Dilluns passat, a mig matí, vaig anar a la roda de premsa de l’exposició Bad Painting? a Can Framis, una de les seus de la Fundació Vila Casas. L’exposició, com vostès ja deuen haver llegit aquests dies a la premsa, és “un projecte de Carlos Pazos amb la complicitat absoluta d’Eloy Fernández Porta i la col·laboració del MNAC”.

Després de l’equitació, Carlos Pazos és el que més m’interessa del planeta Terra, i després de l’equitació i el Carlos Pazos, la tercera i única cosa que més m’interessa del sistema solar és tot el que pugui dir o fer en Fernández Porta. Tot plegat ho apunto sense un àpex d’ironia, hipèrbole o exageració camp perquè, queden advertits, m’he passat a l’hiperrealisme.

Cada cop que vaig a alguna exposició de la Fundació Vila Casas, que és sovint, torno a pensar en com m’hauria agradat ser fill dels Vila Casas i no dels meus pares, i als meus pares els passa el mateix: també els hagués encantat ser fills dels Vila Casas. Els diumenges, a la sobretaula, sempre ho comentem: “Quina mala sort no ser un Vila Casas”, i és en aquest punt de la conversa en el qual sempre salta algun imbècil, familiar nostre per descomptat, sang de la nostra sang (decebedora sang!), que exclama: “Ja que ens hi posem, millor ser un Windsor!” i li responem a crits: “No fotis, ni punt de comparació!”, moment en el qual passem directament a insultar-nos, normalment en llengua castellana, perquè a casa nostra encara no estem en el punt que ens dolgui que algú ens digui “carallot”, motiu pel qual creiem que seguim sent uns xaves de primeríssima divisió.

A la roda de premsa em van presentar el senyor Joan Burdeus, que, després de llegir el seu perfil de Twitter (“crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles”) deduïm que deu ser autònom. Del senyor Burdeus tothom en ressalta les virtuts del seu intel·lecte, però crec que estem passant per alt, i molt, les múltiples qualitats de la seva ossamenta i musculatura.

Sempre que en alguna conversa, vernissatge, estrena o tertúlia es comenta algun dels articles que escriu per a Núvol, aquí a l’ARA o a El País (veus, el que dèiem, autònom segur...), tothom insisteix, no sense raó, en la brillantor de la seva ment preclara, però no seríem justos si ens aturéssim només en el seu interior deixant de banda la seva turgent i poderosa carcassa, que, m’atreveixo a aventurar, i creguin-me que tinc l’ull entrenat per a aquestes coses, el senyor Burdeus es treballa al gimnàs a consciència. Només apuntaré que quan vam encaixar les mans em vaig sentir, a causa de l’electricitat mascla que desprèn la seva epidermis, tan delicada i trontollant com la germana tísica de Mujercitas.

Ja sabem que està molt malament això de cosificar, molt malament, però tampoc està gens bé separar tan quirúrgicament, com ho fem en el cas del Burdeus, l’ànima del cos. El crític cultural (filosofia, política, art i pantalles...) és l’exemple perfecte de la proclama clàssica aquella que diu mens sana in corpore sano, fins al punt que, si hi hagués algun publicista espavilat a la sala, ja li estaria oferint la propera campanya de calçotets de Calvin Klein, que en l’actualitat defensa, quasi en pilota picada, el tenista Carlos Alcaraz i que adorna, des de les marquesines, tota la Ciutat Comtal, decoració urbana que, diguem-ho tot, ens resulta, des del punt de vista capitalista, infinitament més engrescadora que tots els llums de Nadal plegats.

L’avantatge de contractar en Burdeus seria que, en calçotets i marcant paquet, podria sostenir entre les mans, i de forma totalment versemblant, l’últim títol de Club Editor i reconciliar, per fi, apocalíptics i integrats, el seny i el sentiment, Eros i Tànatos, el Sálvame i Apostrophes.