James Rhodes: “Me’n surto prou bé tot i estar boig”

'Instrumental' (Blackie Books), de James Rhodes (Londres, 1975), és un llibre molt interessant i del tot recomanable. I és un llibre duríssim. La biografia d’un reconegut intèrpret de música clàssica que explica les seves misèries (violacions quan era petit, trastorns mentals) amb una cruesa inaudita. Una obra escabrosa i directa que la seva exdona no volia veure publicada, i que serveix també de viatge engrescador per la gran passió de l’autor, la música que li ha salvat la vida, i li ha donat sentit. Aquest és el resum del llibre de la contraportada. “Em van violar als 6 anys. Em van internar en un psiquiàtric. Vaig ser drogoaddicte i alcohòlic. M’he intentat suïcidar cinc cops. Vaig perdre la custòdia del meu fill. Però parlaré de música perquè Bach em va salvar la vida, i jo estimo la vida”. En directe Rhodes sembla tímid, parla suaument, però tampoc no calla res.

Està promocionant el llibre i haurem de parlar de qüestions horribles sobre la seva vida. D’haver patit abusos sexuals dels sis als deu anys per part del seu professor de boxa. Encara se sent dolgut o ja ho té paït?

No, encara em fa mal. No tota l’estona, però quan hi penso sí.

Diu que ens passen coses dolentes i no en parlem. Té una explicació de per què?

A la gent li incomoda llegir sobre violacions infantils al diari mentre es pren els Corn Flakes per esmorzar al matí. No és un tema fàcil de parlar. Passa el mateix amb els trastorns mentals, que estan envoltats d’un gran estigma, i seria molt més fàcil no parlar-ne. Però com més en parlem, menys estigmatitzat estarà.

Escriure i parlar sobre tot això l’ajuda?

És bo i dolent a la vegada. Té algunes coses molt bones i hi ajuda molt ser obert, però hi ha vegades que és difícil, és incòmode, et sents molt exposat. És dur saber que hi ha tanta gent que sap totes aquestes coses sobre mi, però això no és motiu per no parlar-ne.

¿Es passarà la resta de la seva vida parlant sobre vostè? ¿Li preocupa quedar-se atrapat en aquesta exposició?

Sí, i no vull que sigui així, que defineixi qui sóc. Principalment sóc músic, però això no vol dir que no hagi de parlar de certes coses, ni tampoc que n’hagi de parlar constantment.

Escriu sense por?

Sempre ho intento...

Com va perdre la por?

Es tracta d’intentar ser honest i obert, i no patir pel que pensa la gent. És la manera més fàcil de comportar-se. I cal fer-ho en tot, en les relacions amb les altres persones, a la feina...

¿I quan va començar a tenir aquest punt de vista? Perquè vostè té moltes raons a la seva vida per tenir por...

Sí, ha sigut recentment, els últims anys, quan les coses han començat a canviar i ara ja no m’importa res [riu]. És més fàcil no tenir por. És esgotador haver de patir constantment, no ser honest, no ser obert.

Escriure sense por està relacionat també amb el fet de perdre la vergonya de parlar de com ha patit.

Així ho espero. Encara està present, és difícil, però crec que és l’única manera de fer-ho. Porta temps, poden caldre anys, però sempre acaba passant.

¿Un trastorn mental és una cosa que superes?

No. Sempre està present, com la diabetis, però es pot controlar, espero. Es poden fer moltes coses: hi ha medicació, teràpia, llibres, amics... I per a mi la música i el piano, que m’ajuden molt.

Però aquest és un estigma gran, és difícil confessar una cosa així perquè la gent et tracta de manera diferent i, a vegades, no tens tantes oportunitats de treballar.

Sí, esclar, però la veritat és que tothom té algun trastorn mental. A tothom li podrien diagnosticar alguna mena de trastorn, sigui ansietat, depressió, interaccions socials inadequades, addiccions o trastorns del comportament alimentari... Tothom té alguna cosa o altra, però hi ha aquest estigma i no em sembla just. Hem de treure a la llum aquestes coses perquè jo me’n surto prou bé tot i estar boig. Puc treballar prou bé! [Riu.]

