Teresa Moratalla: "La majoria de disputes entre germans tenen a veure amb els pares"

BarcelonaTotes les famílies felices s'assemblen i cada família infeliç ho és a la seva manera... però de quina manera? Per què són infelices, les famílies? Això és el que volem indagar amb la psicòloga Teresa Moratalla, professora de l’Escola de Teràpia Familiar de l’Hospital de Sant Pau i membre de la junta del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Quina és la principal consulta dels adults que venen a teràpia?

— La immensa majoria arriben amb simptomatologies de malestar emocional: "estic malament", "em trobo molt xafat", "no puc dormir". "Esgotat" és una paraula força redundant. De vegades no en saben l’origen i d’altres són més definits: problemes de parella o malestar amb els fills, etcètera. Alguns casos poden ser molt greus, poden ser trastorns diagnosticables i que requereixin fàrmacs i, en d’altres, necessiten un tractament. No n’hi ha prou amb dir: "Descansa", "Tu pots superar-ho". Si no ho fan és perquè no poden, perquè el mateix malestar els hi impedeix.

El malestar sol venir de les relacions afectives o també de les laborals?

— Pot venir dels dos llocs. En l'àmbit laboral, on en teoria no hi posem l'afecte, sí que hi posem moltes altres coses: la nostra autoestima, tenir un bon concepte de nosaltres mateixos. En determinades feines un hi busca no només un guany econòmic, també una satisfacció personal, sentir que se't reconeix. Quan això no hi és, pot ser dur, ens podem sentir maltractats i ens pot baixar l’autoestima. Hi ha situacions molt dures, a banda de l’estrès. En funció de si tens altres coses a la vida que et sustenten, això pot ser més o menys greu. Però evidentment el malestar principal deriva de les relacions primàries: pares, germans, parella i fills.

La família pot ser vista o bé com el gran refugi vital o bé com l’origen dels grans traumes personals. De què depèn que sigui una cosa o l'altra?

— La majoria de traumes estan en les famílies d’origen, sí. Amb la família aprenem a veure el món —què està bé, què està malament—, tots els nostres valors, com ens hem de relacionar amb els altres, què vol dir estimar i que t'estimin. Aprenem tota una sèrie de coses molt bàsiques que ens construeixen com a persones, ens donen la nostra identitat. Per tant, estar en una família que t’ha maltractat, que has sentit que no t’estima, que no et valora, estar entremig de la batalla judicial dels pares... hi ha situacions molt dures que, a més, aparentment no existeixen perquè no s’ensenyen.

Un amic defensa que els catalans som una superpotència en incomunicació familiar. Com podem afrontar els problemes quan el tarannà és fer veure que no passa res?

— No és senzill de canviar, perquè la família és un sistema que funciona amb unes regles que no són explícites, però que tots coneixem i seguim. Tots sabem què es pot transgredir i què no, de què podem parlar i de què no. Tots tenim un rol assignat i tu el jugues dins d’aquell nucli. Hi ha famílies en què fer un crit és un daltabaix i famílies que es comuniquen a crits; hi ha famílies en què fer-se una abraçada és impensable i d’altres en què has d’entrar i fer quatre petons. Què és millor o pitjor? Sempre hi ha els termes mitjans. Les famílies en les quals s’ho expliquen tot i no existeix la intimitat són un problema, i les famílies on no pots comunicar el teu malestar perquè es considera una debilitat o una tonteria també són un problema. Això requereix un treball terapèutic.

El més habitual deu ser anar-ho trampejant...

— Hi ha un senyal que indica que la família és molt sana, i és quan tens la capacitat de sortir de la situació i fer explícit el que està passant, que en psicologia en diem metacomunicar. Això, que sembla simple, la majoria de famílies no ho fan, sinó que van aguantant i allà es queda. I és quan et venen adults i et diuen "a casa meva no he pogut expressar mai res", "a casa meva has d'aconseguir moltes coses a la vida perquè et valorin bé"...

Una confrontació generacional habitual és que els fills ja adults critiquin els seus pares perquè van projectar les seves aspiracions i mancances en ells, que no aconseguien complaure'ls mai prou, mentre que els pares els critiquen que els joves siguin tan tous havent-ho tingut tot tan fàcil. Com es resol aquest xoc?

