Les notícies dels abusos sexuals suposadament perpetrats per Íñigo Errejón i l’esgarrifós cas de la multiviolació de Gisèle Pelicot orquestrada pel seu marit han sacsejat l’opinió pública. Però el més terrible és que, lluny de ser casos aïllats o perpetrats per persones amb patologies mentals, són fruit d’una cultura de la violació i d’una normalització de la violència cap a les dones totalment arrelades. Afortunadament, són una minoria els homes que durien a terme actes com aquests, ja ho sabem, però aquesta minoria deixa de ser tan esquifida a l’hora de condemnar amb contundència els fets. Mai es fan esperar proclames com #NotAllMen ("No tots els homes") que, lluny d’una voluntat sincera de repensar-se, els enroca en un victimisme que eludeix la seva responsabilitat social. Tampoc poden faltar els “que si el feminisme només sap renyar els homes”, “que si ella no havia d’haver pujat al taxi amb Errejón”... Segurament és més senzill desviar el focus d’atenció, que comprendre que no ser violador no t’eximeix d’estar exercint violència masclista. És fonamental revisar-se per trobar tantes i tantes coses que hem normalitzat i que vulneren els drets, les llibertats i la dignitat de les dones. I, en aquest acte de revisió tan imprescindible, la moda no pot quedar-ne exempta.

La moda ha sistematitzat i normalitzat una corrua de violències, com la creença que el cos de la dona (i no el de l’home) és el que encarna l’essència de bellesa (“bell sexe”). Una creença que, lluny de ser un afalac, ens ha condemnat durant segles a ser objectes ornamentals allunyats dels espais de poder. Durant el segle XIX, avança amb pas ferm el confinament de la dona a l’entorn domèstic, al mateix temps que progressa la imposició generalitzada entre les dones –i ja no restringida a les de classe privilegiada– d’haver de complir uns estàndards de bellesa. Una imposició que arribarà al seu punt àlgid a meitats de segle XX, quan el new look de Christian Dior accentuï la bellesa cosificadora i immobilitzant per no allunyar-la massa de casa. Paral·lelament i sota l’auge capitalista, el seu cos esdevindrà un potent esquer comercial, malgrat que les sublims fotografies de moda d’Irving Penn i Richard Avedon romantitzin el fet que les dones abandonin la seva qualitat de subjecte per la d’objecte.

A mesura que el moviment feminista dels anys 60 qüestioni la presó domèstica, s’anirà consolidant la presó estètica, però en un moment en el qual, sota la Revolució Sexual, adquireixi un nou estadi. De la bellesa del cos vestit de les dones passarem als cossos cada vegada més desproveïts de roba, com a punt de partida de l’actual hipersexualització. Que la dona es despulli serà símbol d’una modernitat mal entesa, la qual acabarà establint que el seu valor social està en ser desitjades pels homes. I fotògrafs com David Bailey, Helmut Newton, Terry Richardson o Steven Meisel, alguns dels quals treballaven paral·lelament per al sector del porno i el de la moda, posaran les bases de la romantització de la violència cap a les dones i de l’estetització de la cultura de la violació en moda. Un bon exemple, entre molts d’altres, és la glamourització d’una violació en manada a la campanya de Dolce & Gabbana de 2007.

Que les dones, durant segles, hagin hagut de sotmetre’s a les exigències estètiques dictades pels homes –unit a la desigualtat entre sexes en drets i llibertats– ha aplanat el terreny per pensar que els seus són cossos al servei de les necessitats d’ells. Un terreny del tot procliu per sistematitzar un immens desplegament de violències masclistes. No cal ser un assetjador sexual per haver-te de desconstruir, sinó simplement preguntar-te si has participat en tota aquesta cultura, cosificant els cossos de les dones i buidant-los de dignitat per alimentar les pròpies fantasies sexuals. Els casos Errejón o Pelicot són les puntes de l’iceberg que acaben transcendint en premsa, però aquests no haurien existit sense múltiples actes quotidians, aparentment insignificants si els tractem individualment, que sumats creen el coixí cultural que possibilita que els delictes més extrems siguin possibles.