A la premsa parlem cada cop més de l’abús infantil.

Però parleu dels responsables, de l’Església catòlica, de les escoles, del Jimmy Savile, però gairebé no parleu mai de les víctimes de l’abús infantil. És molt més important parlar dels que l’han patit que no pas dels responsables.

Creu que ho superarà algun dia? ¿És possible tenir una vida normal, després d’una cosa així?

Sí que ho crec. Arriba a ser una cosa manejable, amb la qual aprens a viure, però realment ho canvia tot, i no es pot fer marxa enrere.

Quan va ser la primera vegada que va parlar d’això? Quina edat tenia?

Tenia trenta-un anys quan en vaig parlar per primera vegada.

És terrible.

Et converteixes en còmplice de l’abús, quan ets un nen i no en parles. Quan tens al voltant la persona que ha abusat de tu i hi ha altres persones presents has de comportar-te amb normalitat. Així que li dónes la mà, somrius i fas veure que tot va bé. En fer-ho, et transformen en còmplice, i es fa molt difícil ser capaç de parlar-ne després. I pot seguir així durant anys i anys.

Una de les coses més impactants en el seu llibre és que diu que se sent culpable. ¿Encara?

Sí. Molt sovint. No és ben bé culpabilitat, més que res és vergonya, perquè podria haver dit alguna cosa, o potser va ser culpa meva, o potser vaig flirtejar amb ell... Hi ha tantes coses, que si has viscut amb aquest pensament durant vint, trenta o quaranta anys s’acaba convertint en realitat i es fa difícil perdre aquest sentiment de culpa o vergonya.

Si li pregunto què és vostè, com es definiria en una paraula? Músic, artista...

Un ésser humà [riu]. Sí, un ésser humà imperfecte.

Però la música és la seva vida. El llibre comença amb la frase “La música clàssica me la posa dura”.

Sí, esclar. La raó per la qual vaig escriure el llibre va ser per parlar de música, del meu fill i de la meva dona. Estic emocionat amb la llista de cançons de l’Spotify que hi ha al llibre. Tenir tota aquesta música tan increïble a l’abast de la gent que normalment no saben per on han de començar és una molt bona manera d’introduir-los en aquest món.

¿Fa servir les experiències de la seva vida per introduir-los en la música?

Sí. Per què no? És una cosa bonica.

La música li va salvar la vida?

Sí. Però això no tan sols m’ha passat a mi. Salva la vida a moltes persones cada dia. Tots els adolescents del món estan obsessionats amb la música. ¿Es pot imaginar ser un adolescent sense música? Et moriries, seria horrorós. Per a mi va ser la música clàssica, és l’única cosa que, al llarg del temps, mai m’ha decebut. I ara no tan sols escolto música, sinó que puc tocar-la i fer concerts per tot el món. Em sento molt afortunat.

Toca bé?

Prou bé [riu]. Això espero! Si tinc un bon dia, sí, sens dubte, toco prou bé. Però sempre estic assajant, sempre intento millorar.

¿Fer un concert és el que més li agrada fer, o prefereix tocar per a vostè mateix?

Fer concerts és genial, enregistrar àlbums és fantàstic, m’encanta. Qualsevol cosa relacionada amb la música és genial. I m’agrada molt escriure, tot el que és creatiu m’agrada.

Vostè va dir que el patiment no ajuda a ser artista però en canvi tenim aquesta idea que els bons artistes són persones que estan boges i tenen problemes.

Bé, tots estem bojos i tenim problemes. Per tant, els artistes que creen també estan bojos i tenen molts problemes, però això no els fa artistes. Creen malgrat això, no a causa d’això. Creen perquè a les tres de la matinada, quan tenen ganes d’engegar-se un tret, componen o pinten i aquesta és la seva manera d’escapar-se’n. Fan servir la creativitat com a escapatòria del seu trastorn mental. En canvi, molta altra gent no ho té, això, i és molt trist.

Creu que és un bon pare?

