Hi ha zones de Barcelona que semblen més ciutats de l’àrea metropolitana que no barris de la capital. Tenen un ritme, un color i uns codis propis. Sovint, molt diferents dels de la Barcelona que es ven al món. Podria haver passat 38 anys més sense trepitjar Nou Barris si no fos per un grup de dones que es dedica a ajudar dones: l’associació Lola, No Estás Sola. Potser les estones navegant sense rumb a Twitter no siguin tan perdudes com sembla. Va ser durant una expedició seguint fils aleatoris que vaig anar a parar a un vídeo on apareixia un grup de dones prenent cafè i xerrant, en una sala del que semblava una entitat o un local social. Quan vaig poder escoltar l’àudio (el mòbil està sempre en silenci) vaig captar els matisos abismals que hi havia entre les unes i les altres: unes vivien al carrer, les altres eren voluntàries. Les primeresacudeixen a les segones un cop per setmana, dos cops o cada dia. Prenen cafè, xerren una estona, s’enduen roba o s’informen d’on han d’anar a buscar feina o ajudes.

El local on es troben les Lolas (així és com les coneixen al barri i com els agrada anomenar-se entre elles) és a la seu de l’Associació de Veïns de Nou Barris, en una zona de vianants, a tocar d’una plaça. Les parets estan pintades de lila i l’ambient, a l’interior, és entre relaxat i alegre. Cap home a la vista: és un espai gestionat per dones, destinat a dones i no mixt. Es van constituir com a associació sense ànim de lucre el 2017 i des d’aleshores, com admeten entre somriures, “no han parat de passar coses”. Lola, No Estás Sola es basa en el voluntariat d’un grup de dones que hi van cada dia des de fa dos any i que mai tenen excuses per no organitzar una xerrada, un concert, una recollida de roba o una visita a l’Ajuntament. Des de fa pocs mesos han aconseguit tenir en nòmina a jornada completa una persona, la Clara Naya.

M’explica que tot va començar gràcies a l’impuls d’un grup de dones que compartien la necessitat de fer alguna cosa per les dones més vulnerables: les que dormen al carrer, que actualment representen al voltant del 12% de les persones sense llar. L’objectiu era obrir dos pisos on acollir les sis dones que en aquells moments estaven dormint al ras a Nou Barris, però un cop en marxa, l’associació va cobrar vida pròpia i van començar a sorgir col·laboracions de tot tipus. Els pisos van haver d’esperar.

La Clara diu que aquests dos anys amb les Lolas han sigut un regal, que el fet de sobreviure al carrer és un aprenentatge com cap altre i que les voluntàries, com ella, només fan d’engranatge -a vegades de coixí- perquè les dones sense llar surtin del carrer. Defensa que són autònomes i tenen moltes capacitats, que no cal tutoritzar-les sinó donar-los eines per trobar el camí que elles decideixin. El nom de l’associació m’enganxa. M’agrada com sona. M’agrada Lola. M’agrada que no estigui sola. Si no està sola... qui l’acompanya?

Lola, No Estás Sola neix del grup Dones Cabrejades. A Nou Barris, aneu fortes!

Cada 8-M ens reuníem i sortíem al carrer a reivindicar la lluita feminista, però va arribar un punt que teníem ganes de més. Ens vam plantejar buscar alguna acció per treballar directament amb les dones que pitjor ho estan passant. Ràpidament vam connectar l’objectiu: havien de ser les dones que dormen al carrer, perquè són les més invisibles. A més, el projecte havia de tenir una mirada feminista i havíem de trobar la manera de compartir-lo amb l’acció comunitària que es fa a Nou Barris. Sabíem que hi havia sis dones dormint al ras a la zona i vam decidir que elles serien el nostre objectiu. Per tant, el repte seria aconseguir dos pisos on poguessin viure.

Per on comenceu?

El primer pas va ser presentar-nos en societat per buscar finançament. Nou Barris té un teixit associatiu molt ric i vam dedicar molts esforços a visitar les entitats per explicar-los el nostre projecte i demanar col·laboració. Vam fer el mateix amb l’Ajuntament i amb totes les institucions d’on vam pensar que podríem obtenir suport econòmic.

Quina resposta vau tenir?

L’Ajuntament s’hi va comprometre de seguida, i ens va oferir un contracte menor del 30% del pressupost, i les entitats s’hi van abocar. Des d’aportacions petites fins a recollides de fons, organització d’activitats, difusió… vam rebre una onada de solidaritat per part de Nou Barris que encara ara és la base del finançament que ens permet mantenir vius els projectes.

I les dones? Quan sortiu a buscar-les?

No ens cal sortir. Comencen a arribar.

Com?

A la vegada que donàvem a conèixer el projecte de l’associació, en cada entitat per on passàvem hi deixàvem una llavor: la de la sensibilització. De cop, el barri va ser conscient de la realitat de les dones que hi havia vivint als caixers i van començar a mirar-les d’una altra manera, com algú de qui preocupar-se. De fet, va ser en aquell moment que les van veure per primer cop, perquè fins aleshores eren invisibles. Aviat van connectar la vulnerabilitat d’aquestes dones amb el projecte de Lola, No Estás Sola.

