La d’aquesta casa del centre de Maó és una reforma feta per parts i al llarg del temps, com ho són moltes de les obres que es van fent a mesura que es creen les necessitats i, sobretot, al ritme que sovint marquen les possibilitats. Així és com ho va afrontar l’arquitecta menorquina Emma Martí per a la rehabilitació d’un edifici entre mitgeres que van adquirir amb la seva parella pensant en donar-li tots els usos que requerien les seves vides. De fet, segons apunta, la compra de la casa es podria afrontar només si havia de solucionar les tres necessitats principals que tenien en aquest sentit aleshores: havia de ser la llar familiar, però també havia d’acollir el seu estudi d’arquitectura i la consulta d’osteopatia de la seva parella. Així, compensaria la inversió en una casa situada als primers creixements fora murades de Maó i que, tot i ser originària del segle XVIII, mai no va ser una casa senyorial ni burgesa, sinó que havia acollit una botiga a la planta baixa i l’habitatge per a la família que la portava a les dues plantes superiors

De fet, Emma Martí la descriu com “una casa austera i honesta amb els seus orígens”. I especifica: "No tenia mosaics hidràulics, ni estucs, però havia mantingut la seva essència i el seu caràcter al llarg dels anys”. Hi ha, a més, una cosa que va ser determinant per a la línia que agafaria aquest projecte i que el remarca la mateixa arquitecta: “Els antics propietaris havien anat guardant zelosament les peces de fusteria que ja no utilitzaven, havien mantingut els terres de ceràmica i les escales tal com eren originalment”.

Si aquesta casa avui és com la veiem és perquè el projecte s’ha fet a poc a poc, a trossos, amb un gran respecte pels elements originals i posant en valor l’essència de l’edifici, en molts sentits despullant-lo. Com que no només és el projecte d’Emma Martí, sinó també casa seva i on es troba el seu estudi d’arquitectura, i a més no podien assumir la reforma de tot l’edifici de cop, s’han entretingut en la cerca d’allò que era intrínsec a la casa amb l’objectiu de mantenir-la tot i repensar-la tota i donar-li un aire que està molt ben situat entre la tradició i la transformació cap a una manera de viure actual.

Així, des del 2018 fins al 2024, el primer que es va rehabilitar va ser la planta baixa, que és on es desenvolupa la vida laboral de la parella: d’una banda, a la part del carrer, la consulta de l’osteòpata, mentre que l’estudi d’arquitectura es troba més al darrere, a les dependències (antiga cuina i menjador de la casa) que donen al pati, a més d’ocupar el soterrani, un vell celler també rehabilitat. Com moltes de les cases entre mitgeres, aquesta és molt més allargada que ampla, a més d’estar dominada per una disposició vertical. D’aquí que, si al soterrani i a la planta baixa hi fan feina, a les dues plantes de sobre hi fan la vida familiar: a la primera hi ha les zones comunes —la sala, la nova cuina i el menjador—, mentre que al segon pis s’hi troben els dormitoris.

Remarcar les intervencions

Volien veure la història de la casa i conservar-ne l’essència, però també aquells elements que li donaven el caràcter. A més, Emma Martí volia que les intervencions fossin clares, que es fes visible tant allò recuperat com allò introduït o transformat. En aquest sentit, es perseguia viure i veure tantes capes de la vida de l’edifici com fos possible. Amb temps, van anar llevant els papers de les parets i, en molts racons, van decidir conservar allò que en sortia, tal qual: unes taques a la paret, alguns vells pedaços, irregularitats, defectes, ferides antigues. Amb temps, van treure cels rasos, deixant les bigues vistes, potser un poc netejades, no gaire, però en tot cas potenciant els sostres alts de l’edifici. També van recuperar aquelles portes i finestres que amb tanta cura havien guardat els antics propietaris i recol·locant-les, encara que fos en un element nou. És el cas de l’envà de fusta que s’ha fet per dividir els espais de la planta baixa, un envà que no arriba al sostre però sí que s’hi aguanta amb una estructura i que acull velles portes, algunes de les quals transformades en corredisses. Aquest és un dels elements més singulars de la casa, amb aquesta convivència entre un passat conservat i un present que requereix flexibilitat i lleugeresa.

També amb temps i amb la voluntat de preservar el seu pas, van decidir conservar la cuina antiga i el vell celler amb la seva volta, ambdós ara part de l’estudi Emma Martí Arquitectura. Van conservar la fresquera, les escales, els sostres i les vidrieres que són tan característiques a les cases centenàries de Maó. Es va conservar el trespol de la planta més alta —la dels dormitoris—, la ceràmica de la planta primera i només es va fer un microciment a la planta baixa perquè l’enrajolat no era ni l’original ni afortunat. I per solucionar necessitats, pocs materials: a més de la fusta per als envans, armaris i per a la cuina, es va fer servir rajola blanca com a revestiment de les dutxes i un marbre per al terra.

I al fons de tot i molt present, el pati, també netejat, també recuperat i potenciat. Amb els seus diferents nivells i amb unes plantes que, amb temps, com tot, s’estan fent exuberants, el pati del darrere dona vida a tota la casa, que en bona mesura es gira per contemplar-lo i viure’l intensament.