Menys química als aliments i més a les etiquetes
Actualment hi ha uns 370 additius alimentaris autoritzats i unes 2.100 aromes
ACTUALMENT HI HA uns 370 additius alimentaris autoritzats i unes 2.100 aromes. Dels uns i els altres, n’hi ha de naturals, derivats de plantes o animals sense canviar-ne la naturalesa química; d’idèntics als naturals, és a dir, amb les mateixes molècules que les naturals però fetes per química de síntesi, i sintètics, fets químicament. L’aroma de pa torrat seria d’aquests últims: no existeix a la naturalesa el pa torrat però se’n pot imitar l’aroma sense problemes. La tendència del mercat és clara a favor dels derivats naturals. Les aromes s’anomenen pel nom o pel codi FL i un número, mentre que els additius tenen els números E.
La legislació actual considera els additius com a ingredients que han de constar a les etiquetes, però les aromes no, exceptuant-ne algunes com la cafeïna i la quinina, que s’han d’indicar. Alguns consumidors tenen pànic de les etiquetes amb E i les eviten. Per això imagino que els elaboradors etiqueten amb el nom de l’additiu -lecitina, bicarbonat de sodi, vermell de remolatxa- si no sona a perillós o no sembla gaire químic, però opten per posar el codi E si el nom és molt llarg o massa químic : millor “E-150d” que “caramel de sulfit amònic”, o “E-471” i no “mono-i diglicèrids d’àcids grassos”. La nova normativa d’etiquetatge alimentari és més explícita en la informació nutricional i obliga a indicar la presència de determinats al·lergens. Tot plegat seran més termes químics a les etiquetes, que potser per això seran més rebutjades.
És paradoxal que unes legislacions fetes per protegir el consumidor, que li diuen que en aquell aliment tots els ingredients han superat totes les proves de seguretat, es tornen en contra dels mateixos productes, però així és el món actual. Georges Perec, escriptor francès que es va proposar reptes lingüístics en les seves obres, va escriure el 1969 la novel·la La disparition, que no usa ni un sol cop la lletra e, la més freqüent en francès. D’aquest tipus d’obres se’n diuen lipogrames, del grec leipos, evitar o eliminar. L’evolució futura és que probablement hi hagi menys química -additius i aromes derivats de la química sintètica- als aliments, però més química -terminològica- a les etiquetes, que segur que seran més lipogramàtiques.