A aquelles dones que van començar a arribar què els oferíeu?

La necessitat bàsica de totes elles és l’habitatge, un lloc on dormir. Però hi ha moltes altres situacions en què ens demanen o ens proposen que les acompanyem: per trobar un espai on dutxar-se, per aconseguir menjar, per solucionar dificultats concretes del dia a dia… Cada dona planteja una atenció diferent, però al final totes busquen una mica d’acompanyament a la seva solitud. D’aquí ve el nom de l’associació. La majoria de dones que se’ns acosten viuen el fet d’estar al carrer des d’una soledat molt gran. De fet, la solitud, l’aïllament, és un mecanisme de defensa per a elles. Per això és tan important per a elles trobar un espai com el nostre on poden tenir companyia, comparteixen pors i converses amb altres dones. No és una necessitat bàsica evident, com ho és l’habitatge, però sí que és una necessitat vital: busquen vincular-se a altres persones, en un espai segur, per no sentir-se soles.

Quin perfil tenen les dones que ateneu?

N’hem atès una setantena al llarg d’aquests dos anys i el perfil és molt divers, perquè ja no només atenem dones que dormen al ras, sinó que hem ampliat el ventall a totes les dones sense llar. En totes elles el tret comú que més m’ha impressionat és la violència. La majoria, d’una manera o una altra, tenen molt incorporada la violència en les seves històries.

La violència continua quan són al carrer?

El percentatge de dones dormint al ras no passa del 13% a Barcelona, per tant, són una minoria. Però a més de ser un col·lectiu reduït, s’esforcen per ser invisibles: intenten que se les vegi poc. L’espai públic és masculí, i en aquest escenari elles s’exposen a tot tipus de discriminacions i, en el pitjor dels casos, de violència. És un escenari de masclisme superlatiu. Moltes dones que dormen al ras busquen espais amagats per descansar, fins i tot n’hi ha que prefereixen dormir durant el dia i passen la nit despertes i alerta.

Per por?

Si tornes sola a la nit i tens por, i desitges arribar a casa per tancar la porta i sentir-te segura... Elles no arriben enlloc, per tant la por s’allarga durant tota la nit. Quan es fa de dia busquen sales d’espera d’hospitals o centres de dia: espais oberts on a ningú li importarà que passin unes hores descansant o carregant el mòbil.

Els albergs no són una opció?

Els centres de primera acollida per a persones sense llar de Barcelona tenen llistes d’espera de tres mesos. Ningú vol estar al carrer. És un lloc hostil. El problema és quan aquest algú escull viure al carrer abans que fer-ho en algun dels espais que ofereix el sistema. Això hauria de fer-nos replantejar moltes coses.

Es pot parlar d’un sensellarisme femení?

Les dones no experimenten la situació de ser sensellar igual que els homes. L’encàrrec social que tenim com a dones passa per tenir cura de la família, portar la casa, la compra, l’atenció als avis… La socialització ens ho marca i el sensellarisme penja directament del gènere. Una dona que pot perdre la casa i els fills, que no pot atendre la família i que acaba vivint al carrer arrossega una càrrega molt diferent de la de l’home que ho perd tot i acaba també dormint al ras. Són dues problemàtiques diferents que caldria abordar de forma diferent.

¿Els problemes de salut mental i d’addicció són freqüents?

La proporció de casos és similar en homes i en dones. La diferència és l’evolució que aquests problemes tenen en uns i altres. Les dones amb malalties mentals esgoten totes les vies que tenen a l’abast abans d’arribar al carrer i, per tant, quan ho fan ja es troben en pitjors condicions que els homes. Si parlem d’addiccions, després de molts anys treballant al voltant del sensellarisme he arribat a la conclusió que les dones no es desinhibeixen tant com els homes. Haver begut o consumit massa en un moment donat pot exposar-les a més riscos dels que ja assumeixen al carrer, per tant mantenen més a ratlla les addiccions. No poden perdre el control.

Què implicaria perdre el control?

Si abaixen la guàrdia, per exemple, algú podria abusar sexualment d’elles. Les dones que viuen al carrer estan en guàrdia tot el dia.

Tota aquesta contenció… Quan es deixen anar?

L’experiència que hem tingut amb el pis que gestionem des del desembre és que necessiten almenys tres mesos de presa de contacte amb un entorn segur. Quan se senten tranquil·les i comproven que ni estan soles ni estan envoltades de perills és quan deixen sortir tot el que porten acumulat. I acumulen moltes coses.

Abans, però, passen pel vostre local. I allà només hi troben dones. Per què sou un espai no mixt?

