“Sabem quants policies involucrats segueixen lliures. Podríem segrestar els seus fills, matar-los, esquarterar-los i deixar les restes davant de casa seva perquè sentin el que estem sentint nosaltres. Però quan ho penso bé, m’adono que no tinc la sang freda per fer-ho”. La ràbia envaeix en alguns moments el pensament de Mario González. Ràbia, cansament i desesperació en no saber encara res del seu fill César Manuel, un dels 43 estudiants desapareguts avui fa just un mes a la localitat mexicana d’Iguala, a l’estat de Guerrero.

Sota un sol de justícia, aquest humil obrer i una trentena més de familiars dels normalistas (com s’anomenen a Mèxic els estudiants de magisteri) tallen l’autopista del Sol, que uneix Acapulco -capital financera de Guerrero- amb la capital del país, Mèxic D.F. Ocupen les cabines de peatge i demanen als conductors una aportació econòmica a canvi d’aixecar la barrera. Amb ells desenes d’alumnes de l’escola Raúl Isidro Burgos d’Ayotzinapa, on estudiaven els desapareguts, participen en la protesta enganxant cartells amb les cares dels companys que falten.

La mobilització social, que s’ha repetit incansablement a tot Mèxic i que s’ha escampat arreu del món a través de la xarxa, permet que -com tantes altres en la història de Mèxic- aquesta tragèdia no sigui oblidada. “Aquest cas ha aixecat la indignació d’una societat que ja no accepta aquest tipus d’abusos, hi ha sectors de la societat que mai abans s’havien mobilitzat i que estan reclamant justícia”, explica Abel Barrera, director del Centre de Drets Humans de la Muntanya Tlachinollan, que assessora jurídicament i dóna suport a les famílies dels 43 desapareguts.

Els familiars no defalleixen a demanar que “els tornin vius”, però la principal hipòtesi de les forces de seguretat és que van morir la mateixa nit de la seva desaparició, després de ser detinguts per la policia local i entregats al grup criminal Guerreros Unidos.

Aquella nit del 26 de setembre, més de 70 joves de l’escola Raúl Isidro Burgos, amb una llarga tradició de lluita d’esquerres, van fer cap a la ciutat d’Iguala per fer boteo. La pràctica d’aturar autobusos i pidolar en grup és costum entre els joves normalistas, que disposen de poc menys de dos euros al dia per viure. Aquell vespre els estudiants volien recaptar uns quants pesos per poder viatjar a la capital el 2 d’octubre i commemorar la matança d’estudiants de Tlatelolco el 1968. Una massacre que -parany del destí- es pot haver repetit impunement 46 anys després.

Els normalistas es van equivocar amb Iguala. L’alè dels falcons, com es coneix els agents assalariats pels narcos, es pot sentir al clatell tan bon punt es travessa el rètol municipal amb la llegenda “Iguala. Bressol de la bandera de Mèxic”. “Si creuen que ets sospitós simplement et paren 20 quilòmetres abans d’entrar, et roben el vehicle i et fan desaparèixer”, assegura un reporter local.

L’alcalde d’Iguala, José Luis Abarca, ara fugit, mantenia una connexió directa amb el càrtel de la droga local Guerreros Unidos a través de la seva dona, Maria de los Ángeles Pineda, germana de reconeguts narcotraficants que van treballar per a l’últim jefe de jefes, Arturo Beltrán Leyva. Un informe del Centre d’Investigació i Seguretat nacional (Cisen) de Mèxic, publicat per l’ Universal, constata aquests vincles i conclou que va ser Abarca qui va donar l’ordre d’aturar els estudiants perquè no arribessin a la Plaza de las Tres Garantías, on la seva dona tenia previst celebrar un acte polític i una festa aquella mateixa nit. El cap de la policia local, Felipe Flórez Vázquez, també fugit, va enviar desenes de policies a enfrontar-se amb els joves.

