The New York TimesSents l’escena d’un assassinat abans de veure-la: els crits desesperats d’una nova viuda. Les sirenes de les patrulles que s’acosten. El repic de la pluja sobre el paviment d’un carreró de Manila... i sobre l’espatlla de Romeo Torres Fontanilla. Tigas, com era conegut Fontanilla, jeia cap per avall quan vaig arribar amb el cotxe poc després de la una de la matinada. Tenia 37 anys. Li van disparar, van dir els testimonis, dos homes que anaven en una motocicleta. L’aiguat s’havia emportat la seva sang fins a una claveguera.

El carreró del districte de Pasay, a Manila, era la meva escena del crim número 17, en el meu onzè dia a la capital de les Filipines. Havia vingut a documentar la sagnant i caòtica campanya contra les drogues que el president Rodrigo Duterte va començar quan va prendre possessió del càrrec el 30 de juny: des de llavors [i fins al 8 desembre, quan es publica el reportatge] prop de 2.000 persones havien estat assassinades a mans de la policia.

Vaig ser testimoni d’escenes sagnants en tots els llocs que es puguin imaginar: a la vorera, a les vies del tren, davant d’una escola per a noies, fora de les botigues 7-Eleven i en un McDonald’s, a sobre de matalassos i sofàs. Vaig veure com una dona vestida de vermell que es tapava la cara amb les mans mirava cap a un d’aquests llocs esgarrifosos per entre els dits: intentava protegir-se i a la vegada es permetia mirar per últim cop un home assassinat enmig del carrer.

A prop d’on van assassinar Tigas hi vaig trobar Michael Araja (que surt a la foto de dalt), mort davant d’un sari sari, el nom que es dona aquí als quioscos que venen productes bàsics als barris pobres. Els veïns em van dir que el Michael, de 29 anys, havia sortit a comprar cigarrets i una beguda per a la seva dona, però dos homes que anaven en una motocicleta l’havien matat a trets, una tàctica prou habitual per haver-se guanyat el seu propi malnom: viatjar en tàndem.

En un altre barri, Riverside, una nina Barbie coberta de sang jeia al costat del cos d’una noia de 17 anys que havien assassinat alhora que al seu xicot de 21 anys.

"Ens estan massacrant com a animals", em va dir un vianant que tenia por de donar el seu nom.

Més de 35.600 persones han estat arrestades en operatius antidroga en el que el govern anomena projecte Tokhang. El nom deriva d’una frase que significa “colpeja i implora” en cebuano, la llengua materna de Duterte.

En barris rics i de classe mitjana, de vegades hi ha un amable truc a la porta i un oficial que lliura un pamflet amb els detalls de les repercussions del consum de drogues a l’inquilí que obre. En districtes més pobres, la policia deté adolescents i homes al mateix carrer, els escorcolla, els arresta i, de vegades, els mata a trets.

Les forces governamentals han anat de porta en porta a més de 3,57 milions de residències, segons indica la policia. Més de 727.600 consumidors de drogues i 56.500 traficants s’han rendit fins ara, per la qual cosa les presons s’han desbordat. A la presó de la ciutat de Quezon, que es mostra a la foto de sota, els reclusos han de fer torns per dormir a qualsevol espai disponible, incloent-hi una pista de bàsquet.

He treballat en 60 països, he cobert guerres a l’Iraq i l’Afganistan i vaig passar gran part del 2014 vivint dins de la zona d’Ebola de l’oest de l’Àfrica, un lloc paralitzat per la por i la mort. El que vaig viure a les Filipines va ser un nou nivell de crueltat: oficials de policia que pràcticament li disparen a qualsevol que sospitin que ven o fins i tot pren drogues, vigilants que es prenen de debò la crida del president Duterte d’“assassinar-los a tots”. Més enllà dels assassinats en operatius antidroga oficials, la Policia Nacional Filipina va comptar més de 3.500 homicidis sense resoldre entre l’1 de juliol i el 15 de novembre del 2016, la qual cosa ha convertit el país en una funerària.

Les meves nits a Manila començaven a les nou a l’oficina de premsa del districte policial, on em vaig unir a un grup de reporters locals que esperaven informació sobre els últims assassinats. Anàvem en caravanes, amb llums d’emergència que feien pampallugues mentre ignoràvem els semàfors.

