Ciutats globals
Diumenge 02/10/2021

De Mèxic a Barcelona, una periodista fugint del narcotràfic

La periodista mexicana Patricia Mayorga va haver de venir a Barcelona com a refugiada després de publicar un article -conjuntament amb Miroslava Breach, assassinada l’any 2017- en què es relacionava polítics mexicans amb el narcotràfic a l’estat de Chihuahua. En aquest text, escrit en primera persona, Mayorga explica què comporta haver hagut d’exiliar-se per força d’un dels països més perillosos del món per exercir el periodisme

Patricia Mayorga
9 min
Homenatge a Miroslava Breach i a Javier Valdez Cárdenas, periodistes assassinats a Mèxic l’any 2017.

El dia 23 de març del 2017 al matí van assassinar la periodista Miroslava Breach Velducea, corresponsal del diari nacional La Jornada en Chihuahua, amb seu al nord de Mèxic. No m’imaginava que aquell fet seria un punt d’inflexió en la meva vida personal i professional. Des de l’any 2015 totes dues havíem compartit i publicat informació sobre la Sierra Tarahumara: desplaçaments forçats, desaparicions, violència generalitzada i narcopolítica.

Després del seu assassinat, em van caldre gairebé dues setmanes per convèncer-me que havia de sortir del país. Jo no era cap delinqüent i els assassins es quedarien a la meva terra sense cap problema. És difícil reconèixer el risc quan domina el coratge i la frustració per la impunitat.

Vaig estar tres anys fora de Mèxic. L’abril del 2020 vaig tornar a casa de manera intermitent, just quan vaig començar el confinament per la pandèmia de covid-19.

“M’he convertit en una desplaçada, oi?”

El 6 d’abril del 2017 vaig pujar a l’avió que em portaria a Ciutat de Mèxic. El meu seient era al costat de la finestreta. Vam enlairar-nos i la ciutat que m’havia vist néixer va quedar enrere. Em van venir al cap imatges de la meva família i dels indígenes de la Tarahumara. Em feia mal no tornar a la seva terra. “M’he convertit en una desplaçada, oi?”, vaig comentar-li a un acompanyant que es va encarregar de portar-me a Ciutat de Mèxic, on m’havien de rebre els companys de Periodistas de a Pie.

La terra que m’havia fet vibrar es feia petita i quedava enrere. Ara hauria d’aprendre a viure amb això. Les llàgrimes surten soles. Els ulls funcionen com la vàlvula d’escapament automàtica per evitar que el dolor no esclati dins del cos.

Des d’aquella petita finestra de l’avió, la incertesa se’m va clavar fort al pit i al front.

El 2 de maig vaig viatjar al Perú amb la meva filla, una adolescent de 16 anys. Allà vaig estar-hi primer sis mesos i després un any i dos mesos. Les primeres setmanes van ser difícils. Hi havia dies que em despertava sense entendre què feia en un altre país, que era bonic però que jo no havia triat.

Em vaig resistir uns quants mesos a acceptar que allò era casa meva. Pensava que era una situació temporal, de tres mesos, i veure-ho d’aquesta manera em mantenia relativament tranquil·la. Em vaig aferrar a continuar escrivint, a parlar sobre la meva ciutat, el meu estat, la meva gent, en la distància. Amb el pas del temps, vaig aconseguir fer reportatges sobre temes del Perú.

A poc a poc vaig anar assimilant la realitat. Vaig acceptar amb un profund dolor que a la Miroslava l’havien assassinat i que havia d’aprendre a viure amb aquest record com si me l’haguessin cosit a cada part del cos. El dol per la mort d’una amiga, per les pèrdues i el canvi de vida és intens fora de casa i de les arrels. Però van arribar altres afectes, una altra terra em va allargar la mà i em va emparar.

La nova terra es va convertir en el nostre refugi, en tranquil·litat i en fortalesa per reconstruir-me, per reaprendre a viure. L’anestèsia va passar i la ferida feia més mal. Però amb la recuperació va créixer l’esperança i la força.

Com una gran muntanya de neu

Viure un desplaçament forçat em va obligar a escoltar a través del cos, perquè durant anys molts de nosaltres, els periodistes, no l’escoltem. La cobertura de les víctimes, de la corrupció, de l’horror, ens allunya de nosaltres mateixos. El desplaçament em va posar davant del mirall i em va fer entendre el meu propi refugi, i és llavors quan sorgeix l’angoixa, la tristesa, la incertesa, la desesperació, per després assolir la pau i la força.

