Mort en vida

A l'entrevista recent que li va fer en aquestes pàgines en Carles Capdevila, la nova estrella de la filosofia alemanya, Markus Gabriel, proclamava que la filosofia ensenya que no hi ha salvació ni felicitat eternes. És la posició típica del filòsof predicador de la tristesa del pensament, del filòsof que ens parla des de les àrides altures del raonament i del professor que ja ens dóna, tancat, el resultat del seu ensenyament. No fos cas que descobríssim una altra cosa, no fos cas que el que ens passés, pensant, fos intempestiu i desbordés els marcs de les seves pròpies expectatives.

Enfront de les paraules del gran filòsof, puc donar testimoni, i sé que és compartit per molta gent, que la filosofia no promet la salvació ni la felicitat, però que a mi m’ha salvat d’una mort en vida i m’ha fet, i em fa encara, molt feliç.

Mort en vida era la biografia acadèmica, professional, afectiva i política que ens esperava als qui sortíem de la infància i de l’escola a finals dels anys 80. Sota el discurs de la normalitat política i del creixement econòmic, es desplegava ja l’ombra d’una societat basada en l’individualisme, la privatització dels espais comuns i la compartimentació creixent dels sabers i les professions. Una societat en què el desig era abocat al consum, la comunicació a l’opinió i l’aprenentatge al currículum. La nostra societat. La por i el fàstic que jo sentia en aquell moment es dissimulaven en un silenci contingut d’adolescent.

Fins que vaig trobar la filosofia. El que podria semblar un refugi va ser una porta al món i a la paraula compartida. La porta del darrere, és clar. Una porta petita i secreta, la porta d’Alícia, que obria altres camins.

Seguint les pistes de la filosofia, el camí del jo porta al nosaltres. Fins i tot en la més radical soledat, no hi ha pensament privat. La filosofia busca la interpel·lació. Sense refugiar-se en el consens, és una veu singular que busca una raó comuna. Què en penses del que penso? És la seva radical interrogació.

Per això, la filosofia és també un camí que porta de la indiferència al compromís. És l’experiència que el pensament no només ens transforma sinó que ens exposa als altres i als problemes que compartim. Hi ha trinxeres, però no barreres.

Finalment, per això mateix, la filosofia és una pràctica d’alliberament: allibera les paraules de tot allò que les empresona, les codifica, les disciplina, les aplana o les mercantilitza. L’opinió, el dogma i la por: són els tres grans enemics de la filosofia, els tres aliments principals de la mort en vida. Per tot això, la filosofia no garanteix la vida eterna, però sí l’alegria de saber-se viva i dreta. No és això, la felicitat?