L’ull del Tibidabo es pinta de festa

Quina temperatura feia a Barcelona quan es va proclamar la República? Plovia? Aquell any no va ser especialment plujós i a l’abril hi va haver una mitjana de 66 mil·límetres, l’alçada que aleshores marcava el pluviòmetre de l’Observatori Fabra, al Tibidabo. A més de mirar a les estrelles, aquest any compleix cent anys recollint dades meteorològiques. Fes fred o calor, plogués, nevés o caiguessin bombes sobre Barcelona, un dia rere l’altre sense parar des del 1914 sempre hi ha hagut algú que ha registrat les dades de l’estació meteorològica que pren el pols a la ciutat i acompanya aquest gran ull. "No tenim cap dubte que els vigilants de l’Observatori, que hi vivien amb les seves famílies i se’ls donava una formació en meteorologia, durant la Guerra Civil, mentre veien caure les bombes des d’aquest mirador privilegiat de la ciutat, apuntaven també en una llibreta les mesures", explica Xavier Martín Vide, especialista en climatologia de la Universitat de Barcelona i acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), l’entitat propietària d’aquest Observatori que es va poder inaugurar el 1904 gràcies al finançament del mecenes Camil Fabra i Fontanillas, marquès d’Alella.

Tot i que inicialment es va construir per observar el cel, Josep Comas i Solà, el primer director, va començar de seguida les mesures meteorològiques, recollint dades sobre la pressió atmosfèrica de la ciutat, la temperatura i la pluja. Va continuar el seu predecessor, Eduard Fontseré, que un cop establerta l’estació meteorològica i la manera de treballar va deixar la feina del dia a dia en mans d’altres persones.

MÉS CALOR, PERÒ NO MÉS PLUJA

La feina de formiga que s’ha anat fent durant aquest segle fa que es tracti d’un dels registres més antics, constants i complets que es conserven. Per això, aquesta sèrie permet tenir prou perspectiva per treure conclusions científicament vàlides sobre com ha evolucionat el clima a Barcelona. “Una cosa és la meteorologia, si plou o fa calor avui, i una altra la climatologia, les tendències a llarg termini, que són les que ens diuen realment què està passant”, diu Vide. “Sovint diem que plou més o menys que abans, i ara tenim la resposta: a Barcelona plou igual que fa un segle”, afirma Vide, que juntament amb alguns col·laboradors ha analitzat a fons les dades històriques.

Des del 1914 és habitual que s’alternin anys amb moltes pluges amb anys molt secs, però que es mantenen en una franja amunt i avall sempre igual. Tan sols hi destaquen l’any més plujós, que va ser el 1971, amb 1.122,5 mil·límetres, i el més sec, el 1937, en plena Guerra Civil, amb 401,5 mil·límetres. Habitualment, l’octubre és el mes que més plou de tot l’any.

Els registres de temperatura, però, sí que mostren que la ciutat de Barcelona és un grau i mig més calenta que fa un segle. “Aquest augment afecta a tot arreu, però l’increment registrat a l’Observatori Fabra és més alt que el d’altres indrets del planeta perquè tenim un plus, i és la influència urbana”, explica Vide.

Tot i que l’Observatori Fabra és al Tibidabo envoltat de vegetació, hi arriba el rastre del que es coneix com a efecte illa de calor. “En les dades que tenim, l’augment de temperatura s’evidencia a partir de l’any 1976”, afegeix l’expert. Aquest efecte és més notable a l’hivern. “Hi ha nits en què entre la cantonada del passeig de Gràcia amb la Gran Via i el quilòmetre 18 de l’autovia de Castelldefels hi ha una diferència de 8 graus més a Barcelona”, afirma Vide. A l’estiu la franja està al voltant dels 5 graus. Durant les nits serenes, sense vent, es registren les temperatures més altes. I és a l’Eixample on l’efecte illa de calor és més agut.

Barcelona està entre les ciutats del món on es conserven els registres més antics i millors de dades meteorològiques. Les més antigues les va recollir al segle XVIII un metge que tenia consulta al carrer Petritxol, Francesc Salvà Campillo. Des del 1780 fins al 1828 feia 3 observacions diàries. Els seus quaderns es conserven encara avui a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). “Ens hem de situar en aquella època, en la Il·lustració, un període en què l’observació es veu clarament com la manera d’accedir al coneixement, i en la pell d’un metge que és conscient que les condicions meteorològiques influeixen en les malalties”.

ELS ULLS DE BARCELONA

A més de l’estació meteorològica, l’Observatori Fabra és sobretot el gran ull amb què Barcelona mira el cel. Sobretot, es fa recerca. La RACAB va tenir el seu primer observatori el 1890 a les Rambles, on encara hi ha la seva seu. “Es va construir per, sobretot, determinar l’hora”, explica Josep M. Codina, director de l’Observatori. Amb una ullera de passos orientada direcció nord-sud, s’observava el pas de les estrelles catalogades pel meridià. Així és com poden marcar sempre l’hora exacta els rellotges de referència de Barcelona, els que hi ha dins la RACAB i el de la façana (la mateixa que la del Teatre Poliorama).

Però a finals del segle XIX, quan es va instal·lar a la ciutat l’enllumenat elèctric, des de l’observatori situat a les Rambles era molt difícil fer observacions astronòmiques. Va ser aleshores quan es va buscar un nou emplaçament i els recursos per construir el nou observatori. Es va fer l’edifici en dos anys, un temps rècord en aquella època, en què el transport era en carro. Es va encarregar el gran telescopi a un artesà francès, es va comprar l’instrumental de l’estació meteorològica i sismògrafs amb els quals encara avui es recull no tan sols l’activitat local, si no també al món.

Vigilar que no s’acostin massa a la Terra objectes perillosos

L'activitat principal de l'observatori Fabra és l'astrometria d’objectes del Sistema Solar, petits planetes i cometes. Una de les tasques més importants és aportar dades a la xarxa que controla que cap d’aquests objectes s’acosti de manera perillosa a la Terra. Les primeres troballes a l’Observatori les va fer Comas i Solà a principis de segle. Va descobrir 11 petits planetes i dos cometes. Avui es coneixen milers de petits planetes. “Molts no tenen forma esfèrica, d’altres sí, com és el cas de Ceres o Vesta, que estan catalogats i se’n sap l’òrbita; el que fem és comprovar que segueixen en la mateixa òrbita”, explica Codina. I és que amb les pertorbacions dels grans planetes poden anar variant. Però no són els únics objectes perillosos que es poden acostar a la Terra. També hi ha asteroides i cometes, els NEO (acrònim de near earth objects ). El més pròxim que han observat va arribar a estar més a prop de la Terra que la Lluna. Totes les dades que recullen s’incorporen a una xarxa internacional d’observadors, el Minor Planet Center.

Des de l’Observatori Fabra també es comanda un telescopi absolutament robotitzat situat a l’Observatori del Montsec. Es tracta d’una donació de la NASA, un gran aparell que es va instal·lar a San Fernando per vigilar els satèl·lits que, un cop en desús, ha trobat el seu lloc al Montsec. La ment que l’orienta, el vigila i en recull les dades que troba treballa a quilòmetres de distància, a Barcelona, al centre de control situat al Fabra.