| Fotos: CÈLIA ATSETL’EXCUSA ÉS EL FUTBOL. La pilota, aquest instrument rodó i inquiet que amb prou feines saben aturar amb la sola del peu, però que fa anys que veuen xutar als homes en cada racó de gespa prop de la carretera o a la sorra dura de la platja quan cau el sol, s’ha convertit en una vàlvula d’escapament, un parèntesi social en les seves rutines d’escola i família. De cop, el futbol, aquest esport que ressona en les televisions d’alta definició de casa seva i que senten des de la cuina o la seva habitació, les inclou. També a elles. Dues vegades per setmana, un grup d’entre 30 i 70 noies entre els 8 i els 15 anys es reuneixen al pati de la Sultan Private School de Masqat, la capital d’Oman, per participar en una sessió d’entrenament que organitza la Fundació del Barça.

No és futbol, no només. Són valors camuflats en una rotllana de passades, és educació en un cinc contra cinc, és autoestima en un exercici de tècnica individual. És una mica de futur.“Estic encantada amb aquest projecte. Tinc les meves tres filles participant-hi des del primer dia i s’ho passen molt bé. És una iniciativa meravellosa, tornen a casa cada dia amb ganes d’aprendre’n més”, diu l’Asma, una mare i advocada de Bagdad instal·lada a Oman des de fa anys. Cada diumenge i cada dimarts al migdia -els dos dies d’entrenament-, l’Asma porta en cotxe la Mina, d’onze anys, la Raghda, de dotze, i la Maryam, de catorze, a la seva sessió de FutbolNet, un programa que la Fundació del Barça, amb el suport econòmic de la companyia Shell, ha implementat al Pròxim Orient per, utilitzant el futbol com a eina, transmetre valors com el respecte, el treball en equip, l’esforç, la humilitat i l’ambició. Des de la seva inauguració l’abril del 2013, el projecte ha mobilitzat més d’un miler de nens a l’Iraq, Qatar i Oman, i des del segon curs també ha començat a implicar les noies en els dos últims països.

El sultanat d’Oman és un estat situat al Pròxim Orient, a la punta sud-est de la península d’Aràbia. Fa frontera terrestre amb els Emirats Àrabs Units al nord, amb l’Aràbia Saudita a l’oest i amb el Iemen al sud-oest, mentre que a l’est és banyat pel golf d’Oman al nord (pròxim a l’Iran) i pel mar d’Aràbia al sud del cap Ra’s al-Hadd. El país, en procés de modernització des del salt al poder l’any 1970 de Qabus ibn Said, que va derrocar el seu pare, l’antic cap d’estat, és ara un punt estratègic en el camí comercial cap al gruix del continent asiàtic, i la seva posició política moderada i conciliadora, amb un tarannà dialogant i pacífic, el converteix en un soci ideal per a negociacions i mediacions. I és, també, on la Fundació del Barça ha trobat l’espai adequat per expressar els seus valors.

UN FUTUR DIFERENT

“Aquest programa és excel·lent per inculcar als més joves les habilitats de lideratge que calen per afrontar el futur amb garanties”, assegura Chris Breeze, director general de Shell a Oman. La companyia petroliera, instal·lada al país des que l’any 1958 va començar les seves operacions, celebra l’aliança amb el Barça en una iniciativa que ha d’ajudar a dibuixar un nou panorama al país en un moment polític estratègic.

