Hi ha fotografies d’un petit detall o d’un gest que són capaces d’explicar un món sencer, la vida d’un moment determinat. Imatges que conserven l’atmosfera emocional més enllà d’un instant. És el cas de l’obra de Helen Levitt (1913-2009), la fotògrafa nord-americana que va dedicar part de la seva trajectòria a retratar la vida quotidiana dels carrers de Nova York amb naturalitat i un sentit de l’humor molt fi. Levitt va néixer al Bronx i va descobrir la fotografia treballant en una botiga de revelat. Inspirada per l’obra de Walker Evans i Henri Cartier-Bresson, amb qui va fer amistat, va aportar una mirada molt espontània i una capacitat d’observació plena de matisos. Ara, al KBr Fundació Mapfre podeu visitar una extensa exposició seva, que val molt la pena, basada en la totalitat de la seva obra.

L’etapa fotogràfica més popular de Levitt és la de les escenes de nens jugant als carrers de l’Spanish Harlem, on treballava en una escola pública. De camí a la feina va fixar-se en la manera que tenien les criatures de relacionar-se entre elles. Li van cridar l’atenció els dibuixos fets amb guixos que pintaven a terra i a les parets. Eren barris molt pobres on els nens aprofitaven tot allò que trobaven per distreure’s, grimpaven per les façanes, s'asseien a les escales dels portals o corrien disfressats enmig de l’activitat dels comerços. Una fuita d’aigua, rampoines abandonades en una cantonada o unes capses de cartró estimulaven la imaginació d’unes criatures que campaven lliures, més o menys vigilades per la mirada distreta de veïns que prenien la fresca a les finestres o feien petar la xerrada al costat de l’aparador d’alguna botiga. Des d’una perspectiva actual és inevitable llegir-hi perills implícits o fer-se preguntes sobre alguns dels missatges que les criatures guixaven a les façanes. Els nens s’inventaven portes imaginàries o escrivien rètols al costat de les finestres que ara són tot un enigma.

A l’exposició també s’hi projecta el curt documental In the street, que Levitt va dirigir juntament amb Janice Loeb i James Agee el 1948. Va ser un film oblidat durant dècades que el MoMA i la Biblioteca del Congrés van recuperar i restaurar als anys vuitanta. És una peça fundacional del cinema documental independent nord-americà. La pel·lícula, de només setze minuts, és una prolongació de la mirada fotogràfica de l’autora, com si sentís la necessitat de deixar constància del ritme i l’energia d’aquella vida urbana. Loeb era amiga i cunyada de Levitt, també fotògrafa, i la propietària de la càmera amb què ho van filmar. James Agee era novel·lista i guionista de pel·lícules com La reina d’Àfrica o La nit del caçador. Tots tres junts també van treballar en el documental The quiet one, nominat a un Oscar, sobre el procés d’integració d’un nen emocionalment conflictiu en una escola de Wiltwyck.

In the street és una meravella perquè des d’una senzillesa absoluta mostra la dignitat d’uns barris on hi havia molta misèria. Les criatures atorguen identitat i alegria als carrers. Quan sigueu a la gran sala del KBr, si observeu discretament les persones que miren la pel·lícula, veureu que totes esbossen un somriure permanent mentre dura el curtmetratge. I us passarà el mateix si us asseieu en el petit banc i us endinseu en aquell Spanish Harlem. És l’essència de la infantesa. La manera de relacionar-se de les criatures és un llenguatge universal en què tots ens hi reconeixem. I és inevitable pensar si aquella manera de jugar tan lliure i compartida sembla ara un acte de resistència, abans que les pantalles i les pors fessin el món dels nens una mica més petit.