Em diuen que sóc un bon pare, però no sé si creure-m’ho. Recordo haver llegit un psicòleg molt bo que va inventar-se el concepte “el pare que és prou bo”. O sigui que mai seràs el pare perfecte, mai seràs un gran pare, només pots ser un pare prou bo. I, si pots arribar a ser-ho, estarà molt bé. Penso que jo sóc un pare que és prou bo.

Però la seva paternitat no ha sigut fàcil, hi va haver un temps que no li permetien veure el seu fill.

Va ser difícil, però ja ha passat. Ara el veig quatre vegades a l’any perquè viu en un altre país i també parlem per FaceTime. Quan érem petits escrivíem cartes i ara podem comunicar-nos per videoconferències. Estem units, connectem, i sempre ho hem estat. El tema legal no hi ha ajudat, perquè la meva exdona va complicar molt les coses. Vam haver d’anar al Tribunal Suprem, em va costar més de dos milions d’euros en despeses legals. No parlàvem, no ens comunicàvem per telèfon o per e-mail, va ser una bogeria. I tot això ella ho va fer pel meu fill, una bogeria. Però ell i jo tenim una bona relació.

Va tenir problemes amb el llibre. La seva exdona va intentar prohibir que es publiqués.

No només el llibre, sinó que volien evitar que jo parlés en qualsevol lloc del meu propi passat. No té ni cap ni peus. I per això és una bogeria, perquè no és un tema de privacitat o responsabilitats. Vaig trigar catorze mesos a obtenir el permís per publicar-lo.

I ara se sent lliure?

Alleujat. Content que la qüestió legal estigui superada. Va ser horrible. Vam tenir advocats que deien que el meu llibre era material tòxic, que sóc un ésser humà terrible, que volia destruir el meu propi fill. No eren més que disbarats. Perquè tot el que surt al llibre ha sigut de domini públic durant sis anys i mai va ser un problema.

Vostè parla molt obertament sobre el suïcidi. A la premsa es mira d’anar amb compte amb aquest tema.

La premsa ha de ser molt responsable quan informa sobre la mort. Al llibre vaig posar un avís per als lectors. És important. Quan va morir Robin Williams, alguns diaris a Anglaterra explicaven com es va matar. Va ser una cosa terrible. No pots descriure mai com algú es treu la vida. Penso que s’ha de ser prudent i tenir tacte, però tampoc pots dir mentides, o quedar-te callat, has de dir-ho, s’ha de parlar de qüestions difícils com l’autolesió, el suïcidi i la violació, totes aquestes coses. Hi ha una cultura del silenci al voltant de tot això i crec que s’ha d’acabar.

¿I la idea de suïcidar-se està sempre present en vostè?

Desgraciadament sí. Sempre és com l’últim recurs, però a mi em conforta molt saber que sempre és una opció. D’alguna manera ho fa tot més fàcil. És difícil d’explicar, però saber que si tota la resta fracassa existeix aquesta opció fa que, per a mi, la vida sigui una mica més fàcil.

Ha tingut molt d’èxit, és famós, estima el seu fill, estima la seva dona.

Però això no ho fa diferent.

No?

I tant que no. Ja ho sap, tothom ho sap. Kurt Cobain va canviar tota una generació, tenia un talent immens i es va matar. Robin Williams tenia moltíssims diners i èxit i no hi té res a veure. És com si diguessis “Si ets ric no hauries de tenir diabetis”. No hi té res a veure.

No només en termes d’èxit, vostè té bons amics, té la seva dona, el seu fill...

I tot i així no ho fa diferent. Aquesta és la part difícil del tema del suïcidi. Pot ser una ajuda, pot fer que les coses siguin més fàcils, però al final, en un mal dia, no ho fa diferent.

Li fa por estar sol, en silenci?

M’encanta estar sol. Però de música n’hi ha sempre.

No està mai en silenci?

Ai, Déu meu. Ja m’agradaria, però no puc. Fins i tot quan sóc al llit, dormint, no puc, he d’estar pensant en música tota l’estona. Estic tocant peces constantment, intentant recordar les peces, és continu, no puc aturar-ho. A vegades em torna boig...

