Mèxic, la gran matança

El 1968 Mèxic era aparentment una democràcia, però portava 39 anys governada per un mateix partit, el PRI, sense cap altra ideologia aparent que el control de l’estat, el nacionalisme i el clientelisme. El seu president en aquell moment era Gustavo Díaz Ordaz, un home propens a la paranoia que es va sentir amenaçat per uns moviments estudiantils que van començar com una baralla entre estudiants i que va ser reprimida amb una fermesa inusitada per la policia antidisturbis. La violència institucional va fer que el conflicte escalés, es traslladés a la universitat i ja no afectés només els estudiants i les forces de seguretat, sinó els qui creien que el govern mexicà estava exercint un autoritarisme desmesurat. Per a Díaz Ordaz, que tenia el suport de pràcticament tota la premsa, allò era una conjura comunista, un afront a la nació i a la presidència o, encara pitjor, l’intent de fer fracassar els Jocs Olímpics que aquell any, a l’octubre, s’havien d’inaugurar a Ciutat de Mèxic. La repressió va anar creixent, les protestes es van reprimir amb armament militar, el moviment estudiantil es va tornar massiu i, malgrat que els estudiants començaven a perdre força i s’havien iniciat converses amb el govern, el 2 d’octubre va arribar l’episodi més tràgic de les revoltes. En el que es preveia que havia de ser una concentració pacífica a la Plaza de las Tres Culturas, al barri de Tlatelolco, l’exèrcit i el que probablement va ser un esquadró format per membres de la guàrdia presidencial van obrir foc i van matar centenars d’estudiants, potser fins a cinc-cents. Deu dies després, tal com estava planejat, el president mexicà va inaugurar les Olimpíades.