“MAMA, ENS ESTAN DISPARANT”

“Però ell no es va acovardir”, afirma amb un fil de veu Berta Nava Martínez, sostenint la foto del seu fill Julio César, de 23 anys, mort d’un tret al cap aquella nit. A l’estació d’autobusos els joves van patir una emboscada amb fusells semiautomàtics de 30 agents de la policia municipal. La Berta va rebre l’últim missatge del Julio César a les 23.44 h: “Mama, estan disparant contra uns companys i anem a ajudar-los”. No en va saber res més fins tres dies després, quan va anar amb la seva germana a reconèixer el cadàver. A més del Julio César, dos estudiants més van morir aquella nit, un d’ells amb una crueltat inhumana: el van escorxar viu i li van arrencar els ulls. En la contesa, els policies van disparar contra un autobús on viatjava un equip de futbol de segona divisió, ja que el van confondre amb el dels estudiants: hi van morir un noi de 15 anys i el xofer. Els trets també van matar una dona que passava per allà. En total, sis morts i 43 joves a qui la policia va fer pujar en cotxes patrulla i dels quals no s’ha sabut res més.

La mare del Júlio César s’ha quedat amb els 200 familiars dels desapareguts que des de llavors s’han instal·lat als barracons de l’escola d’Ayotzinapa, on abans feien classe els seus fills per convertir-se en mestres rurals de primària. Les sabatilles i les tovalloles dels desapareguts encara són sobre les lliteres, esperant que tornin vius.

Berta Nava és un exemple de l’abandonament que han patit les víctimes d’aquest cas de tots els nivells de govern, almenys fins que la pressió internacional no ha sigut prou forta. Assistenta domèstica i discapacitada física, va demanar a les autoritats locals enterrar el seu fill en un cementiri privat de Tixtla, a prop d’Ayotzinapa, perquè el del poble s’està inundant per una llacuna. “Els taüts comencen a flotar i els nostres difunts neden”, diu. Després de cinc dies d’indiferència administrativa va acabar enterrant el seu fill al cementiri inundat, a la tomba de la seva mare. “D’aquí poc no podré visitar la sepultura”, diu amb trista indignació.

“La reacció del govern federal va arribar massa tard. En una desaparició els primers dies són crucials i aquests dies el govern federal va estar absent”, denuncia el director d’Amnistia Internacional a Mèxic, Perseo Quiroz. Arran de l’enorme pressió internacional, el govern d’Enrique Peña Nieto s’ha vist abocat a intervenir i ha encarregat el cas a l’oficina del procurador general de la república, que aquesta setmana s’ha reunit amb les famílies. Tot i així, per Quiroz “la investigació encara és deficient: després d’un mes no hi ha resultats i els pares es comencen a desesperar”.

Fins ara el balanç són 52 detinguts -36 policies locals i 16 membres de Guerreros Unidos, entre els quals el cap de la banda -, 3.000 policies desplegats a la zona en tasques de recerca i seguretat i la localització d’una quarantena de cadàvers -dels quals no se’n sap la identitat- en més d’onze fosses comunes descobertes.

“LA CLAVEGUERA S’HA OBERT”

“Aquesta claveguera que s’ha destapat i que avui inunda tot el país amb sang innocent és responsabilitat de les autoritats, ja sigui per acció directa o per omissió”, denuncia Abel Barrera. L’esgarrifós reguitzell de tombes anònimes que ha sortit a la llum als voltants d’Iguala ha deixat en evidència, com destaca el defensor dels drets humans, “una situació de violència, impunitat i infiltració del crim organitzat en les estructures de govern que té els ciutadans com a ostatges de les màfies i que contradiu els discursos del govern [de Peña Nieto] sobre el nou Mèxic”.

En fosses semblants a les que s’han trobat a Guerrero hi podria haver les més de 22.000 persones desaparegudes els últims vuit anys a tot el país, en l’etapa denominada com a “guerra contra el narco”, que va encetar el president Felipe Calderón el 2006. Un conflicte que ha sumit el país en una de les èpoques més negres de la seva història recent.