Hem de garantir la seguretat d’aquestes dones i fer que sentin l’escalfor de la companyia d’altres persones. Per aconseguir totes dues coses és imprescindible l’absència d’homes. La violència que tenen tan present en les seves vides prové sempre del masclisme. Ja sigui en una relació de parella o per una qüestió d’ocupació de l’espai públic, l’home exerceix la violència de diverses formes cap a aquestes dones. També són víctimes del masclisme institucional, que les desatén en el moment que dissenya els recursos sense tenir en compte les especificitats del fet de ser dona i viure al carrer. És innegable que el masclisme les acompanya sempre, per tant, hem de garantir un espai impermeable a tot això, un espai genuïnament femení. Ara bé, sí que tenim homes aliats que tot i que no poden participar de l’espai no mixt col·laboren amb nosaltres de diferents maneres.

Com vau decidir quines dones havien d’entrar a viure al pis de la Lola?

Va ser complicat, perquè teníem clar que calia donar prioritat a les dones que dormissin al ras o bé estiguessin en un centre de primera acollida, i en teníem un bon grapat! Així que vam haver de plantejar tots els casos, estudiar bé els perfils i veure quines tenien més opcions d’encaixar entre elles. No es tractava tant de decidir qui s’ho mereixia -perquè el nostre punt de partida és que tothom mereix tenir un lloc per viure- sinó de garantir que fos un espai també de seguretat i de convivència.

Elles com van reaccionar?

Ha sigut un procés molt enriquidor! La primera reacció de les inquilines del pis és de gratitud. Són conscients de l’oportunitat que això suposa per a elles. A més, totes tenen un vincle amb l’associació, coneixen la nostra filosofia i la passió amb què hem tirat endavant el projecte del pis. Un cop instal·lades han sorgit altres reptes, com ara la necessitat de recuperar l’autoconfiança. Són dones que han passat per molts espais d’atenció als sensellar, que porten molt de temps en diferents situacions sense cap tipus d’estabilitat d’una llar, anys sense organitzar una nevera, uns àpats o la neteja de la casa. Aquest és un dels punts que hem de treballar més amb elles: han desaprès a ser autònomes. La convivència també és un repte, i més quan cadascuna de les quatre dones ve amb la motxilla tan carregada com elles. Ens vam arribar a plantejar la possibilitat de buscar pisos individuals, però si volíem que fos un primer pas cap a la independència personal havíem d’aconseguir que fos una experiència realista. I a Barcelona, sent realistes, la immensa majoria comparteix pis. Per tant, la convivència és clau: cadascuna ha d’aprofitar les seves habilitats, que en tenen moltes, i conviure amb la resta.

Quines condicions els poseu?

No hi ha normes, només els demanem quatre coses. D’una banda, que garanteixin la convivència entre elles i amb la comunitat de veïns. De l’altra, que es comprometin amb el seu propi procés personal: un cop superats els tres mesos d’adaptació han d’obrir-se i deixar que anem establint vincles amb elles per descobrir què porten a la motxilla. El tercer compromís és amb l’organització del pis. Nosaltres hi passem només un cop a la setmana per fer una assemblea i entrevistes personals. La idea és que elles s’autoorganitzin. Són dones adultes que han sobreviscut al carrer, no hi ha dubte que tenen habilitats de sobres per tirar endavant, no ens necessiten en el paper de tutores. Per acabar els demanem que aportin el 30% dels ingressos en el moment que rebin alguna prestació o comencin a treballar.

Fins quan s’hi poden estar?

Fins que trobin un altre lloc. No hi ha límit de temps.

El pis és el colofó d’un projecte que neix de l’activisme i del voluntariat. Dos anys dedicant-hi hores i energies, estirant els pocs recursos de què disposeu, fent una feinada de por. Què us empeny a fer-ho?

Les dones. Si elles no estiguessin tan compromeses amb el seu procés com ho estan, ni entenguessin que aquesta és una via de solució i de lluita, nosaltres estaríem picant ferro fred. Les dones ho entenen, ho reben i s’hi uneixen. Són el motor de tot el que fem: venen al local cada dia, organitzen activitats, donen forma als projectes, plantegen reptes nous… Elles són les protagonistes d’aquest espai i això és important perquè els fa sentir que formen part d’alguna cosa, se senten incloses. Nosaltres ens limitem a ser-hi i a donar-los les eines que necessiten, però elles es mouen, creen i fan possible que tot això tiri endavant.

No et treguis mèrit! Sense vosaltres tampoc hauria sigut possible.

[Pensa durant uns segons.] Potser és que aquests dos anys ha passat tot tan ràpid i hem rebut tants regals (de les entitats i veïns de Nou Barris i de les mateixes dones) que el projecte ha començat a rodar de forma natural i nosaltres ho vivim també amb naturalitat. És la idea que vam tenir, fa gairebé tres anys enrere, i ara veiem que funciona. A nivell personal el més gratificant és el meu propi empoderament. Conèixer dones de diferents procedències, treballar amb elles des d’una llibertat absoluta, deixant al marge les qüestions de gènere, és una satisfacció que no havia tingut mai.

Per cert, qui és la Lola?

Les dones de l’associació, totes nosaltres som les Lolas. Elles ho han assumit i nosaltres també. Al barri ningú ens diu Lola, No Estás Sola, ens diuen les Lolas.