‘El món que ens espera’, d'Oriol Mitjà

[...] De la pandèmia de covid-19, potser la primera amb caràcter mundial i simultani a tota la humanitat, no n’aprendrem res ni canviarà res de forma immediata; encara ens falta perspectiva i molta anàlisi. Però sí que és una d’aquelles experiències traumàtiques que, a la llarga, fan fer un petit salt a la humanitat. En els darrers dos-cents anys, hem progressat més que mai abans: en el respecte pels drets humans, en la longevitat, en el fet que ara hi ha menys infants que moren, menys desigualtat i la violència ha disminuït. Però aquest progrés, de sobte, pateix col·lapses descivilitzadors, tragèdies que no estàvem preparats per afrontar.

Hem de saber que el món postpandèmic no serà igual que abans de la covid-19. Ara bé, el nostre món prepandèmic era qualsevol cosa menys normal, així que voler “tornar a la normalitat” no és un objectiu desitjable. Al contrari, hauríem d’aprofitar aquest impuls per fer canvis necessaris. L’impacte global de la crisi accelerarà les transicions que ja s’estaven produint globalment. Un any i mig de pandèmia pot provocar el mateix canvi que una o dues dècades senceres. [...]

Les guerres del futur

[...] Sempre s’ha dit que la Tercera Guerra Mundial seria nuclear, però també és possible que no hi hagi cap botó vermell per llançar míssils, sinó que les armes siguin biològiques. És una amenaça real i present en el temps actual. Per exemple, un virus amb el potencial de ser utilitzat com a arma biològica és la verola, una malaltia vírica que provoca milers de pústules al cos. Aquest virus matava desenes de milers de persones cada any i va ser erradicat el 1980, però encara existeix als dipositaris controlats per l’OMS a Moscou i a Atlanta. La destrucció de les existències restants és un pas que ni Rússia ni els EUA volen fer primer. No hi ha cap raó científica per no destruir les reserves de virus salvatges de verola: el genoma del virus es va seqüenciar el 1994, i ja no queda cap motiu per seguir-lo estudiant ni la necessitat de conservar-lo per desenvolupar noves proves diagnòstiques o noves vacunes. Tot i això, el 1999 Rússia i els Estats Units es van oposar a la Resolució 49.10 de l’Assemblea Mundial de la Salut, que els demanava que destruïssin el virus. [...]

Quin és el risc de noves pandèmies?

Els esdeveniments epidemiològics recents indiquen que la freqüència i la gravetat de les infeccions emergents que salten de la vida animal a la humana estan augmentant. Entre el 1980 i el 2000 van aparèixer noranta noves malalties infeccioses emergents (de les quals seixanta eren víriques), a un ritme de quatre infeccions emergents per any. En el període entre el 2000 i el 2020, el ritme es va incrementar a vint noves infeccions emergents per any, i la projecció cap al futur apunta que en les pròximes dècades aquesta xifra podria créixer. No totes les infeccions emergents tenen potencial pandèmic o gran letalitat. Ara bé, és suficient que una en tingui per provocar una catàstrofe biològica. És molt difícil predir la probabilitat que hi hagi una nova pandèmia i qualsevol estimació s’ha d’agafar amb cautela, però un panel independent d’alt nivell del G20 ha calculat que la probabilitat anual que hi hagi una pandèmia de l’escala de la provocada per la covid-19 és del 2,5% per any en els propers anys, és a dir, una probabilitat del 50% en els propers vint anys. Aquests resultats són preocupants i fan que el risc sigui molt més alt del que molts esperàvem. Òbviament, el risc disminuirà si millorem les nostres capacitats per detectar i respondre a les amenaces pandèmiques. Des d’ara mateix hem de treballar en el desenvolupament d’una estratègia per predir quin patogen serà, i quan i on sorgirà la propera zoonosi emergent. No serà una tasca fàcil i caldrà una cooperació de la biologia evolutiva, l’ecologia, la veterinària, la microbiologia i l’epidemiologia. Aquest esforç multidisciplinari haurà de respondre a dues preguntes clau: quin patogen causarà la propera pandèmia? i on i com s’ha de fer vigilància per identificar-la precoçment i aturar-la?

