Aquesta setmana, un jutge ha autoritzat la publicació d’El odio, de Luisgé Martín, però la Fiscalia de Menors de Barcelona ha recorregut contra la decisió i l'editorial Anagrama manté aturada indefinidament la publicació del llibre. És un retrat de José Bretón, l’home que el 2011 va assassinar i cremar els seus fills per fer mal a la mare dels nens, Ruth Ortiz. Tant ella com la Fiscalia de Menors van sol·licitar la paralització de la publicació perquè vulnerava el dret a l’honor, el dret de reparació de les víctimes, la intimitat i la imatge dels nens.

Des d’un punt de vista literari, és difícil anar en contra de la llibertat creativa. Però en aquest cas concret hi ha una dimensió ètica imprescindible. El odio fa ús de la veu d’un assassí i maltractador que parla molt extensament de la seva víctima: Ruth Ortiz. Revela, segons el seu punt de vista, amb detalls molt íntims de la seva relació. Desvela aspectes truculents i sòrdids de l’assassinat dels nens. Cau en el discurs propi dels maltractadors de culpabilitzar Ruth Ortiz de la seva conducta perpetuant la violència masclista catorze anys després dels fets. L’obsessió i crueltat de Bretón sobre la seva exdona, que es desprèn del seu llenguatge, continuen intactes. Luisgé Martín ha al·legat: “El meu propòsit era tractar de comprendre la ment d'algú que havia sigut capaç d'assassinar els seus propis fills, i per això em resultava distractiu qualsevol altre punt de vista, especialment de Ruth Ortiz, a la qual, en qualsevol cas, no m'hauria atrevit a mortificar amb indagacions". Es disfressa d’elevat exercici intel·lectual i sofisticació formal la morbositat de la maldat. “Comprendre” la ment d’un assassí com quelcom que requereix d’una intel·ligència i anàlisi superior.

A l’autor, el punt de vista de la víctima li sembla “distractiu”. I, en nom de la moral, assegura que a la mare no l’hauria volgut “mortificar”. En canvi, a Bretón, el pare, aquest tema l’estimula i l’entreté, permet alliberar el seu sadisme. A l’assassí no el mortifica haver de parlar de com va carbonitzar els seus fills per no deixar-ne rastre, al contrari, vol compartir-ho. L’escriptor hauria pogut novel·lar una història de ficció que partís d’aquest cas, i fer-ho magistralment. Però necessita que tingui l’etiqueta de real, de true-crime, amb noms i cognoms, perquè és el que ara fa salivar els lectors i les empreses. Prescindeix de les conseqüències sobre la víctima, amb l’excusa que té l’autoritat de “la veu de l’assassí”. Totes les tesis pseudointel·lectuals que hem anat arrossegant durant segles sobre investigar què hi ha darrere del mal i què passa dins la ment d’un assassí fantasiegen amb descobrir diferents formes elevades de foscor, que revelen una imaginària realitat superior que ens permet entendre nous matisos del mal. I un rave. És una falòrnia fruit de la morbositat i la fascinació per la violència, sobretot la que s’exerceix contra les dones. La literatura no necessita fer ús de la vida real d’una víctima concreta per explicar una història que transmeti veritat. Ho hem vist en centenars de true-crimes on, per més capítols que afegeixin, no es descobreix res de nou més enllà d’erotitzar l’odi i encimbellar criminals primaris i viscerals que tenen un discurs narcisista, limitat i manipulador sobre ells mateixos. La veu i la mirada dels maltractadors ni instrueix, ni il·lumina. Si critiquem que la televisió entrevisti i remuneri criminals, per què ha de poder fer-se en nom de la literatura?

Sacralitzar els llibres en virtut de pretesos processos de creació que l’únic que fan és explotar la vida de víctimes i persones innocents és tergiversar la funció literària. I no parlem del que vindria després de la publicació d’El odio. Un huracà de sensacionalisme a les televisions recreant-se en aquesta veu de l’assassí i el contingut del llibre, torturant encara més la vida de Ruth Ortiz, només perquè algú té ganes de saber què hi ha a la ment d’un assassí. Que l’hi pregunti a Ruth Ortiz, que ho sap millor que ningú.