El 1968 Mèxic era aparentment una democràcia, però portava 39 anys governada per un mateix partit, el PRI, sense cap altra ideologia aparent que el control de l’estat, el nacionalisme i el clientelisme. El seu president en aquell moment era Gustavo Díaz Ordaz, un home propens a la paranoia que es va sentir amenaçat per uns moviments estudiantils que van començar com una baralla entre estudiants i que va ser reprimida amb una fermesa inusitada per la policia antidisturbis. La violència institucional va fer que el conflicte escalés, es traslladés a la universitat i ja no afectés només els estudiants i les forces de seguretat, sinó els qui creien que el govern mexicà estava exercint un autoritarisme desmesurat. Per a Díaz Ordaz, que tenia el suport de pràcticament tota la premsa, allò era una conjura comunista, un afront a la nació i a la presidència o, encara pitjor, l’intent de fer fracassar els Jocs Olímpics que aquell any, a l’octubre, s’havien d’inaugurar a Ciutat de Mèxic. La repressió va anar creixent, les protestes es van reprimir amb armament militar, el moviment estudiantil es va tornar massiu i, malgrat que els estudiants començaven a perdre força i s’havien iniciat converses amb el govern, el 2 d’octubre va arribar l’episodi més tràgic de les revoltes. En el que es preveia que havia de ser una concentració pacífica a la Plaza de las Tres Culturas, al barri de Tlatelolco, l’exèrcit i el que probablement va ser un esquadró format per membres de la guàrdia presidencial van obrir foc i van matar centenars d’estudiants, potser fins a cinc-cents. Deu dies després, tal com estava planejat, el president mexicà va inaugurar les Olimpíades.