The New York TimesMAI VA TENIR LA INTENCIÓ D’ESTUDIAR els lloros salvatges. Fa vint anys, quan Juan F. Masello va visitar la província més septentrional de la Patagònia argentina durant els estudis de postgrau, es proposava escriure la tesina sobre la formació de colònies d’aus marines. Però, quan va demanar on podia trobar bandades de corbs marins o petrells oceànics, posem per cas, un guarda li va advertir que no anava ben encaminat. “Em va dir: aquesta és l’única part de la Patagònia on no hi ha colònies d’aus marines”, recorda Masello, investigador d’ecologia animal i biosistemàtica a la universitat alemanya Justus Liebig. I li va preguntar al jove científic si estaria interessat a veure una gran colònia de lloros.

L’escena que esperava a Masello era “impressionant” i “increïble”, recorda . “Gairebé no hi ha paraules per descriure-la”. En un penya-segat de gres d’uns 50 metres d’altura que s’estén al llarg d’uns 11 km de costa atlàntica, desenes de milers de parelles de lloros havien excavat amb el bec uns forats profunds a les roques que els servirien de nius. Quan poc després va començar la temporada de cria, al cel dels voltants dels penya-segats va eclosionar un estrident carnaval de lloros: 150.000 aeronautes policromats de la mida d’un corb, amb el dors verd oliva, les ales turquesa, muscleres blanques i el ventre amb clapes d’un color vermell llampant envoltades d’un to daurat. Masello hi va quedar enganxat.

Ara l’investigador té les mans plenes de cicatrius de mossegades. Ha passat quatre vegades pel quiròfan per operar-se fractures en un genoll i al nas: “Són petits accidents que passen quan treballes amb lloros”, comenta. De tota manera, no se’n penedeix. “La seva bellesa i la seva intel·ligència extraordinàries són una font d’inspiració”. Malgrat el seu desplegament visual i la familiaritat que hi tenim gràcies als dibuixos animats, la comunitat científica ha tractat amb indiferència els lloros durant molt de temps a favor d’aus més governables, com el diamant clapat o la mallerenga blava, per exemple.

Els amics dels lloros sostenen que aquests ocells poden rivalitzar sense problemes amb els grans simis i els dofins en intel·ligència global i enginy, i que podrien ser els únics animals, al marge dels humans, capaços de ballar seguint el ritme de la música. “En diem primats amb plomes”, confessa Irene Pepperberg, que estudia la cognició animal a la Universitat de Harvard i és coneguda per la seva recerca amb el lloro Alex i altres lloros grisos africans. “Són molt bons col·legues”, afirma Alice Auersperg, de la Universitat de Viena, en referència a la cacatua de les Tanimbar, a Indonèsia, objecte d’estudi de la investigadora.

ENGINYOSOS I XERRAIRES

Auersperg i els seus col·legues han constatat que les cacatues de les Tanimbar són uns dels fabricants d’eines amb més inventiva que s’han documentat i que aquestes aus en tenen prou amb veure una sola vegada com treballa una cacatua que domini la tècnica per ser capaces d’aprendre a fabricar ginys d’última generació pensats per procurar-se aliment. Estudiant el lloro de clatell daurat de Costa Rica, Timothy F. Wright, un dels autors del llibre Parrots of the wild: a natural history of the world’s most captivating birds, explica que han descobert que les diverses poblacions es comuniquen entre elles en dialectes diferents que es mantenen estables al llarg de decennis, com les llengües humanes. Com les persones, els lloros joves són capaços de dominar sense dificultats múltiples dialectes, mentre que els seus progenitors o bé no poden o bé no es molesten a aprendre’ls.

Un anàlisi d’ADN recent va revelar que els lloros estan estretament relacionats amb els falcons. Si bé els falcons són depredadors en el sentit convencional, és a dir, cacen i devoren altres animals; els lloros no són pas menys sanguinaris a l’hora d’afartar-se de plantes. Oblideu-vos de la simbiosi o d’alguna mena d’intercanvi feliç entre la flora i aquests espècimens animals. Els lloros deixen a una banda la polpa de la fruita, se’n queden les llavors i n’esberlen la carcassa per treure’n els embrions vegetals i el dipòsit de greixos i proteïnes destinats a ajudar aquests embrions a germinar. Els investigadors han constatat que, quan una bandada de lloros es posa sobre un arbre amb fruits, s’hi pot produir una autèntica massacre de llavors.

En un estudi de l’alimentació de l’espècie Brotogeris chiriri, que habita a la sabana del Cerrado, al centre del Brasil, i es nodreix de llavors del Pseudobombax ellipticum, un arbre tropical, els científics van determinar que les aus destrueixen entre el 66% i el 100% de les fruites de cada arbre en qüestió de dies.

FLEXIBLES I IMMUNES

Els psitàcids són un grup d’unes 360 espècies de mida mitjana. La seva grandària oscil·la entre la dels lloros pigmeus de Nova Guinea, que són més menuts que els pardals, i la dels corpulents kakapos de Nova Zelanda, que són incapaços de volar i poden arribar a pesar 4 kg.

La majoria de lloros viuen als tròpics o als subtròpics. Actualment, la combinació de la pèrdua del seu hàbitat i la depredació ocasionada pel comerç internacional d’animals de companyia amenaça d’extingir una tercera part de totes les espècies, segons Masello.