Diu que té mala memòria amb les coses, però com a músic té molt bona memòria.

Suposo que és una part del cervell diferent. Per exemple, no sé ni quin dia és avui: ¿dissabte o dijous?

És divendres.

És divendres, i sé en quin mes som, però em costa moltíssim saber on sóc, quin dia és. I amb la música no hi ha cap problema. No sé per què. Potser és un acte reflex en lloc d’una cosa conscient, no ho sé. Crec que també té molt a veure amb la medicació, que fa malbé la memòria. Mata totes les neurones.

En un concert vostè està segur que tot sortirà bé...

Bé, sí que em posa nerviós pensar si em puc fiar de la meva memòria en un concert, però a tots els pianistes els passa el mateix, tots els músics pateixen per això. Fins ara, toquem ferro, tot ha anat bé. Per això practico tant.

Creu en les persones?

Aquesta és una pregunta difícil. Abans hauria dit que no, però estic començant a creure en la gent. I penso que és una cosa molt bona. Estic començant a pensar que potser hi ha coses bones al meu voltant. És emocionant.

Li preocupen les notícies?

Sí, però no m’haurien de preocupar. Pateixo per tot [riu]. Em preocupa l’educació musical, com estan de tarats els nostres polítics, la crisi financera, els preus de les cases, em preocupa tot, així que és molt depriment. Crec que ningú, després de llegir el diari, acaba dient “Quin món més meravellós”. En lloc d’això diem “Hòstia puta!” Fem tot el que podem i ja està. Intento mantenir-me allunyat de la política tant com puc.

Li preocupa el futur de la cultura?

Sí. L’educació musical està completament fotuda. Al govern tant li fa i només estarà a l’abast de la gent rica, la gent que es pot permetre violins i violoncels, pagar classes i que tenen temps... Crec que la cultura sempre hi serà, però el que em preocupa és qui hi haurà de públic escoltant, si sempre seran persones que porten esmòquing i que guanyen 400.000 euros a l’any.

Aquest és el seu públic ara?

Ara un 70% del meu públic habitual són gent que mai han estat en un concert de música clàssica, adolescents, gent de vint-i-pocs... És molt agradable, molt maco.

I per què té aquest públic? ¿Perquè parla i porta texans?

Sí. Crec que és perquè això ho fa més obert i accessible. Sóc la mateixa persona quan estic parlant amb vostè que quan sóc dalt de l’escenari. I si vas a un concert avui en dia, normalment el pianista va vestit de manera ridícula, entra a l’escenari, fa mala cara a l’audiència, toca, torna a fer mala cara i ja està. I trobo que això no té sentit. Valdria més posar-te un CD i escoltar-lo a casa. És important parlar de les peces, els compositors, explicar alguns acudits i quedar-te una estona després per fer una copa amb l’audiència. La música és la mateixa, no hauria de canviar mai, però la presentació és més relaxada.

¿La música clàssica té mala premsa entre els joves perquè els compositors i els músics són molt distants?

Té mala premsa perquè hi ha molta gent en la indústria de la música clàssica que són uns imbècils. Volen que sigui una cosa exclusiva per a ells, ho adoren, i creuen que has de ser molt intel·ligent per entendre-ho, no volen gent que no ho sigui. És una puta bogeria. I la música clàssica sempre està disculpant-se. En una banda tens una música que és extremadament sagrada, en què tot és molt seriós, has d’aplaudir en el moment exacte, no pots fer cap soroll, has de portar corbata, les entrades són molt cares... I a l’altra banda, tens una noia en biquini, amb percussió, tocant el violí, amb fum que surt de tot arreu... I no hi ha res a mig camí. Per tant, ens hem de desfer de tot això i centrar-nos en la música. I que la gent vingui i l’escolti quan vulgui, perquè la música és meravellosa, pertany a tothom. Per això estic tan emocionat amb la llista de l’Spotify, perquè si vols saber més coses sobre la música clàssica no és gens fàcil de descobrir-la. Si vas a iTunes i escrius “Beethoven, cinquena simfonia” surten tres-cents enregistraments, i has d’entendre què vol dir que té quatre moviments, què vol dir allegro, scherzo... I al final acabes comprant Els cinquanta millors clàssics del ‘chill-out’.