Oman, tot i tenir unes reserves de petroli i gas natural modestes en comparació amb altres països del Pròxim Orient, sobretot l’Aràbia Saudita o l’Iran, viu essencialment de la seva explotació, però especialment des de l’any 1995 està mirant de traçar noves polítiques que garanteixin l’estabilitat financera quan s’esgotin les seves reserves, a les quals les previsions auguren poc més d’una dècada de supervivència. El pla Vision 2020 ha de portar el país a aquesta diversificació de la base econòmica, a més d’enfortir i millorar les capacitats de la mà d’obra del país (hi ha una taxa d’atur que ronda el 15% entre els locals i molta immigració en sectors com la construcció o l’agricultura), massa dependent encara de les estructures governamentals i les feines relacionades amb el petroli i el gas. “És important que els més joves, i també les noies de les noves generacions, entenguin que s’han d’esforçar, que el seu treball i dedicació obté recompenses. Aquí sempre es tendeix a pensar que ho tindran tot fet, pel petroli i el gas, o pels ajuts del sultanat. FutbolNet els ajuda a veure quines altres oportunitats poden tenir amb el seu compromís, i els inspira de cara al futur”, afegeix Breeze, que explica que va ser el vessant educatiu del projecte el que va “interessar” i animar Shell a invertir-hi. En no tractar-se dels habituals projectes vinculats a la Fórmula 1 o el motor en què participa la companyia, hi va haver algunes reticències inicials que l’escut del Barça va acabar diluint. “Que la iniciativa s’hagi ampliat també a les noies, que tenen les mateixes sortides a nivell acadèmic, és molt important en un país tan conservador com aquest -expliquen des de Shell-. A Qatar, en canvi, el projecte té uns altres objectius, que són transmetre hàbits saludables i esportius en una població afectada per l’alt grau d’obesitat infantil. La missió a Oman és una altra”. La missió és trobar més valors que els valuosos petroli i gas natural.

El primer pas de FutbolNet passa per tenir un bon rendiment escolar, un dels condicionants per escollir l’alumne beneficiari del projecte. Shell escull estratègicament les escoles arreu del territori (hi ha sis localitzacions, a Masqat, Fanja, Barka, Bideya, Ibri i Sohar) i els professors seleccionen després aquells alumnes que són més adients per rebre l’ensenyament esportiu. En alguns casos són els que han tret millors notes en l’últim curs, i són premiats. En d’altres, són els que necessiten un impuls per reconduir la seva formació. Els entrenadors són una barreja entre personal especialitzat -que ha passat un procés de formació pedagògica del Barça, basat en la filosofia de treball que ja fa servir el club en la versió de FutbolNet que existeix a les zones més marginals de Catalunya, on l’objectiu és la cohesió i inclusió social-, professorat de l’escola o tècnics del club de futbol que cedeix les instal·lacions, supervisades per la FIFA.

DEBAT I REFLEXIÓ

Tot i que a l’entorn i al país s’hi respira 100% futbol, encara que sigui en el seu estat més primitiu -no sempre amb calçat o vestimenta adequats, per exemple-, les sessions de FutbolNet en cap cas són un centre de tecnificació o un espai on el Barça aspiri a captar nous talents del món àrab. La missió del club no és futbolística, de fet. El futbol és una excusa, el vehicle a través del qual s’educa. Abans i després de cada exercici, els participants es reuneixen amb l’entrenador per entendre l’objectiu de la tasca que faran. Quin és el valor que s’hi treballa. En parlen, en fan debat, i el posen en pràctica durant el joc, que dura deu minuts. Per exemple, es juga un partit amb els dos equips dividits en parelles, amb l’obligació d’haver de moure’s sempre agafat de la mà del company. El gir a dreta o a esquerra, la carrera endavant d’un d’ells, o la decisió de frenar-se, també haurà de ser l’opció triada per l’altre. “Han d’aprendre a respectar-se, a compartir, a esforçar-se tots junts. És un joc, en aquest cas, però es tracta que entenguin que això també passarà en altres àmbits de la vida”, apunta Nasser Hamdan al-Riyami, coordinador del projecte a Oman.

Aquest exfutbolista, ídol i pioner a la selecció nacional als anys 80, té la seva filla petita, la Sundus, en els entrenaments femenins i la motiva perquè engresqui altres companyes seves de classe a participar-hi. És important com a experiència esportiva, també, per millorar un aprenentatge que encara és molt bàsic a l’escola, on l’educació física va poc més enllà de lleus exercicis de coordinació o forma física bàsica. “M’agrada anar a entrenar-me -confessa, amb certa timidesa, la Sundus-. És divertit jugar i conèixer altres noies en un ambient tan diferent del de l’escola, i les monitores ens ensenyen coses molt útils”.

