Memòria de les barraques

Mentre aquests dies se celebra el 25è aniversari dels Jocs Olímpics, fa feredat pensar que les últimes barraques de la ciutat van desaparèixer poc abans del 1992. Històricament, Barcelona ha sigut un lloc amb poc espai per créixer, i amb grans fluxos migratoris. Aquests dos fenòmens es van traduir en una gran falta d’habitatge, que va facilitar l’aparició de nuclis barraquistes. En els últims 150 anys, aquesta va ser la realitat per a les famílies que es van desplaçar a la ciutat per treballar a les obres de les dues Exposicions del 1888 i el 1929, o per buscar feina en les grans indústries de les dècades del 1950 i el 1960. Es calcula que als anys vint hi havia unes 6.000 barraques, sobretot al litoral i a la muntanya de Montjuïc, als extrems de l’Eixample i als turons de Collserola. Una xifra que augmentaria espectacularment després de la Guerra Civil, quan es van comptabilitzar 20.000 barraques, on vivien 100.000 persones.

Es tracta d’una història sovint oblidada, que, en els últims anys, ha rescatat la comissió ciutadana per a la recuperació dels barris de barraques de Barcelona. Fruit de la seva feina, s’han col·locat quatre plaques commemoratives on hi havia grans barriades barraquistes -com el Somorrostro, Can Valero, el Carmel i la Perona-, i set plaques més que recorden punts concrets on hi va haver barraques, com el Camp de la Bota i Rere Cementiri al litoral, el Poble-sec i Can Tunis a Montjuïc, els habitatges de Raimon Casellas a Can Baró, els de Santa Engràcia al barri de la Prosperitat, i la Diagonal. Dins d’aquest projecte de recuperació s’inscriu l’exposició Els barris de barraques a Montjuïc, Sants i les Corts, que fins al 8 de setembre es pot veure a la seu del districte de les Corts, a la plaça Comas. Una mostra petita, però amb molt contingut, que explica un passat no gaire llunyà, i tanmateix desconegut.

Montjuïc va ser un espai gairebé tot ocupat per grans barriades barraquistes, que formaven un dens teixit urbà, des del Poble-sec fins a les pedreres del costat occidental de la muntanya, i des del recinte de l’Exposició del 1929 fins a la fortificació militar del cim. Aquí les primeres barraques van sorgir a finals del segle XIX, habitades per hortolans i treballadors de les pedreres. Per reallotjar els seus pobladors, durant la dècada del 1930 es van construir les anomenades cases barates. Però durant la postguerra van tornar a aparèixer, i als anys cinquanta hi vivien 30.000 persones, en barriades disseminades per la muntanya, com les Banderes, Damunt la Fossa, l’Esparver, Maricel, Miramar, el Pagès, els Tres Pins, Can Valero i la Vinya. A més d’aquestes, hi havia les barraques del Poble-sec, en llocs com la Satalia, el passatge de la Vinyeta o el final del carrer Nou de la Rambla. I les de Can Tunis, com Jesús i Maria. Uns nuclis que van ser eliminats a partir del 1963, i els seus habitants van ser traslladats als blocs del Besòs, Badalona, la Mina o Sant Cosme.

A les Corts i a Sants aquests nuclis de barraques eren més petits, i estaven dispersos entre solars i horts. Havien aparegut a principis del segle XX, en llocs com Can Granota i Can Taner, on van ser enderrocats per fer-hi el Camp Nou. A la postguerra van ocupar la banda de muntanya de la Diagonal, i els voltants de l’església de Santa Gemma, fins que el Congrés Eucarístic del 1952 les va esborrar. Encara van durar més temps les barraques de carrers com Joan Güell, Brasil, Evarist Arnús, Berlín, Robrenyo, la Riera Blanca o l’avinguda de Madrid, desaparegudes a la dècada de 1960.

Tota una època d’aquesta ciutat, quan les barraques van ser la resposta a la crònica falta d’habitatge.