La misogínia dels pescaclics
La setmana passada mitjans d’arreu del món coincidien a oferir als seus lectors un titular de reclam on la protagonista de la notícia era Bridget Fonda. L’actriu, pertanyent a la prestigiosa nissaga cinematogràfica dels Fonda, va protagonitzar entre altres la pel·lícula Mujer blanca soltera busca el 1992 juntament amb Jennifer Jason Leigh. El 2002 va manifestar que posava punt final a la seva trajectòria professional. L’any següent va patir un greu accident de trànsit a Malibú, després es va casar i el 2005 va tenir un fill.
El fet de veure el nom de Bridget Fonda com a trending topic a Twitter feia interpretar erròniament que s’havia mort. Però no. Només l’havia interceptat un fotògraf pel carrer i la seva imatge s’havia convertit en viral. Tota mena de titulars temptaven el lector per clicar milers d’enllaços per veure la transformació de l’actriu. Acompanyaven la notícia amb una foto d’ella quan tenia vint anys perquè apreciéssim millor la dimensió del desastre. Aleshores era joveníssima, riallera, rosseta, prima i seductora. Tot el que s’espera d’una actriu d’èxit.
“Bridget Fonda irreconeixible: el canvi radical de l’actriu després de dotze anys sense deixar-se veure”, “Bridget Fonda reapareix després de dotze anys amb un aspecte irreconeixible”, “Bridget Fonda reapareix el dia del seu cinquanta-vuitè aniversari i està irreconeixible”. Dins del recurs clàssic del pescaclics, l’estratègia misògina de crear expectativa al voltant del deteriorament físic de les dones famoses és un gènere per ell mateix. A Twitter no calia ni clicar cap enllaç. La foto robada de Bridget Fonda també corria entre grans escarafalls de molts usuaris que es feien creus que aquella fos l’actriu sexi de les pel·lícules dels noranta. No era cap “reaparició” com afirmaven els diaris. L’actriu ni tan sols ha estat “desapareguda”. Només ha fet una vida normal i anònima tot aquest temps. La setmana passada algú la va identificar pel carrer i li havia fet la foto amb el propòsit d’escarnir-la. Es veia una dona al voltant dels seixanta anys amb ulleres, texans i samarreta de ratlles, amb la bossa creuada en bandolera, el cabell recollit sense tenyir-se les canes i amb més quilos. Duia les claus del cotxe, el mòbil i un petit paquet a la mà, com si hagués acabat de baixar d’un Land Rover que tenia al costat per fer algun encàrrec. Els mitjans ho venien com una pèrdua per a la humanitat, un exemplar menys a la valuosa col·lecció mundial de dones esculturals. La rosseta sexi s’havia abandonat. Se la culpabilitzava d’aquell canvi i s’hi afegia un judici de valors al voltant d’un presumpte deteriorament de la seva existència, com si fos una dona infeliç. Però no ho semblava. Era una senyora qualsevol fent un encàrrec matinal intranscendent. Jo mateixa o qualsevol de les que llegiu aquest article podríeu ser perfectament aquella dona. O qualsevol home. També hem vist Russell Crowe en una benzinera amb un aspecte molt diferent d’aquell gladiador que Ridley Scott va fer famós, però en el seu cas no es va interpretar que la seva vida estigués acabada o que fos infeliç. Quan aquests titulars misògins sobre el físic de les dones apareixen a les xarxes i als digitals, la reacció automàtica és la d’una profunda empatia per les protagonistes que són víctimes d’aquest assetjament mediàtic. Segurament perquè moltes dones compartim la dificultat, la preocupació o l’esforç emocional que suposa afrontar els canvis físics que es van produint amb l’edat. En canvi, si m’imagino la persona que ha redactat el titular, me l’imagino com un monstre lleig, flatulent, pudent i bavós i sento un fàstic profund.