Hi ha una escena a la pel·lícula Goodrich, una comèdia dramàtica independent que està a punt d’estrenar-se als Estats Units, on el personatge de Michael Keaton, un comerciant d'art de Los Angeles que viu atrapat en la crisi de la mitjana edat, accepta assistir a un taller de respiració per guanyar-se un possible client una mica hippy. És un conflicte força fluix: un boomer fora de la seva zona de confort però l'actor, que experimenta un petit huracà que va de l'esperança a l’ansietat a la cara, es mou, se sacseja i intenta fer una mena de taitxí d’estil lliure. Espanta un eixam d'abelles invisibles i deixa sortir un crit primitiu (que més aviat sona com un gemec ofegat). Aquest és el Keaton que l'escriptora i directora de Goodrich, Hallie Meyers-Shyer, va imaginar quan va concebre el guió.

“Ho vaig escriure amb ell al cap –afirma– fins al punt que, si hagués dit que no, hauria enterrat el guió i a mi mateixa al pati de casa meva”.

I és aquesta mateixa sensació d'imprevisibilitat, un cert espurneig desgavellat, que ha fet que el cineasta Tim Burton hagi triat Keaton perquè participi en cinc de les seves pel·lícules al llarg de gairebé quatre dècades, incloent-hi la més recent, Beetlejuice Beetlejuice. “Quan veus en Michael a Beetlejuice o fins i tot a Batman, veus que té alguna cosa a la mirada” –destaca Burton–. Per això volia que interpretés Batman, perquè simplement ho veus i penses: “Aquest és un paio que sí que es vestiria com un ratpenat”. Saps què vull dir? Hi ha alguna cosa en la seva mirada que és molt intel·ligent, graciós, perillós i una mica boig”.

En Michael Keaton, que s’asseu en un racó d'una sala d'hotel silenciosa al centre de Manhattan un matí a finals d'estiu, no sembla un boig. Vestit com un pare divertit i elegant amb un jersei fi i pantalons fets a mida, continua sent molt prim als 72 anys (en va fer 73 el 5 de setembre) i el seu to de veu és tan suau en persona que de vegades se'm fa difícil escoltar-lo amb la màquina de cafè sonant de fons.

Però aquestes celles obliqües i aquest somriure de gat continuen intactes, igual que l'energia com de jazz improvisat que ja tenia en el paper que el va donar a conèixer al film de Ron Howard Torn de nit (1982). Fins i tot l'arribada del cafè fa que deixi anar una mena de monòleg rítmic fascinant: “Molt bé, això és tot! Perfecció. Perfecte, perfecte, perfecte”, diu.

Aquest nivell d'encant personal podria no resultar conegut per als espectadors que han vist Keaton últimament en el paper d'un metge bondadós que acaba caient en l'addició a l'oxicodona en la minisèrie del 2021 Dopesick, pel qual va guanyar un Emmy i un Globus d'Or, o en personatges més seriosos i moderats en drames sobre combatre el poder amb la veritat com Spotlight  i El juicio de los 7 de Chicago. Tot i això, pocs papers han sintetitzat el seu talent per connectar el drama amb la comèdia amb tanta destresa com Birdman, la fantasia virtuosa del 2014 dirigida per Alejandro González Iñárritu que va valer a Keaton una nominació a l'Oscar com millor actor i es va emportar quatre premis de l'Acadèmia, incloent millor pel·lícula.

De la improductivitat a l'èxit

Aquesta actuació, que va exigir al protagonista de dues pel·lícules de Batman interpretar un actor en hores baixes que alguna vegada havia estat un superheroi, es va vendre com un retorn després de diversos anys improductius a Hollywood. Keaton ho entén tot i que no hi està gaire d'acord. “Hi va haver un període en què es va donar una combinació que jo no tenia gens d'interès, no vaig aparèixer en res de bo; jo no era bo –relata–. Ningú no trucava a la meva porta. L'únic que celebro és que mai no em vaig desesperar. Mai desesperis. Has vist això que flota sobre la conca de Los Angeles quan aterres amb avió? És pura desesperació”.

Es podria dir que l'actor ja ha superat aquest moment, sa i estalvi. El seu calendari d'estrenes per al 2024 inclou el drama El método Knox, que s'estrena el pròxim 8 de novembre, que dirigeix i protagonitza com un assassí a sou amb un tipus de demència que empitjora amb rapidesa; Goodrich, i Beetlejuice Beetlejuice, la seqüela de Beetlejuice que fa 35 anys que es gesta i que el fa retrobar-se amb Tim Burton, així com amb diverses de les estrelles de la pel·lícula original, entre les quals Winona Ryder i Catherine O'Hara.

Durant molt de temps, tant Keaton com Burton van dubtar si hi hauria d'haver o no una segona part, tot i que continuaven col·laborant (fins i tot en l'ambiciosa versió amb actors reals de Dumbo, que es va estrenar el 2019). 