A l’escola, la Sundus és una noia aplicada i obedient, i a casa troba temps per, un cop fets els deures, jugar amb la seva tauleta, llegir o ajudar a la cuina. Treu bones notes, un fet que omple d’orgull la seva mare, l’Asia, que fins i tot llueix amb satisfacció un diploma en què se la destaca entre els cinc millors expedients de l’escola en l’últim curs. “No és tímida -matisa la mare-, però de vegades és massa prudent. Al futbol s’obre una mica més i mostra una altra cara”.

SOMNIS SECRETS

Com ella, altres noies, com la Mina, la Maryam, la Raghda o la Dhima, s’expressen amb més llibertat en les estones a la gespa verda que en el dia a dia. És un espai privat, exclusiu, on se senten protegides, tranquil·les, més elles. “Totes les entrenadores són dones. L’espai on juguen és tancat. Això és molt important per transmetre confiança en els pares i que la missió de FutbolNet es pugui completar bé”, reforça Salim Fazari, alt funcionari del ministeri d’Educació, que, juntament amb el ministeri d’Esports, dóna suport al projecte i col·laboren amb Shell.

En aquest context aïllat, sense la mirada de vegades censuradora o intimidatòria dels homes -als mercats o als centres comercials de Masqat és difícil veure cap dona caminant sola o fent la seva, i a les mesquites tenen una zona reservada, molt més petita-, les noies canten, criden, aplaudeixen. Riuen. Sense haver de cuidar aquell posat més discret que han de mantenir en altres espais públics. Vesteixen texans o xandalls esportius -a l’escola van amb uniforme-. Algunes, fins i tot duen pantalons curts (i poques adultes, excepte algunes turistes, porten roba que mostri la pell). N’hi ha que llueixen samarretes del Barça o del Madrid, i fan broma entre si són més de Messi o de Cristiano Ronaldo. El calçat està entre alguna bota de futbol, moltes sabatilles d’esport, o fins i tot ballarines. La majoria recullen els cabells en un vel, però no totes. N’hi ha que van amb cua i prou. Sempre somrients, atentes, escolten l’entrenadora, aixequen la mà per plantejar els seus dubtes, ajuden la companya que fa algun exercici per primer cop. L’evolució del projecte pretén que les més veteranes acabin fent de monitores, que funcionin com a teamers. La Maryam, fixa des del primer dia, n’és una, i de ben activa. “Quan fas d’alumna aprens moltes coses i està molt bé, però quan has de ser tu qui coordini un exercici, qui corregeixi algú, prens molta més consciència del que s’està treballant. M’agrada molt fer d’entrenadora, més que jugar!”, explica, amb un immens somriure.

L’ambient d’entrenament és tan sa que cap participant desobeeix les ordres de qui lidera l’exercici, encara que aquell dia sigui una d’elles i no una entrenadora. “Forma part de la cultura del respecte i la humilitat que s’ha intentat ensenyar”, assegura Mashael al-Harthi, una altra de les entrenadores. Ella, que somia poder-se formar per, algun dia, poder exercir d’entrenadora, va participar en l’equip nacional omanita que va fer un amistós extraoficial fa dos anys. “El futbol em torna boja! Sóc una gran aficionada, però no hi ha equips femenins, aquí”, lamenta. La Mashael, però, és una de les afortunades que pot compartir la seva passió futbolística -i el seu amor pels colors del Barça- amb la seva família, que es reuneix a la sala d’estar per mirar plegada els partits més destacats del conjunt blaugrana. Però les perspectives de fer carrera al futbol semblen, ara per ara, força limitades.

