Les morts creuades de Txiki i Solé Sugranyes

“M ientras he estado libre he cumplido como militante y como hijo del pueblo y, puesto que no he caído asesinado (legalmente) como mis compañeros, he pedido como única y última petición que sea fusilado ante un pelotón de fusilamiento como un gudari, recordando a todos los que han muerto por Euskadi y llevando en la mente la ikurriña, puesto que voy a morir lejos de ella”. Juan Paredes, Txiki, va escriure aquest paràgraf en la carta d’últimes voluntats, hores abans de morir afusellat al costat del mur del cementiri de Cerdanyola el 27 de setembre del 1975. La seva va ser una de les cinc últimes penes capitals que va rubricar un Franco que moria matant. Una còpia de la carta era als lligalls de Josep Benet de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

El van defensar advocats catalans, Magda Oranich i Marc Palmés, perquè va caure a Barcelona víctima de la delació d’un infiltrat de la policia, i l’antifranquisme català de tots els colors es va bolcar a donar-li suport, a ell i als seus companys. L’ETA que lluitava contra la dictadura generava simpaties que anaven des de sectors catòlics fins a socialistes. No subscrivien la violència -ni tan sols en aquells anys en què el grup armat l’adjectivava com a “defensiva” i “selectiva” i la circumscrivia estrictament a “matar botxins”- ni li donaven suport logístic, però sí aixopluc i caliu en la solidaritat antirepressiva. Maria Aurèlia Capmany, que militava en el socialisme catalanista, va fer una versió de la Cançó del lladre dedicada a Txiki que va cantar la veu d’altíssims aguts de diapasó i morals de Marina Rossell.

L’últim estat d’excepció de la dictadura, el 26 d’abril del 1975, comença amb una ràtzia d’ocupació militar del País Basc. Habiliten la plaça de toros de Bilbao com a centre de detenció, escenari de postguerra, i no miren prim en la tortura, que deixen caure amb especial crueltat en l’aleshores sacerdot Tasio Erkizia, que amb el temps seria un dels fundadors i primers parlamentaris d’Herri Batasuna. Van fer 4.625 detencions: gairebé a cada família n’hi tocava algun.

Molts buscaran amagatalls a Barcelona recorrent a complicitats antigues entre bascos i catalans, fotografiades en el pas de la frontera de l’exili del president Companys i el lehendakari Aguirre. La primera onada de militants d’ETA que buscaven refugi va ser arran de les detencions del Procés de Burgos, els anys 1969-70. Josep Solé Barberà va ser un dels advocats d’aquella farsa de judici que va acabar amb sis condemnes de mort, commutades en bona part gràcies a la solidaritat que va començar amb la tancada de 278 intel·lectuals, artistes i professionals a Montserrat el 12 desembre del 1970.

Els escenaris dels últims condemnats a mort pel franquisme s’encreuen al carrer de Girona de Barcelona. A Txiki li paren un parany a la sucursal del Banc de Santander del xamfrà amb Casp, al número 70. Tres cantonades més amunt, en aquest cas al número 70 del carrer Girona, havien agafat en un tiroteig l’anarquista Salvador Puig Antich. En un judici no menys farsa i amb proves que avui s’han certificat com a més que dubtoses, el van condemnar a mort i executar a garrot a la presó Model.

Txiki va ser enterrat en un nínxol de la família de Josep Lluís Pons Llobet, militant del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) com Puig Antich i Oriol Solé Sugranyes, última víctima d’aquesta cruïlla dolorosa del final del franquisme. Solé Sugranyes, com Pons Llobet, es va sumar a la cèlebre fuga de Segòvia de presos d’ETA. Van fer el més difícil, que era treure’ls de la presó, però va fallar una cita i es van despistar al tram final dels boscos de la Muga de Burguete, al Pirineu navarrès, a tocar de la llibertat. La Guàrdia Civil els va descobrir i va obrir foc. Solé Sugranyes va morir als braços d’Izaskun Rekalde, una de les militants que s’havia refugiat a Barcelona. Fa trenta anys va explicar així aquell episodi terrible (mantinc el castellà original de l’enregistrament):

“ Mataron a Solé Sugranyes a mi lado. Estuvo toda la noche con nosotros y me fijé que iba en manga corta, a pesar de que la noche era muy fría y que había mucha niebla. Le pregunté si quería que le dejara alguna prenda y me dijo que sí. Le presté mi chándal, que era nuevo, nuevo, y con aquello se lo llevaron... Lo mataron a nuestro lado, con aquello puesto. Dispararon un montón de ráfagas, le dio un tiro, dijo “Em moro” [...] Oriol tenía una bala en el hígado y se desangró, no duro nada; antes de comenzar a bajar ya estaba muerto. Después, como no había ni camillas ni nada, lo pusimos sobre la capa de un guardia civil y con eso le bajamos ”.

La pel·lícula La fuga de Segovia (1981), d’Imanol Uribe, relata l’episodi, en el qual Ovidi Montllor interpreta Solé Sugranyes. Luis Eduardo Aute va cantar el drama dels afusellaments de setembre en una de les seves cançons més emblemàtiques i precioses, Al alba : “ Si te dijera, amor mío, / que temo a la madrugada, / no sé qué estrellas son estas / que hieren como amenazas. / Ni sé que sangra la luna / al filo de su guadaña... ”