Anar a classes de defensa personal i de ball em va facilitar la recuperació i em va permetre enfortir la ment. Vaig poder concentrar-me per avançar amb estratègia, per transformar la situació a què m’havia abocat continuar exercint en un context com el de Mèxic.

Un home mostra la portada d’un diari on parla dels assassinats de periodistes durant una altra protesta.
Fotografies de periodistes assassinats col·locades a terra durant una protesta a Ciutat de Mèxic.

Un dels suports principals i més efectius que ha tingut el gremi és l’acompanyament psicosocial. En el meu cas, l’he rebut de l’organització Aluna Acompañamiento Psicosocial.

La diferència entre aquest acompanyament i les teràpies de psicoanàlisi és que el primer ajuda a entendre el rol polític que juguem en el context de Mèxic, les conseqüències de la nostra feina i els diferents efectes emocionals, mentals i físics que té. Això ens permet entendre on estem aturats i, si desitgem continuar, ens ajuda a fer-ho amb estratègia.

No hi ha gens de pressa, només es tracta d’avançar, desafiar els propis malsons i els dels qui van veure la seva vida trastocada amb la meva situació. Es tracta de derrotar l’ansietat i abraçar el desbordament d’emocions agradables i desagradables, que es planten davant teu com una gran muntanya de neu.

Amb malsons i en alguns moments amb angoixa que no entenia, el meu cos cridava la por que durant anys havia ignorat, com centenars de companys a Mèxic, on ens havíem acostumat a l’horror. Havíem normalitzat que eren els altres, i no nosaltres, els que importaven.

Amb ajuda professional, vaig aprendre a reconèixer la por. Ara sé què se sent, com cala. També vaig aprendre a veure-la cara a cara, a entendre-la, a abraçar-la i a avançar, a fer-la servir com un sensor per retirar-me quan el foc amenaça de cremar.

Ara és més fàcil entendre la culpa, escoltar i identificar el coratge, la ira, la impotència, l’angoixa i avançar amb més força.

El gremi viu una sèrie de violències en cada estat de Mèxic, on no s’ha deixat de documentar l’horror i les històries d’aquesta època violenta. És difícil per als que se’n van, però també per als que es queden.

Vèncer la censura

La majoria dels periodistes desplaçats i les xarxes que continuen a les regions on abans treballaven s’han entestat a vèncer la censura. Cada vegada que s’ha comès un homicidi o hi ha hagut amenaces, han sorgit xarxes regionals i mitjans independents, que creixen malgrat l’adversitat política, financera i social.

El camí no ha sigut gens fàcil. El dolor i els reptes han deixat davant nostre el dol per més de 142 assassinats de periodistes des de l’any 2000.

Els qui s’han quedat a les regions han buscat sense parar espais per al periodisme lliure, sense lligams amb la publicitat oficial dels mitjans tradicionals. Elles i ells representen els vincles d’arrelament dels qui hem sortit de manera forçada dels nostres estats o bé del nostre país.

A més dels homicidis, hi ha 25 periodistes desapareguts des de l’any 2003, d’acord amb les organitzacions Periodistas de a Pie, Reporters Sense Fronteres i el Comitè Internacional de Protecció a Periodistes (CPJ, per les seves sigles en anglès).

El nombre de periodistes desplaçats es desconeix perquè generalment surten en silenci. Entre el 2013 i el 20 de gener del 2020, almenys 40 van haver de sortir de la seva terra per salvar la vida, i reben suport a Ciutat de Mèxic a través de la Comissió Nacional d’Atenció a les Víctimes. Hi ha un altre nombre indeterminat de periodistes que han sortit del país o s’han refugiat en altres entitats de l’interior de Mèxic.

A aquesta problemàtica s’hi afegeix que el fet de forçar algú al desplaçament no està tipificat com a delicte al país i, per tant, no es treballa des dels governs federals i estatals en els retorns ni en el seu enfortiment.

La xarxa Periodistes de a Pie, fundada l’any 2007, és una de les organitzacions que han acompanyat el sorgiment d’altres xarxes a l’interior del país. Després d’uns vuit anys, va sorgir Alianza de Medios de la Red Periodistas de a Pie, en la qual es van organitzar mitjans que van sorgir de manera natural i altres que van emanar de les mateixes xarxes dels estats.

La força i persistència del gremi de periodistes a través d’aquests esforços independents ha sigut fonamental per mantenir-nos més forts i més lúcids sobre els processos emocionals i mentals, amb la finalitat de fer un periodisme millor.