¿Escolta tota mena de música o només clàssica?

De tota mena. Majoritàriament clàssica, però m’agrada molt el rock, Ben Folds és genial, Joanna Newsom, Queen... tots els grans dels vuitanta, quina època més collonuda, Déu meu! Tant de bo fóssim als anys vuitanta, pel que fa a la música.

Els seus amics són músics?

Hi ha de tot. Alguns són músics, alguns són actors, banquers, metges...

En el passat va ser un home de negocis? Se’m fa difícil imaginar-me’l a la City.

Uf, va ser horrible.

¿Vostè és un dels responsables de la crisi econòmica?

Tota la culpa és meva [riu]. Del que surt al llibre, això és del que em sento més avergonyit, treballar a la City, hòstia puta! És tan horrorós. Tot gira al voltant dels diners. Però no ho faré mai més. Imagini’s estar sense tocar el piano durant deu anys. Em vaig tornar boig.

Qui és responsable de la crisi?

Ostres, no en tinc ni idea. Hi ha tanta avarícia! Mires la City i només hi veus gent que pren diners als altres per fer guanyar diners a la gent que ja en té. No té cap sentit, no té ni cap ni peus. Però sempre ha sigut així, oi? No sé qui és el responsable de la crisi financera però els bancs són un bon lloc per començar a mirar. I tot i així, el que ha passat al Regne Unit és que s’ha rescatat els bancs, no han rebut cap mena de penalització i continuen fent exactament el mateix. No canvia res.

La desigualtat està creixent, així que és difícil ser optimista.

Sí que ho és. La desigualtat està creixent de manera exponencial. És per això que és d’ingenus dir que la música o la cultura ho canviaran o ho salvaran, però, si més no, segur que poden ajudar.

Vostè guanya diners, viatja amb la gent rica... Se sent en una posició estranya?

Sempre em sento en una posició estranya. Però faig tot el que puc per ajudar l’altra gent, faig moltes coses amb organitzacions benèfiques. Tinc sort i en sóc molt conscient. I crec que si amb això puc ajudar els altres és una cosa bona. Però no tinc la resposta. És dur, però, què he de fer? ¿No anar a bons hotels perquè hi ha gent que no s’ho pot permetre? No té sentit. És complicat. Però he fet molta feina per l’educació musical al Regne Unit, perquè això em fa tornar boig. El govern britànic es queda mirant com s’ensorra l’educació musical i no fan res per solucionar-ho. I ha arribat el punt en el qual només les famílies riques aprendran a tocar instruments musicals. Així que d’aquí deu o vint anys no es tractarà només de qui estarà tocant als escenaris, sinó de qui hi haurà de públic. Fa por.

Els psiquiatres li van diagnosticar tretze personalitats.

Sí, i les vam repassar totes. Va ser estrany.

I ara?

És difícil de saber. Crec que ara estic més estable. La psiquiatria és una ciència molt inexacta, és difícil fer un diagnòstic correcte. Si vaig a veure quatre psiquiatres diferents tindré quatre diagnòstics diferents, però, sí, sens dubte hi ha temporades que estic molt inestable i és difícil, però en general ara les coses van molt millor.

Veu la vida amb optimisme?

No gaire. Encara no. M’agradaria.

Hi ha milers de llibres sobre com ser feliç.

Sí, a Amèrica, la vida, la llibertat i perseguir la felicitat és tot el que es fa. No hi ha res dolent en el fet de sentir-se deprimit, si n’ets conscient. Ningú pot ser feliç tota l’estona, no és normal. Puc estar feliç a estones i trist en altres, i enfadat. Hem perdut el contacte amb els nostres sentiments. Per això la creativitat és tan important, perquè ens posa en contacte altra vegada amb tot això.