A Oman, el futbol tot just s’està estructurant ara, quan s’ha creat la primera Lliga professional del país (OPL). Fa poc més de quaranta anys, el 1978, que es va constituir l’Associació de Futbol d’Oman. Des d’allà expliquen que l’objectiu és donar forma a l’afició pel futbol i crear prou base per aspirar a tenir, a llarg termini, una selecció nacional potent que arribi a competir en grans tornejos mundials. Per això tenen limitat el nombre d’estrangers que poden jugar per cada club, per animar els locals a fer carrera. No volen que els passi com a Qatar, on els milions omplen les plantilles de jugadors de fora, però aspiren a trobar l’equilibri per fitxar algun crac que ajudi a promocionar més l’esport. “Econòmicament encara costa que l’estructura sigui prou professional, no som tan rics, nosaltres. Els clubs encara no estan preparats per fer aquest salt, no tenen mans ni infraestructura, necessitem més temps per consolidar els contractes amb les televisions i els patrocinadors”, exposa Sheikh Shabib al-Hosni, el director general de l’OPL -mirant als ulls dels homes de la sala i esquivant el contacte directe amb mi-. No hi ha previsió de fer cap projecte per a la promoció del futbol femení, encara que la FIFA subvenciona molts dels projectes de la nova lliga i del futbol base masculí amb la condició que se’n derivi, també, algun benefici a les noies.

AMPLIAR EL ROL FAMILIAR

El desequilibri entre les possibilitats que se li dibuixen a l’home i a la dona a Oman és clar, tot i que les dades acadèmiques parlen d’un accés femení a estudis superiors que creua àmpliament el 50%. El pla estratègic Vision 2020, que busca l’omanització, industrialització i privatització del país, també ha perfilat un itinerari per augmentar la presència de la dona en l’àmbit educatiu i laboral. Es busca que, dins els límits d’una societat encara molt tradicional i conservadora, s’obri el rol de la dona més enllà de l’ambient familiar, on encara se la reserva. Tot i així, les parcel·les que reparteix l’estat per tenir un habitatge continuen anant a nom dels homes majors d’edat. La via de la dona per acabar tenint una casa que pugui considerar pròpia passa pel matrimoni.

La coordinadora del projecte femení és una jove alemanya convertida a l’islam que viu a Masqat des de fa més de sis anys. Es diu Sarah Boehm, es declara enamorada del ritme pausat d’un país que, a diferència d’Europa, “viu per viure” i no per treballar. Després d’uns primers anys dedicada al turisme -una activitat en creixement a Oman, sobretot a la zona sud, a Salalah, on s’està invertint per activar un port més potent-, ara se centra en diversos projectes esportius, entre els quals la direcció de FutbolNet. Amb constància i disciplina, ha creat un univers d’esperança al seu voltant entre un centenar de nenes que l’admiren. Tot i així, quan arriba al terreny de joc, carregada amb el material, i instal·la les estacions on s’exercitaran les noies, mai sap del cert el nombre de participants que tindrà. “A diferència del que passa amb les sessions masculines, amb les noies ha costat consolidar un grup de treball -afirma, amb un punt de resignació-. Hi ha nenes que van venir els primers dies, els va agradar, però després van deixar de venir. Quan hem fet seguiment per saber el motiu de les absències, hem vist que era perquè ningú les podia o volia portar a entrenar. Les famílies al·legaven problemes de transport, però en sortir veies un o dos cotxes aparcats a la porta i algun possible conductor a casa sense fer res”. La insistència de la Sarah, que va promoure xerrades per informar del projecte a les famílies, ha permès que s’organitzi una ruta de transport amb autocars i ara hi ha més de cinquanta nenes en cada entrenament.

Tot i així, encara lamenta la falta d’interacció amb els pares. “Arriben, aparquen en doble fila, deixen la filla i se’n van. Quan acabem, toquen el clàxon per avisar-les”, descriu. Però ho fa amb cert optimisme. “Que això estigui sent possible aquí és al·lucinant. No en sortirà cap crac, però totes s’enduran una experiència en què elles són protagonistes”.