El terror com a control

Al gremi apostem al principi de la situació de violència -que hem viscut durant més de 13 anys- per capacitar-nos principalment en seguretat física i digital. Després del dol pels col·legues assassinats, d’amenaces, de segrestos, de la frustració de la censura de mitjans grans i tradicionals i de la impunitat, els esforços es bolquen en la recerca de l’atenció psicosocial.

“Per parlar del periodista en contextos de repressió sociopolítica, és molt important pensar en el paper que han d’exercir els periodistes. Els que corren més riscos són especialment els crítics, els alternatius, els que investiguen”, explica la directora d’Aluna, Clemencia Correa.

L’experta destaca que conèixer la veritat en un context com el de Mèxic és primordial per a la societat en general, perquè si no se’n fa una lectura política clara, és molt difícil que puguin actuar les organitzacions i els moviments socials, però també tota la ciutadania.

“S’estan movent, a més, en aigües bastant tèrboles. Sabem prou bé que en tots els països del món, i especialment a l’Amèrica Llatina, els poders oficials i empresarials, els cacics, com a Mèxic, i els aliats del crim organitzat han practicat una estratègia del terror com a control social”, afegeix Correa.

En aquest sentit, Clemencia Correa explica que els reptes per als periodistes independents són: tenir una mirada estratègica a partir de les recerques que realitzen i de les paraules que van reconstruint, i crear notes conjunturals i puntuals que no només siguin contestatàries respecte al que va generant la violència.

“He conegut periodistes que, quan tenen una mirada més àmplia, clara, estratègica, estan fent aportacions per generar una complexitat en la lectura dels ciutadans i les organitzacions, i d’un sector que necessita una mirada més clara. Penso també, òbviament, que un dels reptes és el tema de la protecció, dins la qual hi ha protegir la feina dels periodistes”, afegeix Correa. Si una professió és solitària, és la dels periodistes, especialment en un model capitalista i neoliberal. El periodisme és una professió o ofici que competeix per obtenir la màxima informació, i és evident que la informació és un poder fonamental per a la societat. “Per això és tan important construir xarxes que protegeixin el periodisme i alhora el facin més crític i articulat; que permetin que la competència no sigui entre els periodistes sinó en contra d’aquests poders institucionals: empresarials i, òbviament, els criminals als quals està exposat permanentment el periodisme”.

Correa remarca la importància de tenir una mirada que sàpiga discriminar a l’hora d’abordar els atacs contra periodistes, perquè no causen el mateix impacte en les periodistes que en els periodistes. I tampoc elles poden afrontar les agressions de la mateixa manera. Igualment, tampoc és el mateix afrontar un desplaçament forçat del territori local o nacional, per exemple, per als qui tenen condicions econòmiques favorables. Totes aquestes circumstàncies marquen una diferència.

Diferenciar el terror de la por

Clemencia Correa considera molt important diferenciar el terror de la por. La por és una emoció que permet alertar, és un mecanisme de defensa. Quan aquesta por és controlada i s’utilitza de manera estratègica per generar paràlisi, es tracta de terror.

“El terror és utilitzat com a mecanisme per crear unes certes reaccions i comportaments en les persones, per paralitzar les seves accions. Per desgràcia, a Mèxic, si bé l’actual govern ha canviat la història perquè ha trencat amb la tradició dels partits de dreta, del PRI i PAN, desafortunadament es manté una alta violència i agressió contra els periodistes. Mèxic continua sent un dels països més perillosos del món per exercir”.

Correa detalla que en la política local s’han evidenciat aliances del crim organitzat amb alguns governadors, amb alguns partits polítics o cacics, que han aconseguit de manera efectiva fer callar periodistes.

Una protesta per exigir seguretat aquest any a Acapulco.

“Ho han fet a través de les desaparicions, les amenaces, els assassinats. Tot plegat ha provocat que molts periodistes, com a forma de protecció o defensa, hagin hagut de desplaçar-se o exiliar-se”, afegeix la directora d’Aluna.

Quan se surt del país es genera, a més del desarrelament, la ruptura de vincles, la ruptura amb les famílies, i això sovint desestructura el projecte de vida de molts periodistes.

“Per això és tan important treballar en la manera com poden afrontar i gestionar els periodistes aquestes estratègies de control social, aquestes estratègies de terror. És molt important treballar els impactes, en particular quan parlem de desplaçament o exili”, indica.

Per a aquesta especialista és necessari treballar en els vincles dels periodistes desplaçats a l’exterior, ja sigui del seu estat o país, per enfortir-los i perquè no perdin el sentit de vida i el sentit de fer periodisme.

