb l’empresari egipci Aziz Eloui Bey, propietari de la marca de màquines d’aire condicionat Carrier, a qui havia conegut a París el 1931. Llavors deixava enrere la fotografia professional per anar a viure amb ell al Caire. No obstant això, continuaria fent fotos a Egipte, sobretot als pobles del desert. En un viatge a París, el 1937, va conèixer Penrose. Amb ell va viatjar a Anglaterra i després a Mougins, on van passar les vacances amb Picasso, Ray i Paul i Nush Éluard, que també havia sigut model de Ray. L’any següent es retroba amb Penrose a Atenes i junts viatgen pels Balcans. El 1939 Miller deixa el marit amicalment i s’instal·la a Londres per tornar-se a dedicar a la fotografia professional. La relació amb Penrose s’havia consolidat. Començava una altra etapa.