Però la història de violència i impunitat a Mèxic ve de més enrere. Ja imperava “d’una manera més controlada per l’estat” durant tot el mandat del Partit Revolucionari Institucional (PRI), però es descontrola a partir de l’any 2000 amb l’arribada del Partit d’Acció Nacional (PAN) al poder, com explica l’especialista en Amèrica Llatina del Cidob, Salvador Martí. “La pèrdua del control total que tenia el PRI sobre el territori coincideix amb el desmantellament de l’estat fruit de les polítiques neoliberals”, apunta. I s’hi suma un tercer element: la lluita contra el narcotràfic a Colòmbia, que desarticula molts dels càrtels productors de droga d’aquell país i fa que les bandes mexicanes, que feien d’intermediàries en el tràfic d’estupefaents cap al ric veí del nord, “agafin més força”, diu Martí. Tot plegat, un caldo de cultiu ideal per a l’augment i la diversificació del crim organitzat, i per a una espiral de violència que encara s’intensifica més amb la decisió de Calderón de treure l’exèrcit al carrer per combatre’l, a partir del 2006.

En aquest context, l’estat de Guerrero, un dels més pobres del país, amb poc més de tres milions d’habitants -la majoria dispersos en petits pobles que viuen de l’agricultura de subsistència-, és un dels que més han patit. Amb nombroses extensions de cultiu de rosella, a Guerrero s’hi produeix heroïna, marihuana i més recentment metamfetamina. Un escenari que l’ha portat a encapçalar els rànquings de criminalitat del país: és el segon estat mexicà amb més homicidis, només darrere de l’estat de Mèxic, segons l’Observatori Nacional Ciutadà (ONC).

“Guerrero és el laboratori d’una transició més àmplia de la delinqüència organitzada a tot Mèxic, que ha passat de les grans bandes contrabandistes més o menys disciplinades i jeràrquiques a descompondre’s en bandes locals, més petites en l’abast però més depredadores en els mètodes”, coincideix l’analista mexicà en temes de seguretat Alejandro Hope. L’expert relata així un procés de “fragmentació i diversificació” de les bandes organitzades, que ja no es dediquen només a la droga, sinó principalment a l’extorsió i el segrest. A això s’hi afegeix, segons Hope, la relaxació dels Estats Units en la seva política armamentística, que porta més armes a Mèxic, especialment fusells d’assalt.

Sobre la desaparició dels 43 estudiants, Hope apunta tres possibles hipòtesis. La primera seria que Guerreros Unidos -a qui sembla provat que la policia va entregar els nois- els va confondre amb els membres d’una banda rival. També hi ha la possibilitat, diu, que fos una venjança per una suposada vinculació dels normalistas amb l’Exèrcit Revolucionari del Poble Insurgent (ERPI), una guerrilla d’esquerres que té cultius de marihuana i rosella. Una teoria, però, que Abel Barrera desmenteix contundentment, convençut que és un “intent del govern de desviar l’atenció i criminalitzar els joves”. La tercera opció, segons Hope, seria la que apunta l’informe d’intel·ligència filtrat a la premsa: “un acte de repressió política” d’uns personatges sinistres -l’alcalde d’Iguala i la seva dona- que posen noms i cognoms al fosc espectre de la narcopolítica.

“EL MOTOR VA SER LA IMPUNITAT”

Sigui quina sigui la veritat, una única cosa queda clara. “El motor d’aquests crims és la impunitat. Fos qui fos qui ho va ordenar i pels motius que sigui va fer un càlcul raonable que no seria castigat”, diu Hope, i recorda que a Mèxic només acaba amb detenció un de cada cinc homicidis, quan a l’estat espanyol, per exemple, són quatre de cada cinc.

Segons una enquesta de l’institut d’estadística mexicà, l’any 2013 es van cometre 33 milions de delictes a Mèxic, dels quals només se’n va denunciar oficialment el 10%, i d’aquests denunciats no es va obrir cap investigació de la tercera part. Així doncs, el 93,8% dels delictes comesos al país no es van ni tan sols investigar. I més encara: dels que sí que es van investigar, només el 7,5% van acabar amb una condemna. De manera que, en definitiva, per al 99,5% dels delictes comesos l’any passat a Mèxic no hi va haver cap sanció.

