La metamorfosi de Satan

C al estar atents a les lectures preferides dels monstres. La de la criatura creada pel doctor Frankenstein era El paradís perdut, de John Milton. Per a l’autora de la novel·la, Mary Shelley, la influència de Milton en la seva època era tan gran que es convertia en excessiva. No feia sinó recollir l’ambient que regnava entre els seus companys de generació. Keats elogiava vivament Milton i, sense ell, no es pot entendre la poesia de Lord Byron. Els romàntics eren miltonians, mentre que els classicistes eren antimiltonians. Una polèmica que ha seguit viva en la literatura anglesa fins a l’època contemporània.

Milton, un home amb esperit renaixentista, republicà militant, partidari d’una educació il·lustrada i amb conviccions liberals, aconsegueix en la seva gran obra trastocar el punt de vista de la tradició. Encara que el tema del poema és la pèrdua del paradís -amb Adam i Eva expulsats després de cometre el pecat original-, la figura decididament més atractiva és la de l’Àngel Caigut. Aquí Milton introdueix una revolució duradora, perquè el dimoni deixa de presentar-se com un ésser unívocament repulsiu, com havia passat al llarg de l’Edat Mitjana, per convertir-se en un seductor, en el portador d’una bellesa rebel.

Com que Milton aproxima constantment aquesta rebel·lia de l’Àngel Caigut -que prefereix ser lliure a l’infern abans que servidor al cel- a l’antiga rebel·lia de Prometeu, pot comprendre’s l’orientació trencadora de l’humanisme de Milton. Era el tipus de missatge que podia colpir l’Europa moderna, tal com va passar. Potser John Milton no ha sigut llegit massivament però la seva influència, gràcies a la força dels seus plantejaments, ha sigut enorme. I l’Àngel Caigut, en certa manera, va acaparar el protagonisme.