Pandèmies imprevisibles, desafiaments recurrents

[...] Ara ja resulta força evident que la del coronavirus del 2019 és la segona pandèmia més greu de l’últim segle; la pitjor va ser la de la grip del 1918, en què més de 39 milions de persones van morir a tot el món. Tot i que hi ha nombroses diferències entre els mons en què van aparèixer aquests patògens, sorprèn que també hi hagi moltes similituds. Així, l’any 2020 les dificultats per controlar la transmissió van ser exactament les mateixes que el 1918. No han passat gaires coses que no haguessin passat abans. Tot canvia perquè tot segueixi igual.

El 1918, com ara, el desafiament era global, ja que el virus no respecta les fronteres geopolítiques, de manera que hi va haver un esforç col·lectiu mundial per recopilar i compartir dades científiques sobre l’amenaça. Observadors atents van identificar els desafiaments socials i epidemiològics que s’interposaven en el camí de donar-hi una resposta efectiva. El 1918 les autoritats van haver de fer front a la decisió de tancar escoles, teatres i comerços, es va promoure l’ús de mascaretes i es va fer una campanya de conscienciació sanitària amb milions de cartells.

Evidentment, el nostre nivell de preparació ha millorat en comparació amb el 1918. Avui dia els científics poden seqüenciar ràpidament el genoma d’un patogen. Podem fer tests per diagnosticar les malalties amb precisió. Podem rastrejar els fluxos de persones i els potencials contagis per tot el globus a través de les dades dels telèfons mòbils. Tenim UCIs i respiradors controlats per ordinador que en el passat no es podien ni imaginar. Hem desenvolupat noves classes de medicaments antivirals i hem arribat a tenir una profunda comprensió de la biologia dels virus, la farmacologia dels potencials tractaments i la immunologia de les vacunes. Tenim internet per compartir les descobertes globalment i a l’instant.

I a pesar de tots els avenços, és humiliant i impactant pensar que no ho hem fet gaire millor, a l’hora d’aturar el virus, que els nostres avantpassats. Els avenços tecnològics i biomèdics no són suficients si la resposta de les administracions no és ràpida per implantar a temps les intervencions no farmacològiques de control de la infecció i si no s’aconsegueix el suport quasi immediat de la ciutadania. Malauradament, la reacció davant de les malalties emergents sol ser lenta, perquè arriben de manera inesperada i se salten els mecanismes que havíem posat per protegir-nos de les amenaces conegudes. I malgrat que utilitzem els protocols que teníem per controlar altres patògens, aquests protocols poden ser inútils davant d’un problema inesperat i imprevisible. Les administracions engeguen els protocols i creuen que amb això ja han donat una resposta. Però realment no passa res, el problema no se soluciona. I en lloc de canviar i buscar solucions diferents i innovadores, els nivells d’ansietat són tan alts que tota l’organització cau en el bucle d’executar els mateixos protocols una vegada i una altra. I el resultat és el mateix.

De vegades penso que el món mai no estarà preparat per afrontar una pandèmia. Són l’economia i el poder, les farmacèutiques i les administracions, no la lògica mèdica, els que decideixen quin ha de ser l’ús dels recursos. Ho hem vist amb les mesures, les estratègies, les proves, les vacunes i els fàrmacs contra la covid-19. És possible que un dia arribi una pandèmia molt més mortal que la covid-19. Aleshores, si actuem igual que en aquest cas, la tragèdia serà veritablement històrica.

Aquell metge blanc d’ulls seriosos i mirada amable...

[...] El món necessita un canvi. Contra la fredor davant del patiment aliè, l’individualisme o el cinisme, que empenyen a acumular possessions, cal reivindicar la solidaritat i el reconeixement dels altres en la seva plena dignitat. L’arrogància, tan comuna, té remei amb l’acceptació d’un mateix i de les pròpies fragilitats, sobretot quan s’aprèn que el miracle de la fortalesa del conjunt rau en la fragilitat de cadascú. Els joves que pateixen el conformisme i l’avorriment han d’obrir els ulls per veure que l’entreteniment és una falsa solució i que tard o d’hora el gaudi desapareix. Aleshores només queda el camí de l’acció en favor dels altres. Els periodistes ens han d’ajudar a abandonar la idolatria de la novetat, que també és una distracció buida per a la societat, que s’oposa a la reflexió assossegada i madura. Per a aquells casos més extrems que patim la buidor existencial i la desesperació, només desitjo que trobem una sortida en la recerca del sentit de la vida i de les possibilitats vitals. “L’esperança ofega l’angoixa”, escriu el pensador alemany Ernst Bloch, dona amplitud, profunditat i alçada, i ofereix aire per respirar.