En el cas dels normalistas d’Ayotzinapa, Abel Barrera està convençut que tampoc s’hauria fet cap investigació seriosa si no fos per l’enorme pressió internacional que hi ha hagut sobre el govern mexicà, no només dels mitjans de comunicació i d’organitzacions com Human Rights Watch i Amnistia Internacional, sinó també de l’ONU i els Estats Units. Salvador Martí, però, desconfia de la contundència que puguin acabar mostrant els Estats Units per forçar canvis estructurals al país, tenint en compte els interessos nord-americans en el mercat del cru i el petroli mexicà. Amb tot, apunta un motiu per a l’optimisme: la cultura crítica i de protesta mexicana, present no només a les bases socials sinó també a les elits intel·lectuals. Des de la insurrecció social armada dels anys setanta fins a la lluita indígena dels zapatistes als 90 o el moviment estudiantil #yosoy132 del 2012, aquesta cultura crítica ha demostrat al llarg dels anys una gran força per mobilitzar la societat. Les mateixes escoles normalistas en són un exemple.

Creades el 1926 pel president Álvaro Obregón amb les directrius educatives dels fundadors de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), referent universitari al país, ja han format 88 generacions de mestres. Van sorgir per atendre la necessitat urgent d’alfabetització de les comunitats rurals i la seva missió es va reforçar amb l’arribada del president Lázaro Cárdenas el 1934, que les va impregnar de valors marxistes.

Dels passadissos de la normal d’Ayotzinapa van sortir formats com a mestres els guerrillers i lluitadors socials Lucio Cabañas i Genaro Vázquez Rojas, malsons per als terratinents i governadors de Guerrero i referents ideològics per a camperols i normalistas.

Els rostres i siluetes de Cabañas i del Che Guevara són omnipresents a les parets de l’escola, i les misses pels desapareguts s’oficien amb un mural de Lenin, Marx i Engels de fons.

DIMISSIÓ DEL GOVERNADOR

El principal enemic del moviment normalista és el ja exgovernador de Guerrero, Ángel Aguirre, que després de gairebé un mes, divendres passat, va cedir a les pressions i va presentar la dimissió. Sembla difícil d’empassar-se que Aguirre no tingués coneixement que l’alcalde d’Iguala, del seu mateix partit -el Partit de la Revolució Democràtica (PRD)-, estava associat amb el grup criminal Guerreros Unidos. Aquesta setmana també, el fiscal general de l’estat de Mèxic va emetre finalment ordres de recerca i captura per a l’alcalde i la seva dona.

En l’historial de l’exgovernador hi havia també la massacre d’El Charco el 1998 -la policia estatal va assassinar 11 joves presumptament guerrillers-, i la mort de dos joves també normalistas tirotejats per la policia estatal en una manifestació el 2012. Però el PRD, que representa l’esquerra mexicana, havia tancat files fins ara, resistint-se a expulsar-lo. Finalment, divendres el va forçar a dimitir. Dos dies abans, milers de persones havien recorregut els carrers de la capital de Mèxic, encapçalades per les famílies dels desapareguts, reclamant a crits la dimissió d’Aguirre i el retorn amb vida dels normalistas. Una mobilització que es va repetir el mateix dia en diverses capitals llatinoamericanes i també d’Europa.

El desenllaç d’aquest patiment pot estar en mans de l’Equipo Argentino de Antropología Forense -un dels més prestigiosos del món-, que s’ha desplaçat fins a Iguala per oferir la seva ajuda desinteressada analitzant les restes de les fosses comunes. L’estat descarta que els cossos trobats fins ara siguin dels normalistas, però els pares han avisat que només donaran per bones les conclusions de l’equip argentí.

Mentre el govern mexicà desenterra els seus fantasmes, arreu del món ressona el clam d’aquests pares que no perden l’esperança: “Se’ls van endur vius, els volem vius”.