El 29 de març Beyoncé va presentar el seu nou àlbum, Cowboy Carter, de clara influència country, i ho va fer triomfal al llom d’un cavall i vestida de vaquer. Un fet que podia haver honorat aquest sector de la música estatunidenca, donada la gran repercussió de la cantant, però, ans al contrari, Nashville com a capital del country no ha deixat de mostrar-hi recel. La mateixa Beyoncé ha manifestat que aquest viratge musical és una reacció al rebuig manifest que va patir quan, el 2016, va actuar als Premis de l’Associació de Música Country. Però ¿com s’explica aquesta hostilitat?

La cultura western és l’ADN cultural dels Estats Units, així com el vaquer, la masculinitat fundacional de l’home americà, que segueix viva en ple segle XXI. Una cultura massa sovint idealitzada, ja que els mites no admeten raons, sinó passions, pors i aspiracions. Per això, quan pensem en un vaquer ens ve al cap un home solitari, introspectiu i misteriós, que deambula pels marges territorials i legals en defensa de l’honor, sempre amb la posta de sol com a teló de fons. Un home sense rumb fix ni lligams sentimentals, motivat per la custòdia fronterera, les causes perdudes i la comunió amb la natura. Però la realitat històrica del cowboy és força diferent d'aquest imaginari.

El vaquer era un home de classe humil a sou dels ramaders, menystingut per les classes acomodades per la rudesa de les seves formes i la deixadesa del seu aspecte. La indumentària estava pensada per ser-li funcional, com el barret d’ala ampla que l’aixoplugava del sol, la bandana que li aïllava la cara de la pols, els sobrepantalons per protegir les cames o les botes amb tacó cubà que el subjectaven millor als estreps. El teixit denim –amb els reblons de coure de Levi Strauss– i la pell eren l’opció més duradora i resistent.

Contràriament a la imatge d’heroi, el vaquer ocupava un escalafó baix en l’estructura social i, com a mecanisme per canalitzar la seva frustració de classe i la manca de poder social real, va sistematitzar un comportament violent, especialment cap a segments més dèbils com les dones i les minories, per tal de reforçar la seguretat tant personal com del seu col·lectiu. Un estereotip de masculinitat que, en definitiva, descansava en un fort masclisme i en la defensa de la supremacia blanca. I, precisament per això, la Beyoncé, com a dona afrodescendent, no és benvinguda al món del country, tot i que aquest gènere musical conté en les seves arrels formes musicals afroamericanes.

El reviscolament de la cultura western s’està donant en múltiples fronts, i ens constata que serà una de les grans tendències del 2024. Des de l’oscaritzada Los asesinos de la luna de Martin Scorsese fins a Shakira, vestida amb barret i botes cowboy al videoclip El jefe. Lana Del Rey ja ha anunciat que el seu pròxim àlbum abraçarà aquest gènere musical, sumant-se a habituals que rememoren l’estil com Harry Styles, Katy Perry o Taylor Swift. Miley Cyrus, amb estretes vinculacions a la cultura, va lluir recentment una recreació del pentinat bouffant de Dolly Parton als premis Grammy de 2024 i Bella Hadid i Kim Kardashian s’han deixat veure vestides amb barret i botes vaqueres. Però el punt àlgid en moda va ser en la darrera col·lecció de Pharrell Williams per a Louis Vuitton, totalment inspirada en el country. Una proposta que no va estar exempta de crítiques, sobretot en el sector de la moda parisenca, que ha vist trontollar les seves arrels elitistes i eurocèntriques, evidenciant que potser hi ha més punts que l’uneixen amb el country: la defensa d’uns valors profundament conservadors.