“Hem vist transformacions molt interessants, de dones i homes periodistes, que han sigut capaços de ressignificar el periodisme i ser més creatius”.

També és important treballar els retorns, no sols la protecció fora del país. I, en aquest sentit, les xarxes són tan importants durant l’exili com en el retorn.

“Cal cuidar molt els processos de retorn. No es pot fer un retorn sense estratègia, perquè els actors segueixen a la zona. […] El retorn implica garantir la seguretat, però també gestionar les emocions davant el que s’ha perdut i aprendre a situar-se altra vegada en un lloc”. I afegeix: “Si alguna cosa es trenca és el no lloc que tenia el periodista. Aquest no lloc que va deixant el desplaçament i l’exili, és molt important reprendre’l i retornar-lo. El retorn posterior a un exili és el que permetrà trobar un lloc, un sentit i una nova manera de ser i de viure”.

Les xarxes de periodistes i els mitjans independents han facilitat el camí als qui hem estat desplaçats, als qui s’han quedat i afronten dols acumulats, però, principalment, als qui encara volem exercir el periodisme que hem somiat.

El dol etern dels periodistes a Mèxic

Mèxic segueix sent, any rere any, un dels països més perillosos del món per als mitjans de comunicació. I així ho demostra la investigació anual de Reporters Sense Fronteres (RSF), que consolida el país llatinoamericà en el primer lloc del rànquing en la categoria de les zones més perilloses per a la professió. Segons RSF, les agressions mortals contra comunicadors a Mèxic ja són una “trista constant”, ja que durant els últims cinc anys s’han registrat una mitjana d’entre 8 i 10 assassinats anuals de periodistes. El punt d’inflexió va ser l’any 2006, quan el govern de l’aleshores president Felipe Calderón va iniciar el que es coneix com “la guerra contra el narco”, que va desencadenar una onada de violència al país durant la qual, des de llavors, més de mig milió de persones han sigut assassinades.


Fa un mes, el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, va admetre que el mecanisme governamental de protecció a periodistes “no és el més eficaç” i va ordenar al seu responsable, el subsecretari de Drets Humans, Alejandro Encinas, que el revisés. La compareixença es va produir després de fer-se públic un vídeo amb una amenaça de Rubén Oseguera, àlies el Mencho, líder del càrtel de drogues Jalisco Nueva Generación, directament contra la periodista de la cadena mexicana Milenio TV Azucena Uresti en el qual l’acusava d’informar de manera esbiaixada sobre el narcotràfic i l’amenaçava de mort. “És la nostra responsabilitat protegir els mexicans, que no siguin atacats, intimidats ni amenaçats per ningú. I només vull recordar que nosaltres estem combatent la corrupció i la impunitat, i que ja no hi ha, com abans, cap protecció per a cap grup de la delinqüència de coll blanc o organitzada: l’autoritat no està al servei de les màfies”, va dir Lòpez Obrador. De moment, el govern encara no ha detallat el seu pla d’actuació.

Patricia Mayorga: la incansable recerca de la llibertat de premsa

Patricia Mayorga va començar la seva carrera com a periodista l’any 2000, cobrint temes de salut i educació. Més tard va enfocar la seva feina cap a temes de corrupció, violència, feminicidis i violacions de drets humans a l’estat de Chihuahua. Com a corresponsal del setmanari d’anàlisi política Proceso, va publicar reportatges on denunciava les violacions als drets humans dels pobles indígenes a la Sierra de Tarahumara, així com la violència i el narcotràfic, pels quals va rebre amenaces. El 23 de març del 2017 les amenaces es van complir per a una de les seves companyes de feina i amiga, Miroslava Breach. Vuit trets van posar fi a la seva vida quan es dirigia a portar el seu fill a l’escola. Mayorga es va veure forçada a abandonar casa seva. El novembre de l’any 2017 el Comitè per a la Protecció de Periodistes (CPJ) li va atorgar el Premi Internacional de la Llibertat de Premsa, que reconeixia d’aquesta manera la seva feina i trajectòria. El CPJ es va encarregar de la seva sortida cap al Perú i va venir a Barcelona a través del programa d’acollida temporal de periodistes de la Taula per Mèxic i l’Ajuntament de Barcelona. Actualment, la Patricia ha pogut tornar a Mèxic, on viu de manera intermitent i coordina l’àrea de llibertat d’expressió de Periodistas de a Pie posant el focus en la importància del suport psicològic.

stats