Les monges del kung-fu: puntades de peu a la desigualtat

Nagarjun (Nepal)Quan els primers rajos de sol travessen els núvols que cobreixen els cims nevats de l'Himàlaia, Jigme Rabsal Lhamo, una monja budista, desembeina l'espasa i l'enfila cap a la seva oponent, tirant-la a terra. "Ulls cap a l'objectiu!", "Concentra't!" crida Lhamo a la monja abatuda mentre la mira directament als ulls. L'escena té lloc a l'exterior d'un temple encalat en el convent Druk Amitabha, situat en un turó amb vistes a Katmandú, la capital del Nepal.

Lhamo i les altres integrants del seu orde religiós són conegudes com les monges del kung-fu i formen part d'un culte budista de més de 800 anys d'antiguitat anomenat drukpa, la paraula tibetana per referir-se a un drac. Per tota la regió de l'Himàlaia i a la resta del món, les seves seguidores barregen actualment la meditació amb les arts marcials. Així cada dia les monges canvien les seves túniques carmesines per un uniforme marró per practicar kung-fu, una art marcial d'origen xinès. Forma part de la seva missió espiritual per aconseguir la igualtat de gènere i una bona condició física; les seves creences budistes també les animen a portar una vida respectuosa amb el medi ambient.

Els matins dins del monestir s'omplen del so de les passes i de les espases durant dels entrenaments de les monges sota la direcció de Lhamo. Mentre els seus uniformes freguen subtilment els uns amb els altres, les monges fan tombarelles i es donen cops i puntades de peu entre elles. "El kung-fu ens ajuda a trencar les barreres de gènere i a desenvolupar confiança interior", diu la monja, de 34 anys, que va arribar al monestir fa més de 10 anys procedent de Ladakh, al nord de l'Índia. "També ens ajuda a cuidar dels altres durant les crisis".

Des que els estudiosos del budisme tenen memòria, les dones de l'Himàlaia que volen practicar la religió amb els monjos homes com a iguals espirituals han estat estigmatitzades, tant pels líders religiosos com pels costums socials. Les dones, que tenen prohibit participar en els intensos debats filosòfics entre els monjos, estaven confinades a tasques com cuinar i netejar temples i monestirs. Se'ls prohibia fer activitats que impliquessin esforç físic, dirigir oracions i fins i tot cantar.

En les últimes dècades aquestes restriccions s'han convertit en el centre d'una intensa batalla que estan duent a terme moltes monges en diferents sectes del budisme a l'Himàlaia. Les monges del kung-fu són les que lideren l'ofensiva pel canvi. El llinatge drukpa va començar amb un moviment reformista fa 30 anys sota el lideratge de Jigme Pema Wangchen. Aquest monjo s'ha mostrat disposat a canviar segles de tradició i sempre ha volgut que les monges portin el missatge religiós fora dels murs del monestir. "Estem canviant les regles del joc", diu Konchoc Lhamo, una monja del kung-fu de 29 anys. "No n'hi ha prou de meditar sobre un coixí en un monestir".

Avui en dia les monges drukpa no només practiquen kung-fu sinó que també lideren oracions i caminen durant mesos en peregrinacions per recollir deixalles i conscienciar la gent sobre el canvi climàtic. Des de fa 20 anys, a excepció d'una pausa per la pandèmia, les monges han recorregut cada any en bicicleta uns 2.000 quilòmetres des de Katmandú fins a Ladakh, al cim de l'Himàlaia, per promoure el transport ecològic. En el camí, s'aturen per educar les persones de les zones rurals del Nepal i l'Índia sobre la igualtat de gènere i la importància de les nenes.

Les monges d'aquest grup religiós van conèixer les arts marcials el 2008 gràcies a un grup del Vietnam que havia visitat el monestir per aprendre les escriptures i tocar els instruments que s'utilitzen a les oracions. Des de llavors, prop de 800 monges han rebut entrenament bàsic en arts marcials i unes 90 han superat una intensa formació per convertir-se en entrenadores. Jigme Pema Wangchen també ha estat capacitant les monges per ser mestres de cant, una posició que normalment era exclusiva dels homes. Alhora, els ha proporcionat el nivell més alt d'ensenyament, anomenat mahamudra, que en sànscrit vol dir "gran símbol", un mètode avançat de meditació. Les monges s'han fet molt conegudes al Nepal, un país amb majoria hindú i només un 9% de budistes.

