Al-Marah (Síria)Una flor com un pintallavis rosat en un rostre sense maquillar. Així ressalta el color de la rosa damascena quan floreix al bell mig del desert. A Qaldoun al-Marah —o, simplement, Al-Marah—, un poble de cinc mil habitants a cinquanta quilòmetres al nord de Damasc, es cultiva, entre mitjans de maig i principis de juny, una de les varietats més antigues del món: la “reina de les roses”, com l’anomena la família Bitar. Aquesta família és una de les principals recol·lectores de la rosa damascena a Síria. El seu perfum, intens, gairebé embriagador, atura el temps. Aquí, on la terra és dura i el cel gairebé mai s’ennuvola, és on “millor creix”, diuen.

Amin Bitar, de noranta anys, té als ulls la mateixa claredat que a la veu. La seva presència és imponent, però el seu somriure suavitza qualsevol distància. A casa seva, que sembla més un oasi que una llar —plena de plantes, amb uns sostres alts, finestrals oberts, un saló fresc amb sofàs que han vist passar generacions— tot se serveix amb rosa: l’aigua, el te… Fins i tot el suc, d’un vermell espès, sembla condensar la flor sencera.

“Com les pomes, la rosa necessita un cel descobert”, diu Amin des del sofà, sota un quadre amb una rosa bordada amb elegància. Fa vint-i-cinc anys, en aquest poble es podien comptar amb els dits de les mans les roses cultivades. Als anys setanta, molts habitants van marxar a Damasc o al Golf a buscar feina. Més diners, menys esforç. “La terra no valia res”, diu Amin. Però als vuitanta el seu pare va començar a creure en la flor. Hi va apostar.

Van començar a plantar i plantar. Avui, Amin diu que entre ell i aquesta flor hi ha una història d’amor. “Tot el que tu li dones, ella t’ho retorna. No menteix. És autèntica”.

Parla en turcman amb orgull, com la majoria del poble, recordant els seus avis i el passat del poble, que molts d’aquí anomenen simplement Qaldoun, en al·lusió a una muntanya del Turkmenistan. Parla de Genguis Kan amb reverència: el seu imperi —encara que ell no el veiés mai en vida— va arribar a estendre’s fins a les portes del món àrab, un fet que explicaria l’assentament d’aquesta comunitat turcmana a Síria.

Patrimoni cultural immaterial

Soad, la seva dona, de setanta-quatre anys, l’acompanya amb la convicció de qui ha viscut tota la vida costat per costat amb la flor: “És un pecat que aquest país tingui un sol quilòmetre on no es plantin roses. La rosa és el nostre símbol. És al cor de tothom”. Es va casar el 1964, amb només catorze anys. En aquell moment, el poble no tenia ni electricitat ni aigua corrent. Només llums de gasolina. “El meu tiet era oficial de l’exèrcit, i em va ensenyar que la paciència és una virtut. La rosa també m’ho va ensenyar. Sobreviu a l’hivern. És resilient”, diu. Quan toca els pètals de les flors, és com si els sentís per primera vegada: el pas del temps no li ha pres aquesta emoció. El 2019, la Unesco va reconèixer les pràctiques i coneixements artesanals associats a la rosa damascena al poble d’Al-Marah com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Els va costar cinc anys aconseguir-ho.

Rere la casa, la família té la seva pròpia destil·leria. Hi produeixen aigua i oli de roses, infusions, sucs i pètals secs per a l’exportació. Una saviesa que es transmet de generació en generació, en secret i amb confiança.

Farez Bassam Bitar, un dels joves de la família, de divuit anys, va deixar l’escola l’any passat. “El meu futur està en aquesta flor”, diu, mentre cull amb delicadesa les roses. S’ha llevat de matinada. “Cal recollir la flor quan encara és humida i conserva la rosada del matí; així manté l’olor”, comenta. Va de roser en roser, prenent només el botó de la flor per no malmetre la planta, i les diposita en un cistell negre que buida dins d’una bossa, als peus de la seva moto. De lluny, altres treballadors recullen la flor en el silenci del desert.

La rosa, com tot Síria, ha patit els catorze anys de guerra. Madian Bitar, de cinquanta-tres anys, camperol i fill de l’Amin, estima que cada any es van perdre, com a mínim, cent tones de roses. Per la manca d’ingressos, per la caiguda de la demanda —l’any 2023, hi va haver un excés: quaranta milions de roses que la família Bitar no va poder vendre—, per la destrucció de zones rurals, pels desplaçaments de la població… S’estima que el 50% de les terres cultivables i irrigables van quedar arrasades. És el cas del cor verd de Damasc, la Guta, assetjada durant quatre anys i destruïda per les forces del règim d’Al-Assad, on també es cultivava la rosa.

Roses rebels

El poble d’Al-Marah no va participar en l’alçament contra Bashar al-Assad, cosa que explica que sortís intacte de la guerra. Hi va haver, però, “roses rebels”. Durant les manifestacions pacífiques del 2011, alguns manifestants llançaven roses i aigua de roses a les forces del règim com a símbol de no-violència. En canvi, les roses d’Al-Marah van entrar en les esferes del poder fins i tot abans que esclatés la guerra. “Si tens contactes, els fas servir”, diu un dels germans Bitar. A Al-Marah, la cultura de la rosa també està marcada pel pragmatisme.