Alhora, però, hi ha espècies de lloros que es mostren molt flexibles, fins al punt d’envair nous territoris. “A la cotorra monjo sud-americana li va molt bé a Nova York”, assenyala Leo Joseph, expert en lloros i director de la Col·lecció Nacional Australiana de Flora i Fauna de Canberra. Així mateix, els veïns del comtat de Los Angeles poden observar enclavaments de més d’una dotzena de lloros salvatges diferents, entre els quals hi ha l’amazona de corona violada, cotorres de Kramer i guacamais. Encara es desconeix per què alguns lloros es multipliquen en paratges antropocèntrics mentre que d’altres estan a punt d’extingir-se.

Els investigadors apunten que, al llarg del seu procés evolutiu, els lloros van desenvolupar trets característics per adaptar-se a la depredació de llavors. Tenen una mandíbula musculosa i un bec articulats de manera que la part superior i la inferior es poden moure de manera independent. Això els fa capaços d’esberlar fins i tot les closques més fortes i llenyoses. Les puntes corbes del bec actuen com unes pinces ideals per escurar la carn de les llavors. D’altra banda, han de suportar les múltiples substàncies químiques defensives que els vegetals contenen a les llavors per protegir-les. Els científics afirmen que, paradoxalment, el fet de nodrir-se d’una presa tòxica pot estar vinculat amb la longevitat excepcional dels lloros. Probablement, els ha portat a desenvolupar una constitució resistent, amb un sistema immunitari i de reparació de l’ADN de primera categoria. Les cacatues de les Moluques, per exemple, poden arribar als 92 anys de vida, i un kakapo, als 120.

EL DO DE LA PARAULA

Els arbres amb fruits són un recurs dispers i imprevisible i sovint els lloros volen molts quilòmetres a la recerca d’aliment. En aquestes circumstàncies, buscar en grup resulta més eficient que fer-ho en solitari. “Això pot comportar el desenvolupament d’un sistema social, així com de la capacitat neurològica de compartir informació”, assegura Joseph. També de la capacitat vocal: els lloros es criden contínuament amb gralls estridents i ho fan tant a llarga com a curta distància.

Els gralls es poden relacionar tant amb una afirmació de la identitat del grup com amb l’intercanvi de pistes sobre l’aliment. L’equip de Wright va desplaçar uns quants lloros de clatell daurat del nord de Costa Rica uns 29 km al sud per determinar si els exemplars d’un lloc tenien un crit diferent dels d’un altre. El lloro més jove de seguida va dominar el dialecte de la seva nova llar i va començar a barrejar-se amb les bandades autòctones. La resta de desplaçats, però, no van aconseguir esdevenir bilingües experts i no es van acabar d’adaptar mai. En lloc d’això, es relacionaven entre ells. “Van formar un petit enclavament d’immigrants”, explica Wright, i afegeix: “La similitud vocal és molt important a l’hora de mantenir relacions socials entre els lloros”, com passa amb els humans.

Wright assegura que probablement el famós do dels lloros que viuen en captivitat per fer imitacions vocals d’allò més diverses (de la parla humana, d’alarmes de cotxe, del miol d’un gat) és una conseqüència accidental del desig innat d’imitar els seus congèneres. En aquest sentit, assenyala: “Observar lloros salvatges imitant altres espècies és un fet extremadament insòlit”. Així mateix, afirma que la capacitat d’alguns lloros que viuen en captivitat de bellugar-se al ritme de la música podria ser una derivació de la imitació vocal, fruit d’un patró motor generalitzat orientat a la sincronia, que es pot manifestar tant al cos com a la veu.

MATEMÀTICA I ENGINY

Els investigadors encara esbrinen fins on arriba la intel·ligència dels lloros. Pepperberg i els seus col·laboradors han revelat que els lloros grisos africans tenen unes aptituds numèriques excepcionals: l’Alex era capaç de deduir l’ordre correcte dels números de l’u al vuit, sumar tres números baixos i fins i tot tenia un concepte semblant al zero. Es tracta d’“habilitats equivalents a les d’una criatura de quatre anys i mig”, assegura Pepperberg.

Auersperg i els seus col·laboradors han descobert que les cacatues de les Tanimbar tenen més inclinació per resoldre problemes tècnics. Fent servir el bec i les potes de manera alternativa, són capaces d’obrir sistemàticament un pany amb cinc mecanismes complexos diferents. Si, mentre miren d’obrir una cambra on hi ha un fruit sec, descobreixen que poden prescindir d’un dels passos; en el següent intent, se’l salten.

A més, en un gest d’enginy que Auersperg qualifica de “sensacional” per a un animal del qual no es té constància que en estat salvatge utilitzi eines, una cacatua anomenada Figaro va començar a rosegar amb cura la vora d’un marc de fusta de làrix fins a formar una vareta llarga i prima que després va brandir amb el bec com un pal d’hoquei per arreplegar còdols i fruits secs amagats a sota de caixes. “Va trigar vint minuts a construir la seva primera eina”, comenta Auersperg. “D’ençà d’allò, va ser capaç de fer-ho en cinc minuts”. Altres cacatues que havien observat com en Figaro construïa l’eina el van imitar. Però en Figaro no es va aturar aquí. Al cap de poc temps, ja dibuixava sanefes a la sorra amb pals de fusta, explica Auersperg. Sí, les cacatues també fan gargots.