Resistència als canvis

Els canvis s'han rebut amb rebuig. Els budistes conservadors han amenaçat de cremar els temples drukpa. En les seves sortides al mercat local, les monges han sigut atacades verbalment per monjos d'altres grups. Però això, diuen, no les atura. Quan viatgen amb els seus caps rapats, en les camionetes obertes, semblen soldats a punt per anar al camp de batalla, capaces d'enfrontar-se a qualsevol prejudici.

El gran campus d'aquest culte alberga 350 monges que viuen amb ànecs, cignes, cabres, 20 gossos, un cavall i una vaca, tots rescatats dels ganivets dels carnissers o del carrer. Les dones treballen com a pintores, artistes, lampistes, jardineres, electricistes i paletes, però també administren una biblioteca i una clínica per a la població laica. "Quan la gent ve al monestir i ens veu treballant comencen a entendre que ser monja no és ser inútil", diu Zekit Lhamo, de 28 anys, fent referència un insult que a vegades reben les monges. "No només cuidem la nostra religió sinó també la societat".

La seva feina ha inspirat altres dones a la capital del Nepal. "Quan les veig tinc ganes de fer-me monja", diu Ajai Shahi, estudiant de postgrau de la Universitat de Tribhuvan a Katmandú. "Se les veu tan bé que fan venir ganes de deixar-ho tot enrere". I és que cada dia el monestir rep almenys una dotzena de consultes sobre com unir-se a l'orde religiós des de llocs tan llunyans com Mèxic, Irlanda, Alemanya o els Estats Units. "Però no totes poden fer-ho", diu Jigme Yangchen Ghamo, una de les monges. "Sembla atractiu des de fora, però per dins és una vida dura". "Les nostres vides", segueix, "estan subjectes a tantes normes que fins i tot posar una butxaca a una túnica comporta restriccions".

Fa uns dies, les monges es llevaven a les 3 de la matinada i es van posar a meditar als seus dormitoris. Abans que es fes de dia, van caminar cap al temple principal, on una monja mestra de cants, Tsondus Chuskit, dirigia les oracions. Assegudes amb les cames encreuades, les monges revisaven el text de les oracions als seus iPads, comprats per minimitzar l'ús de paper. Després, totes alhora, van començar a entonar càntics i els temples, de colors brillants, es va omplir del so dels tambors, corns i campanes.

Jigmet Namdak Doker tenia 12 anys quan va veure un grup de monges drukpa passar per davant de casa del seu tiet a Ladakh, a l'Índia. Com que era una nena adoptada va sortir corrents i va començar a caminar amb elles. Volia ser monja i li va pregar al seu tiet que la deixés entrar a l'orde drukpa, però ell s'hi va negar. Un dia, quatre anys després, va sortir de casa i es va unir a milers de persones que celebraven l'aniversari de Jigme Pema Wangchen, el líder del culte. Finalment, es va dirigir al monestir i mai més va tornar. I com se sent després de set anys, sis dels quals els ha passat practicant kung-fu? "Orgullosa. Lliure de fer el que jo vulgui –diu–, i tan forta per dins que puc fer qualsevol cosa".

Copyright The New York Times

Jigme Konchock Lhamo, monja del kung-fu: "Va ser difícil deixar les nostres coses i anar a la missió de rescat"

Una entrevista de Clàudia Mohedano

Com és el dia a dia al monestir?

— El nostre monestir es diu Druk Amitabha mountain i és només per a monges. Ens llevem cap a les 4 del matí (depenent de l'estació de l'any) i fem les nostres pràctiques matutines a l'entradaprincipal del temple durant unes dues o tres hores. Cap a les 8 h esmorzem i tenim cura del convent. De 10 a 12 h tenim classe i després dinem. De 12 a 14 h tenim temps lliure i de 14 a 16 h tornem a tenir classe. Aleshores fem un te de tarda juntes i reprenem les classes. A l’hivern, a les 17 h fem la puja[ritual d’ofrena amb meditacions], que dura dues o tres hores. Depenem força del temps: a l'hivern, a la nit fem entrenament de kung-fu, en canvi, a l’estiu el fem al matí. Les sessions de kung-fu les fem nosaltres mateixes. El professor ve, normalment, un o dos mesos cada dos o tres anys, altres vegades cada any… depèn. Però la pràctica la fem nosaltres mateixes. Hi ha un grup de monges sènior que ensenyen a les joves.

