Hi ha tres violoncel·listes especials: Pau Casals, Jacqueline Du Pré i Mstislav Rostropóvitx. Després hi ha tots els altres: els bons, els magnífics, els boníssims. Tots tres han fet obres mestres de les Suites de Bach, cimera de la història del violoncel quan tot just començava a tenir història. Mentre el Mur de Berlín encara estava caient, Mstislav Rostropóvitx es va plantar al Checkpoint Charlie i va tocar la Sarabanda de la segona suite. Havia patit en carn pròpia els estralls de l’estalinisme, que havia aixecat aquell monument urbà a la infàmia, i ho va voler celebrar amb un “ball d’alegria, i a més a més obra d’un alemany”, em va dir.

El vaig entrevistar a l’Opera House d’Amsterdam i ens vam entendre a partir dels nostre respectiu anglès macarrònic amb incursions al francès i... al llenguatge universal de la música, en el qual tots els intèrprets són intèrprets en tots els idiomes. “Quan vaig ser allà, em vaig adonar que no tenia seient! I vaig tocar amb la cadira una mica atrotinada que algú va treure de no sé on, però que tenia un sabor com no n’ha tingut cap altre de cap escenari”. I, “please, call me Slava ”, “thanks, but you are forever and ever maestro ”. Va riure a cor què vols i va acabar el versicle del Messies de Haendel: Halleluja! Halleluja!

Aquella alegria era el contrapunt de les misèries que havia viscut des que es va manifestar a favor d’Aleksandr Soljenitsin quan, als primers setanta, va entrar en dissidència. Li van retirar la nacionalitat, que no va recuperar fins que va prendre partit a favor de la perestroika de Gorbatxov. De tarannà optimista –avui diríem que una mica happy flowers –, s’estimava més, però, recordar els bons moments que va viure a l’URSS, sobretot moments musicals, per dir-ho amb Schubert. El Triple concert de Beethoven al costat de Richter i Óistrakh. Les Sonatas de Prokófiev que li va estrenar, o la direcció de la Simfonia clàssica. Prokófiev era amic, però amb Xostakóvitx l’amistat era més aviat germanor.

Aquell primer concert per a cello que va assajar amb el compositor al costat emplenant la partitura de gargots i correccions mentre ell anava resolent les equacions agafant l’instrument i mirant com anava quedant tot plegat. Evocant Xostakóvitx, el maestro s’emocionava. “Vaig dirigir la Simfonia 13 Babi Iar amb la Simfònica Nacional de Washington segons les indicacions de Xostakóvitx i Ievtuixenko [autor del text], mirant de treure el format d’oratori per a les víctimes d’aquella massacre”. Babi Iar és el nom del barranc del costat de Kíiv –Kíiv!– on les SS van metrallar 30.771 jueus en dos dies, el 29 i el 30 de setembre del 1941. “Té una mica de temps? –em va preguntar–. Doncs segueixi’m”. Caminava molt adelerat, però s’aturava cada cop que li demanaven un autògraf o l’abraçaven: feia estrany un músic clàssic tan popular com si fos un rocker. Ens vam plantar davant la casa d’Anne Frank, la nena deportada al camp d’extermini de Bergen-Belsen, on va morir als 15 anys però deixant el llegat del seu esfereïdor diari. Em va dir: “Xostakóvitx i jo venim de jueus, hem viscut l’Holocaust a la sang”. I va estar una estona abstret, com si resés.

Després de passar pel mercat de les flors i recuperar l’alè i la rialla i més autògrafs i abraçades, vam fer cap altre cop a l’Opera House. Il·lustrava la conversa seient al piano –un Steinway, naturalment– i feia broma: “No hauria estat un mal pianista, no es pensi...” I tant que no, queda el disc rebel d’ell acompanyant al piano la seva dona, la soprano Galina Vixnénskaia, amb lieds de Rakhmàninov i Glinka. “Sí, sí, però sempre hauria estat un violoncel·lista que toca el piano, no un pianista: vostè és el cello ”. Aleshores em va explicar allò que diuen tots els tractats d’instrumentació que el violoncel és una mena de retorn de la veu humana. Però també em va dir allò que no és als llibres, la seva percepció: “El violoncel és un cos que necessita un altre cos que l’abraci per fer música, i aquest component quasi humà és el que té el seu so, la veu, però una veu no lligada a cap idioma. El cello canta... O no? El cant dels ocells! Casals! Vaig estar uns quants cops amb ell, ell és el mestre de tots nosaltres, l’estimo, l’estimo!” Quan va rebre el Premi Internacional Catalunya, el maig del 1992, va anar a la casa museu i a l’auditori del Vendrell.

Abans d’acabar una entrevista que ja era una altra cosa, m’ho vaig fer venir bé per acostar-lo a l’instrument... “Què va sentir quan tocava la Sarabanda de Bach al Mur?” Va somriure, va agafar el violoncel i me la va tocar. A partir d’aquí, ja no ho sé explicar.