En una caseta al desert, els tres fills de l’Amin —Madian, el camperol; Samer, l’advocat amb vestit i corbata, i Hamza, que dirigeix la destil·leria— recorden la història que va donar a conèixer el seu poble i la seva flor.

A partir del 2002, amb el suport de la Cambra d’Agricultura, la rosa va començar a guanyar visibilitat. El 2003, Yolanda Samara, una francosiriana vinculada a Dior, s’hi va interessar. El 2005, el ministre d’Agricultura va assistir a una conferència al prestigiós hotel Sheraton. El 2007, Asma al-Assad, esposa del dictador, va visitar Al-Marah. Va ser un moment clau.

Madian, el fill de l’Amin, explica: “Cal dir la veritat. La senyora Asma va ajudar un poble que no existia al mapa. Ho va fer a través de l’organització Amana, que canalitzava l’ajuda humanitària internacional i el desenvolupament cap a projectes alineats amb els interessos del govern. Es van construir dos pous, fonamentals per al conreu de la rosa, molt exigent en aigua. Abans, la gent havia de portar aigua des de Yabrud, a setanta quilòmetres”, recorda Madian.

Des d’aquella visita, el poble va sortir de l’anonimat i la producció de la rosa va créixer exponencialment. “Va començar a arribar-hi gent de tots els països”, diu Madian, el camperol. La primera vegada van rebre Asma al-Assad amb aigua de roses. No hi va haver cap protocol. Tot i que li van dir que no podia beure res, ho va fer. “No vam tocar ni un cèntim”, asseguren. Poc després, reconeixen, tenien accés a internet les vint-i-quatre hores del dia, un privilegi poc habitual a Síria.

En aquella època, Asma al-Assad era vista com una dona moderna. Vogue li va dedicar un article l’any 2011, titulat “Una rosa al desert”, en al·lusió a la flor, que més tard van esborrar.

El govern va donar suport a l’organització anual d’un festival de la rosa. El règim feia servir el festival, retransmès per televisió, per reforçar la seva imatge: propera al poble, estimada, accessible. “Arribaven fins a tres mil persones en un sol dia. Però, més que celebrar, acabaven arruïnant els camps. Les plantes, tan fràgils, no suportaven el pas de tants visitants”, diu Madian, amb amargor.

Aquest any, després de la caiguda del règim, el festival no s’ha celebrat. Tot i això, el 20 de maig, dues persones del nou ministeri de Cultura van arribar al poble d’Al-Marah. Un va demanar roses per a la seva vil·la. L’altre, unes tisores per tallar-les, tot i que en realitat es cullen amb les mans. Van passar cinc minuts al camp de roses. Es van fer selfies. Quan Asma al-Assad visitava el poble, deixaven que un roser florís durant tres dies perquè ella el pogués tallar en la seva màxima esplendor.

Després d’aquesta escena, Madian riu i diu: “La rosa sobreviurà. Cada grup polític tindrà interès en ella. Perquè és estratègica”.

El producte més valuós que produeix la família és l’oli essencial de roses, “més durador que el petroli i més car que l’or”, diu Madian, que va encunyar la frase. Cada gram costa cent dòlars. El partit Baaz, del clan dels Al-Assad, va arribar a utilitzar aquesta expressió com a eslògan del partit, explica Madian.

Des de França fins a Beirut, i des del Japó fins als Estats Units, comerciants de tot el món s’interessen per la rosa damascena. A Europa és valorada per les seves propietats regeneradores i antioxidants; es fa servir en perfumeria, cosmètica i medicina tradicional. A més de Síria, es cultiva a Bulgària, l’Iran, Turquia i el Marroc. “L’original és d’aquí”, diu Madian.

La sequera, l'última amenaça

Aquest any, la rosa s’enfronta a una altra amenaça a Síria: no floreix com abans, ara a causa del clima. Una calor sufocant, gairebé estival, durant la primavera. Síria viu una de les sequeres més greus dels últims cinquanta anys. “Abans, nevava a les muntanyes a l’hivern. Aquest any, res”, diu el camperol.

Mentre passeja per camps buits, Madian es lamenta: “Això era una catifa de flors. Ara no queda res. Dos anys de feina i la sequera s’ho ha endut tot”. Un roser pot viure fins a vuitanta o cent anys. “Normalment, es regenera tot sol, però amb la sequera i la manca de reg… Déu ha deixat d’enviar-nos pluja”. S’apropa a un roser. “Aquest color verd hauria de ser més feliç”, comenta. Els rosers són petits: amb sort, arriben a fer la meitat de la seva mida habitual. Per recollir les flors, cal encongir-se.

Demanen la construcció de nous pous i de nous panells solars per bombar aigua amb energia solar. El cost? Set mil dòlars. Esperen rebre suport del nou govern.

Soad, la dona de l’Amin, diu, amb solemnitat: “Si un dia em llevo i la rosa ha desaparegut, em sentiré morta. I la replantaré”.