— És inevitable i inconscient que fem una certa projecció en els fills, però has de tenir clar que el fill és una persona diferent de tu, no una extensió de tu, i viu en un món diferent del teu. La sensació del pare és que si no exerceix aquell control, l’altre fracassa i, si fracassa, no li donarà aquest reconeixement de persona diferent, que té altres interessos, característiques i habilitats. La clau en aquestes relacions és que confiïs en el teu fill i en què les coses positives que li has ensenyat sortiran.

Hem d’estimar els fills pel que són i no pel que fan.

— El fet d'estimar entre pares i fills hauria de ser gratuït: t'estimo perquè ets tu i punt. Ni perquè has estudiat, ni perquè treus bones notes, ni perquè ets el fill idoni, ni perquè ets la filla que ajuda a casa. Ets tu, simplement, i t'estimo i em sembles estupend. Però de vegades es planteja com un intercanvi: si em dones això que a mi m'agrada, jo et mostro amor; si no m’ho dones, no te'l mostro. Això és traumàtic, efectivament.

Per què necessitem la validació dels pares? O el reconeixement a la feina?

— Hi ha dues coses que ens nodreixen com a persones: l'amor i el reconeixement; és a dir, que ens estimin i que ens valorin.

Què passa quan un fill sent que no és el favorit?

— Que ho passa molt malament i creix amb el sentiment que no és prou, amb una autoestima baixa, i es relaciona amb el món des d'aquest lloc. Això li condiciona la vida, o perquè es posa en una posició passiva de "no seré prou apreciat" o en la posició activa d'exigir que el reconeguin, i és aquesta gent que van menjant-se el món perquè necessiten demostrar que els han d’estimar.

Com es poden fomentar els lligams sans entre germans?

— La immensa majoria de vegades les disputes entre germans tenen a veure amb la diferenciació en el tracte que fan els pares, que a un se li permetin més coses que a l'altre. Pel que sigui, en un hi veuen totes les gràcies i en l’altre, ni una. Els germans són un nucli molt important a la vida perquè són els únics amb els qui has crescut alhora i coneixen exactament el mateix que tu. Fomentar-lo sovint passa per no posar-te de part de cap. Quan els germans no arriben a solucions, la major part de les vegades és perquè els pares s’estan posant pel mig.

Com es pot recuperar una mala relació familiar?

— Si són coses petites, parlant. Si no, amb intervenció professional, perquè normalment cadascú es queda amb la seva part de raó i és impossible trobar un punt intermedi. En una situació familiar que no funciona no hi ha bons ni dolents, hi ha incomprensió per les dues bandes.

Les relacions han de ser recíproques?

— Les relacions amb els nens són en cascada: els pares donen i els fills reben. Quan som adults hem de saber donar i saber rebre, hi ha d’haver reciprocitat de cura, de reconeixement i d’estar bé junts. Quan hi ha un conflicte, en canvi, no tens ganes d’estar amb aquella persona, sents el maltractament i és com que s’activi un sensor que et deriva a una resposta agressiva, perquè no parlem de pensaments sinó que es regeix bàsicament per les emocions. Canviar-ho és un procés psicoterapèutic.

A partir de quina edat ja no podem culpar els pares de com ens ha anat la vida?

— A partir que som adults, la responsabilitat és nostra, també del nostre malestar. Pots culpar els teus pares, i potser en tenen la culpa, però ells no t’ho resoldran, ho has de fer tu.

A quina edat som adults?

— El que ens converteix en adults és diferenciar-nos de la nostra família: jo soc aquest i prenc les meves decisions; i si no en som capaços, ens ho hem de fer mirar. Hem de tenir la nostra identitat, encara que potser depenguem econòmicament i emocionalment de la família.

Deu ser molt difícil de canviar el model familiar, a l’hora de crear la teva pròpia família.

— Sí. Estàs condicionat pel teu model: si has estat feliç, l’imites; si has estat molt malament, fas el contrari. Moltes parelles que peten quan tenen criatures és perquè tenen diferents models parentals. I ara amb les parelles interculturals ho veiem moltíssim, perquè les cultures determinen els models educatius.

Tothom hauria d'anar a teràpia?

— No, en absolut. I no crec que les teràpies hagin de durar tota la vida, ni molt menys. Les persones tenim recursos per sortir-nos de les coses. Les teràpies són el tractament adequat per tenir eines i superar determinades situacions. Llavors busca un professional de la psicologia, sobretot, perquè amb l'intrusisme que hi ha, a veure on vas a parar! La psicologia té una base científica, i per exercir-la, has d’estar col·legiat. La gent es pensa que fer un cafè aquí a la cantonada és fer teràpia, i no hi té res a veure.