BarcelonaCorria l'estiu del 1989 quan Francisco Casavella, novel·lista majúscul i rumber de pro, explicava que difícil que era que una música "que ha estat oblidada durant anys, marginada per tòpics estúpids i esnobismes encara més estúpids, reculli en un instant els fruits desitjats”. Francis, com li deien els amics, parlava de rumba catalana –"la rumba que tomba"–, i a més de posseir la ploma millor afinada de la ciutat semblava tenir el do de predir el futur. L'escriptor no sospitava que el món sencer escoltaria aquella música només tres anys després d'aquella afirmació. S'estima que uns 3.200 milions de persones van connectar en algun moment amb la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992. I com tothom sap, el millor va ser quan als altaveus de l'Estadi va sonar-hi la rumba i l'escenari quasi cau. De pes i d'emoció.

És la música popular catalana, el nostre folklore i un dels patrimonis culturals més grans que mai tindrem. De la mateixa manera que el Barça, Dalí, Gaudí, el Romànic i Xavier Cugat. En aquesta lliga juga la rumba. Però com profetitzava el malaguanyat Casavella, va ser un instant i prou.

Si existís un mes oficial de la rumba seria el març. En aquest full del calendari celebraven l'aniversari El Pescaílla i Peret. Ells dos són el pare i el fill del gènere, perquè l'esperit sant seria el Gato Pérez. Això sí, decidir qui és el pare i qui el fill seria entrar en una discussió fútil. A més, coincideix que aquest 2025 hi ha efemèrides comunes a celebrar: el centenari del naixement del primer i el norantè del segon. Per tant, festa grossa.

Els grans referents

Eclipsat per la fama –i el carisma desbordant– de la seva dona, Lola Flores, Antonio González, El Pescaílla, ha estat una figura menys popular que d'altres que desfilen per aquest reportatge, però la seva importància és absolutament cabdal per al desenvolupament posterior de la rumba als anys seixanta. “Per a nosaltres va ser el mestre”, diu Jonathan Ximenis, músic natural, com González, dels voltants de la plaça del Raspall. A Gràcia El Pescaílla és tan important com els tres lliris de la bandera de la Vila.

Nascut el 1925 en un pis del número 8 del carrer Fraternitat, va renovar el flamenc i de passada va crear un gènere nou. “Com que no n'hi ha gravacions no és reivindicable. Si hagués gravat quan estava en actiu tot el debat posterior sobre el creador de la rumba catalana no hauria existit mai. El 17 de novembre del 1956 Ángel Zúñiga a La Vanguardia ja compara El Pescaílla amb Elvis Presley”, explica Txarly Brown, savi i referent de la història de la rumba catalana.

Encara que es fes un nom als bars del carrer Escudellers, bona part de la carrera la va fer a Madrid, al Duende i amb Manolo Caracol. I després amb Lola Flores, esclar. La llegenda diu que podria ser l'inventor del ventilador, aquesta manera de rascar la guitarra amb denominació d'origen. Baixada amb els dits, cop amb el palmell i pujada amb el polze. Un moviment que feia a 200 per hora. Però enllà de saber si va ser, o no, el primer a fer-lo, que no deixa de ser una anècdota, la seva influència és capital: “Queda constància que ell va sintetitzar la manera de transformar la música afroantillana en rumba catalana amb els elements naturals del flamenc: veu, guitarra i percussió simple, és dir palmas i bongo”, aclareix Txarly Brown.

De Peret, en canvi, està tot dit i sobren les presentacions. La vàlua de la seva obra per a la cultura catalana és incalculable, ja que és un dels quatre o cinc músics catalans més importants de sempre. Fill del Mig Amic i seductor irremeiable, no només va cantar un catàleg de cançons inqüestionable sinó que va ser el culpable que la rumba arribés a tots els racons. Peret va ser una estrella de primer ordre i durant molts anys algú que col·leccionava números 1, venia milers de discos i viatjava per tot el món amb la rumba catalana per bandera. “Com a artista és irrepetible i en la distància curta tenia una personalitat aclaparadora, una d'aquelles persones que quan obrien la boca, fos per cantar o per explicar alguna cosa, tothom callava i se l'escoltava. Tenia el fervor de la gent d'una manera incondicional per les seves cançons, però sobretot per la seva manera de ser”. Qui parla és Rogeli Herrero, biògraf de Peret i fundador d'un altre mite del gènere, Los Manolos, una banda que va compartir escenari amb el mestre en aquella recordada actuació als Jocs.

Peret, que va morir el 2014 a conseqüència d'un càncer, seria el gran exportador d'aquest estil musical al món i esdevindria el gran exponent del carrer de la Cera, el pol sud de la rumba de Barcelona. Allà hi havia el bar Salchichón, Can Lluís i alguns dels gitanos més talentosos de sempre: Peret Reyes, El Petitet i el Chacho, el seu gran amic.

Auge i caiguda

Farien falta tres articles com aquest per traçar una línia cronològica entre l'aparició d'aquestes dues llegendes –que celebraran números rodons aquest març– i la salut de la rumba avui dia. Entremig no paren de passar coses, com amb totes les músiques vives. Si establíssim una llista amb algunes de les més destacables seria similar a això: Los Amaya i un dels millors discos de debut de sempre; Chango i la salsa gitana; Rumba Tres i el Ya no te puedo querer; la caiguda de popularitat del gènere i el ressorgiment amb Gato Pérez, i, ja els hem citat, Los Manolos.

