M’agrada ser una dona madura
En un dels aproximadament cent mil grups de WhatsApp d’amigues dels quals formo part (i que tenen tantes dones, especialment en la maduresa), vam passar-nos una bona estona discutint sobre una publicació d'Instagram que anunciava que la joventut ja no és una edat, és una energia. El titular és boníssim i a primera vista el vaig comprar a ulls clucs. Jo mateixa tinc cinquanta-sis anys i em sento energèticament jove. I ho penso cada dilluns, perquè m’agrada començar la setmana amb una petita bogeria: anar al gimnàs a la classe d’aixecar pesos de les set del matí. Sempre m’han dit que tinc molta energia i com veieu, la cosa no ha disminuït pas amb l’edat. Em fan més mal les mans (artrosi), em queixo de tant en tant del maluc (aix la trocanteritis que vol tornar), necessito fèrula dental per no carregar la mandíbula a la nit, prenc cinc-cents suplements per prevenir-ho... Tot i això, però, em sento plena de vida. I em vaig dir que potser sí que la publicació tenia raó i pertanyo al que ara en diuen the new young, el mid life en expansió.
Però llavors vaig llegir un dels comentaris de la publicació on es qüestionava que haguéssim d’endinyar la paraula “joventut” a tot el que té a veure amb sentir-se viu més enllà dels trenta anys, i apostava per ressignificar el concepte de vellesa i maduresa. El comentari em va fer pensar i em vaig adonar que mai havia fet tant esport com ara. Ni havia tingut tantes idees. Ni ganes de fer i desfer. O ganes de no fer res des de la seguretat i l’aplom de l’aquí em planto. I vaig decidir que l’home que havia escrit el comentari tenia raó. Ell no ho va escriure pensant en les dones, però jo sí. I vaig declarar que ja n’hi ha prou de disfressar-nos amb la paraula joventut per amagar que som dones madures que un dia seran velles, si les Deeses de la Santa Longevitat ho permeten. I som dones amb l’energia pletòrica de la maduresa. Conscients que ho som i que tenim els nostres drets.
El dret al fet que no ens encasellin en la passivitat, per exemple. L’estereotip que ens han venut de dones en retirada, sense ganes de protagonisme, en la placidesa de l’etapa prefinal de la vida, ja se’l pot fotre qui vulgui pel folre dels pantalons. Ara mateix no en conec ni una d’aquesta mena. Totes les dones madures que m’envolten estan ficades en mil merders (a banda que s’han de fer càrrec de fills, pares, algun net...) I entre totes podrien fer funcionar mil macrocentrals hidroelèctriques.
A mi m’agrada ser una dona madura. Suposo que en això hi té a veure el fet que fos una entusiasta de la sèrie Las chicas de oro. Per molt que el títol sembla l’equivalent a parlar de vellesa, de fet tres de les protagonistes representava que eren dones en la cinquantena. Ara la sèrie creada per Susan Harris se’ns queda curta, però aquestes dones meravelloses, llenguallargues, irreverents i independents, ens van obrir camí i ens van mostrar que la maduresa és una etapa energètica. I brillant, tant o més que l’or.