Quantes dones conviviu al monestir?

— Aproximadament, som unes 800 monges en el llinatge, però n’hi ha per tot el món, a l'Índia hi ha molts monestirs on també hi viuen. Al Nepal som unes 350.

Quin és l’objectiu fonamental de la pràctica del kung-fu?

— Mantenir-nos fortes de manera física i mental. També ens ajuda a guanyar confiança i poder fer tota la tasca humanitària de rescat d'animals, els Bici Yatra [pelegrinatge en bicicleta], els eco-pad yatras [pelegrinatge per la conservació de la natura]... El kung-fu ens manté en forma.

Com us ha ajudat personalment aquest trencament de rols amb les tradicions anteriors?

— No diria que és un trencament amb les tradicions anteriors… Des de la meva experiència personal, trobo que som molt afortunades i tenim totes les oportunitats que ens ha donat el nostre Gyalwang Drukpa. Ell ens ha permès lluitar per la igualtat de gènere i l'empoderament de la dona que les antigues monges no podien gaudir. Em sento molt afortunada de ser la seva monja i estar fent tot aquest mena de tasques pels éssers vius.

Com vau reaccionar als terratrèmols del maig i l'abril del 2015?

— Vam dur a terme moltes missions de rescat a zones remotes, on el terreny era molt fràgil. Jo he participat en diverses missions de rescat: totes hi participem perquè som moltes monges i totes hi volem contribuir. Vaig anar a Sindhupalchowk, un dels epicentres, i a Tatopani i Rasua. En alguns llocs no hi havia carreteres, estaven bloquejades per les esllavissades. Va ser molt difícil per a nosaltres deixar les nostres coses i anar a la missió de rescat, però quan vam arribar allà i vam donar menjar i aliments a la gent, estaven tan contents que ens va fer oblidar tot el que havíem passat pel camí. Va ser un gran estímul per a nosaltres perquè vam continuar fent el bé pels altres.

Quin és l’objectiu del pelegrinatge en bici?

— El Bici Yatra va començar fa temps, em penso que a la dècada dels 90, quan el nostre Gyalwang el va fer amb alguns dels seus estudiants. Després ho vam recuperar cap al 2013 i, des de llavors, el fem cada any. Aquest any ho hem reprès després de la pandèmia. El propòsit principal és promoure una forma de vida ecològicament sostenible. Pots recórrer grans distàncies en bicicleta: no cal tenir cotxes. Aquí, la mentalitat de la cultura és que la bicicleta és per a gent pobra i no és així. Volem educar la gent sobre això, com el fuel i els cotxes estan contaminant el medi ambient. El 2016 el propòsit també va ser lluitar contra el tràfic de nenes. Vam fer un Yatra per tots els pobles petits des de Katmandú fins a Leh, a l'Índia, per conscienciar sobre el paper de les nenes a la societat. Quan vam estar fent missions de rescat al Katmandú, després del terratrèmol, ens va arribar que moltes famílies enviaven les seves filles a treballar, però els pares no sabien ben bé on ni per fer què. Els deien que els donarien una feina i diners, però no sabien realment si el que feien era tràfic de nenes o alguna cosa similar. Vam sentir moltes històries així i vam pensar que aquesta era una bona missió per educar la gent sobre la importància de les nenes. Un altre objectiu del Bici Yatra és la igualtat de gènere i l’empoderament de la dona. A molts llocs les noies tenen prohibit anar en bicicleta, crec que és per una antiga tradició. Volem canviar el seu pensament, que la gent ens vegi pels pobles i se sorprengui dient: “Oh, sou totes noies!”. La gent està contenta, ens ajuden: ens ofereixen aigua, menjar, ajuda per arreglar coses... Quan veuen que som totes noies i tenim aquest objectiu a la vida –i que és per benefici d’altres noies–, es posen molt contents i ens ajuden molt, els encoratgem.