I llavors, després que la rumba catalana tornés a les llistes d'èxit el 1992, la caiguda de nou, com havia vaticinat Casavella. “Va venir la crisi econòmica després dels Jocs Olímpics i tot se'n va anar en orris”, diu Rogeli Herrero.

Però la rumba, la música que David Bryne, dels Talking Heads, va definir com "el graó perdut", mai marxa del tot, sinó que muta i es modernitza. Si no que els hi preguntin a tres noms més o menys coetanis i que són clau en aquesta història: Manu Chao, Ojos de Brujo i Dusminguet, escrits en aquest ordre de manera gens casual. “La rumba porta a l'UCI des dels anys noranta, però no s'acaba de morir. I un dels grans motius de la seva supervivència va ser l'arribada de Manu Chao i el mestissatge a finals dels noranta”, rememora Rogeli Herrero. L'anomenat so Barcelona va afegir noves capes i tonalitats, amb una generació de músics joves interessats per la rumba, encara que també per altres músiques com les jamaicanes, la cúmbia i la salsa, tot des de certa essència contestatària i punk.

En els últims anys hi ha molts projectes que fan ventiladors. D'acord que no a totes cançons, però el tenen com un recurs habitual i han omplert espais i escenaris realment grans, com La Pegatina, Txarango i Gertrudis. Un cas a banda són els Estopa, que directament són una de les bandes més populars a tot l'Estat del que portem del segle XXI. Avui dia ningú dubta de la denominació d'origen rumbera dels germans Muñoz, fans des que eren marrecs de les cançons de Los Amaya i Rumba Tres. Encara més, al documental El ventilador, de RTVE, asseguraven que, per a ells, “Peret i El Pescaílla són com Zeus i Horus”, a més de recordar que el seu pare imitava Peret en tot el que podia.

Un producte antic

És sabut que els grups que més han triomfat a escala popular no han tingut la rumba catalana com a eix únic, o central, encara que l'última dècada han seguit actius un bon grapat de projectes de tradició més clàssica. Per als oients de tota la vida ha estat relativament fàcil trobar-se amb noms com els mateixos Los Manolos, però també els 4 de la Cera, Arrels de Gràcia, The Family Hipster, Míliu Calabuch, La Málaga, Sabor de Gràcia, Pep Lladó i Muchacho & Los Sobrinos, totes propostes d'altíssim nivell. El seu problema? No sortir del nínxol.

“Hi ha poc reconeixement, i si no fas res més modern no arribes al públic jove”, comenta Jonatan Eiximenis. La immensa majoria de concerts del seu grup, Arrels de Gràcia, són privats, per a bodes, aniversaris o celebracions d'empresa. “No hi ha interès dels programadors, encara que allà on toquem funciona d'escàndol”, diu. A més, denuncia la falta d'un circuit on es toqui rumba de manera regular des de la desaparició de l'històric Rumba Club, que dirigia Txarly Brown. Hi ha diversos motius per entendre aquesta situació, encara que els seus protagonistes apunten sobretot a un repertori massa clàssic i al fet d'oferir un producte antic en un moment d'explosió urbana.

Tota aquesta problemàtica l'ha recollit la nova generació, i en aquest sentit són reveladores les paraules d'Eli Fàbregas, percussionista a Maruja Limón: “La rumba té ganxo, però ha estat una mica estancada, no només en l'àmbit sonor, també li ha faltat evolució de gènere”. Maruja Limón són un sextet femení amb cada dia més afició per la rumba catalana, especialment en el seu últim elapé, Te como la cara, aparegut fa poques setmanes. A les seves cançons hi ha flamenc, pop i ritmes llatins, entre els quals la rumba: “La música s'ha fusionat tant que només cal buscar noves sonoritats a la base clàssica, tot fet des d'una base de conèixer bé el que toques, també la tradició”, assegura Fàbregas, que amb la seva banda mariden rumba amb sonoritats més properes a la música urbana d'avui dia, com el dancehall o el dembow. “La clau és trobar les coses que funcionen i que mesclen tecnologia i carrer”.

La convivència entre la rumba clàssica i la moderna sembla que assegura, de moment, la supervivència del gènere. El ventilador continua encès per a grans audiències i això sembla el més important més enllà de la puresa. “No és tradicional, però sí que té l'essència. En qualsevol cas, s'han sabut adaptar millor que nosaltres als temps que corren”, diu Eiximenis sobre els grups de mestissatge. “Igual que el country conviu amb èxit amb la música urbana als Estats Units, la rumba també ho hauria de fer aquí”, explica Rogeli Herrero. Tanca Txarly Brown, que defensa la rellevància actual de la rumba: “És molt rellevant en l'àmbit artístic. El disc El madrileño de C.Tangana va guanyar 3 Grammys Latinos. Senzill: és un disc de rumba catalana actualitzat, amb un productor i un so moderns i una bona inversió de diners en màrqueting”.