Vaig escriure un diari amb el que passava cada dia i vaig guardar enregistraments sonors d’aquests operatius nocturns, treballant amb Rica Concepcion, una reportera local amb 30 anys d’experiència.

Ens uníem a la policia en moltes batudes. També vam anar pel nostre compte als llocs on assassinaven gent o allà on apareixien cossos. Els familiars i veïns que trobàvem sovint explicaven una història molt diferent de la que figurava en els registres de la policia.

Nanlaban és com la policia anomena un cas quan un sospitós es resisteix a l’arrest i acaba mort. Vol dir “es va resistir”. Això van dir de Florjohn Cruz, de 34 anys, el cos del qual estava sent retirat per una funerària quan vaig arribar a casa seva, al barri pobre de Caloocan, just abans de les onze de la nit.

La seva neboda va dir que van trobar un missatge en una targeta que deia “Traficant a Adik Wag Tularan. No siguis traficant i addicte com ell”, mentre netejaven la sang de Cruz al pis, prop de l’altar de la família, com mostra la fotografia de dalt.

El nebot de Cruz, l’Eliam, de 16 anys, i la seva neboda Princess, de 18, van veure des del segon pis com els oficials vestits de civil que havien assassinat el seu oncle sortien de la casa. L’Eliam i la Princess van dir que van sentir el so d’un missatge de text i van veure com un dels homes el llegia al seu telèfon: “Ha guanyat el Ginebra”, va anunciar als altres, referint-se al Barangay Ginebra San Miguel, l’equip de bàsquet més popular del país, que havia estat competint pel campionat. Els adolescents van dir que els homes van celebrar la victòria de l’equip mentre s’emportaven el seu oncle en una bossa.

Roel Scott, de 13 anys, és un dels nois de la foto de dalt. És al lloc on el seu oncle, Joselito Jumaquio, va ser assassinat per un grup d’homes emmascarats. Els que estan de dol sovint col·loquen espelmes sobre la sang de la víctima per honrar-la. El Roel va dir que estava jugant a la consola amb Jumaquio, un conductor de bicitaxi que s’havia entregat a les autoritats, quan 15 homes emmascarats van arribar ràpidament i en silenci a la barriada Pandacan. Alguns testimonis ens van dir que els homes van arrossegar Jumaquio cap a un carreró i van dir als veïns que tornessin a casa. Van sentir que una dona cridava: “ Nanlaban! ” [“S’està resistint”].

Es van sentir dos trets. Després quatre més.

Quan tot estava en silenci, els veïns van trobar el cos ensangonat del conductor del bicitaxi i una bossa de shabu, que és com els filipins anomenen la metamfetamina, al costat de les seves mans emmanillades. En l’informe policial es va dir que era un operatiu per sorprendre compradors de drogues.

Durant la meva estada a les Filipines els assassinats semblaven fer-se cada cop més descarats. Els oficials de policia semblaven fer molt poc per intentar amagar la seva participació en el que bàsicament eren execucions extrajudicials. Nanlaban s’havia convertit en humor negre.

“Hi ha una nova manera de morir a les Filipines”, va dir Redentor C. Ulsano, el sobreintendent de policia del districte de Tondo. I va somriure fent el gest de tenir posades les manilles als canells.

La mateixa nit que Florjohn Cruz va ser assassinat érem a uns quants carrers, en una altra casa on un altre home havia estat assassinat. Aquella nit també plovia. Vam sentir els crits esfereïdors de Nellie Diaz, la seva nova viuda, abans de veure-la, ajaguda sobre el cos del seu marit, Crisostomo, que tenia 51 anys. La Nellie va créixer al barri i treballava de manera intermitent. Va dir que el Crisostomo era consumidor, no traficant, i que s’havia lliurat poc després de l’elecció de Duterte. Ella encara creia que no era segur que dormís a casa, així que li va dir que es quedés a casa d’altres familiars. Però enyorava els seus nou fills, i havia tornat feia uns dies. El fill gran, J.R., de 19 anys, va explicar que un home amb un casc de moto va donar una puntada de peu a la porta principal, seguit de dos homes més. J.R. va dir que l’home del casc va exclamar “Adeu, amic meu”, abans de disparar al seu pare al pit. Es va desplomar, però l’home li va disparar dos cops més. Els nens van dir que els tres homes van riure mentre marxaven.