Quan tots dos es van conèixer a finals de la dècada del 1980 i van començar a treballar en l'aspecte i el to del personatge de Beetlejuice —un fantasma juganer i entabanador a qui li agraden les paneroles i els vestits de ratlles— interpretat per Keaton, en gran part estaven improvisant. “Era la primera gran pel·lícula d'en Tim. Només érem nosaltres dos, amb gairebé ningú que ens estigués vigilant, i aleshores dèiem: «No sé, tu què en penses?». «Ah molt bé, m'encanta!». «Saps què seria divertit? Si jo faig X, Y, Z». Va ser gloriós de debò. Ara tornar-ho a fer, recrear això, és demanar molt”.

Al llarg de diverses dècades, van escriure guions sense arribar a res; cap no donava en el blanc. La nova trama que al final van triar, una aventura gòtica en què la família protagonista més pateix una vegada més les visites no desitjades del més enllà, i es va ampliar per incloure Jenna Ortega, la jove estrella de l'exitosa sèrie de Netflix Wednesday, dirigida per Burton, i l’actriu italiana Monica Bellucci com la dona venjativa i oblidada de Beetlejuice.

Entre projectes que potser destaquen més pel que paguen, com la pel·lícula de Batgirl, i diversos personatges d'animació (Cars, Toy Story 3, els Minions), Keaton s'ha enfocat cada cop més en produccions més petites i personals. El método Knox n'és una. És una història en què l'actor interpreta un assassí professional i un home de família fracassat —està divorciat i no ha parlat amb el seu fill adult, interpretat per James Marsden, en dècades— que s'assabenta que té una malaltia cerebral agressiva. 

És una pel·lícula malenconiosa amb una subtrama criminal complexa que s'integra bé en el guió. També és la segona vegada, per estrany que sembli, que Keaton dirigeix i protagonitza una pel·lícula sobre un assassí a sou, després de The Merry Gentleman el 2008.

Els risc de vida o mort sens dubte és menys literals a la comèdia lleugera i agredolça Goodrich, tot i que no deixa d'incloure problemes familiars i el tema de la mortalitat. A la cinta Keaton interpreta Andy Goodrich, un arribista incansable el negoci d'art del qual comença a fracassar al mateix temps que la seva segona dona el deixa amb els seus bessons de 9 anys, i la seva filla adulta (Mila Kunis) es prepara per donar a llum el seu primer nadó.

Tant Knox com Goodrich tracten, fins a cert punt, sobre els fracassos i penediments de ser pare: dos retrats molt diferents de pares absents que tenen l'esperança de redimir-se abans que sigui massa tard. No obstant això, a la seva vida personal, Keaton no sembla estar gaire interessat en històries de famílies disfuncionals. És el més jove de set germans, fill d'una família catòlica i obrera dels afores de Pittsburgh, i recorda haver crescut amb “tres de les millors germanes i la millor mare del món”, així com amb tres germans grans i “molts amics bojos”. La imatge que descriu és la d’una infància feliç a l'aire lliure, plena de bromes i entremaliadures.

Un pare present

Així que, quan va assolir l'èxit a principis de la dècada de 1980, després de dos anys d'estudiar a la Universitat Estatal de Kent i d'un intent maldestre de dedicar-se als espectacles de comèdia stand-up —una vegada va fer de teloner de Cher i va fracassar estrepitosament— Keaton va comprar un ranxo a prop de Big Timber, Montana, on encara viu durant gran part de l'any. I encara que el seu matrimoni amb l'actriu Caroline McWilliams va acabar el 1990 (ella va morir el 2010), ha estat un pare present i aquesta ha estat la seva prioritat abans que certes consideracions professionals. “Podria haver fet moltíssimes pel·lícules i haver guanyat molts més diners. Però vaig tenir un fill perquè volia ser pare. De veritat que ho vaig gaudir”, destaca.

L'evident orgull que sent Keaton pel seu únic fill, Sean Douglas, compositor i productor musical que ara ja té dos fills, sovint es reflecteix en el compte d'Instagram de l'actor, on té gairebé un milió de seguidors. És un compte que es torna encara més tendre per la naturalesa poc estudiada de les publicacions de Keaton.

La seva reputació com a home de Montana sol destacar en tots els seus perfils, tot i que Keaton ha desmentit sempre la idea que és una mena de llop solitari que es queda al seu ranxo. “Ara tinc gairebé tants amics allà com a Nova York i Los Angeles, i a tot el món. A més, és un lloc que sempre atrau escriptors, excèntrics i pintors”, afegeix.

“M'encanten les persones que encara tenen aquesta aura com que no els coneixes del tot, saps? Vivim en un món on tothom ho sap tot de tothom, i és com si es perdés el misteri”, comenta Burton, amb qui Keaton ha mantingut un vincle fort al llarg dels anys. “En Michael entra en una habitació i és com un boxejador professional. Entra ballant al quadrilàter una estona i després en surt”.

Keaton ho veu des d'una perspectiva una mica diferent. “Jo soc dels que sempre vol tenir el millor de dos mons. Ho admeto”, reconeix amb la mirada encara brillant sobre una tassa de cafè que es refreda. “La gent diu: «Bé, això no es pot». I jo dic: «A mi m'ha funcionat força bé»”.