La Vila Olímpica construïda per als Jocs Olímpics del 1972 a Munic era un experiment. “Una ciutat dins d’una ciutat”, com va ser definida pels arquitectes de l’estudi Heinle Wischer. S’aixecava en una zona on durant anys la runa recordava als ciutadans els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, així que aquella Vila era un cant a la vida, una porta cap al futur. Una zona pensada per acollir la vitalitat dels esportistes dels Jocs, primer, i dels joves estudiants que ocupen bona part dels seus apartaments, avui. La Vila, però, va quedar tacada de sang fa 50 anys. Una placa en un dels edificis de la Connollystraße ens recorda com el cicle de la violència costa molt d’aturar, quan es posa en marxa. Fa mig segle un comando palestí va entrar als apartaments del número 21 d’aquest carrer i va segrestar diversos membres de la delegació israeliana. 17 persones van morir en aquells dies de dol: cinc membres del grup armat palestí, un policia alemany i onze representants olímpics israelians.

“Els Jocs Olímpics ens connectaven amb ideals bonics. Amb les famoses treves olímpiques que podien aturar guerres a l’Antiga Grècia. Els esports ens parlen de vitalitat, cossos joves, somnis bonics. Per això aquell atac terrorista va ser tan cruel”, explica la historiadora Dina Porat, del centre Yad Vashem de Jerusalem. A Israel, els familiars de les víctimes tenien pensat fins fa poc boicotejar els actes oficials a Munic com a crítica al govern alemany. La ferida continua oberta tant per motius polítics, ja que hi ha debat cada cop que s’evita la paraula terrorista per parlar del comando palestí, com quan toca repartir responsabilitats. L’operatiu policial alemany per intentar rescatar els olímpics israelians no va sortir bé, cosa que va portar els familiars a demanar que el govern alemany es disculpés oficialment per la seva mala gestió del cas. Berlín finalment havia accedit a fer-ho, però quedava per tancar una última carpeta: la compensació econòmica. “L’estat alemany paga diners als familiars de víctimes de tragèdies i terrorisme, però a nosaltres ens va pagar molt menys”, es queixava a la premsa Ilana Romano, vídua d’un dels esportistes morts el 1972, l’aixecador de pesos Yossef Romano. El 2012 el govern alemany va accedir a pagar 5 milions d’euros a repartir entre les famílies, però aquestes en demanaven més. L’acord va arribar aquest dimecres, i finalment seran 28 milions d’euros. Just en una època en què el cicle de la violència torna a trencar la vida de moltes persones a Palestina i Israel, el 50è aniversari del primer moment en què l’ideal de la treva olímpica va trencar-se provoca incomoditat en molts despatxos.

La primera víctima

Els Jocs de Munic havien de servir per esborrar el record dels anteriors fets a Alemanya, el 1936 a l’ombra de l’esvàstica. I van ser els Jocs que van demostrar que el món estava fet miques de nou, amb batussa entre els equips de bàsquet de la Unió Soviètica i els Estats Units, espies a la Vila Olímpica i l’atac contra la delegació israeliana. “El meu fill estima tant l’esport que el feien fora de la feina perquè s’entrenava massa”, recordava la mare de Romano els anys 70. El Yossef va ser la primera víctima mortal de l’atac. Malgrat que anava amb crosses per culpa d’una lesió, es va llançar sobre els terroristes, a qui va poder arrabassar la seva metralladora just abans de rebre un tret al cap per darrere. El grup armat pertanyia a Setembre Negre, una facció de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) que s’havia entrenat en camps de refugiats al Líban. Els joves palestins que van planejar l’atac eren fills d’una època marcada pel dolor. Nascuts en camps de refugiats, amb germans i pares a la presó. Reclamaven l’alliberament i el posterior trasllat a Egipte de 234 palestins confinats en presons israelianes, així com el dels presoners Andreas Baader i Ulrike Meinhof, membres fundadors de l’organització armada alemanya Fracció de l’Exèrcit Roig. En un joc d’equilibris, els palestins van rebre suport de radicals comunistes alemanys, però també d’un petit grupuscle neonazi.

Fugir d’Europa per acabar morint-hi

Si els palestins eren fills d’un segle maleït, els israelians també. Iakov Springer, un jutge d’halterofília, havia sobreviscut al gueto de Varsòvia; els entrenadors Kehat Shorr i Yossef Gutfreund havien sobreviscut a camps de presoners a Romania, i Ze’ev Friedman, atleta d’halterofília com Romano, havia perdut familiars als gulags de Stalin. “Tots van trobar la mort en aquella Europa de la qual havien fugit”, explica Dina Porat. Romano, per la seva banda, havia nascut a la ciutat de Bengasi en una família jueva sefardita quan Líbia era una colònia italiana. Els Romano van ser deportats a camps de presoners al desert pels feixistes italians i després de la guerra van fugir a aquell estat, Israel, que ja va néixer amb una guerra el 1948 que va provocar que milers de palestins fossin expulsats de casa seva.

La nit del 4 de setembre molts atletes israelians van sortir de festa. El responsable de la delegació israeliana, Shmuel Lalkin, els va demanar prudència, ja que no li agradava la manca de seguretat a la Vila Olímipica. “Hi ha missatges enviats els dies anteriors a Tel-Aviv en què els responsables de seguretat es queixaven perquè consideraven que no era un lloc segur”, explica Porat. Quan els esportistes van tornar, van despertar Romano, que s’havia quedat perquè anava amb crosses. Per això estava desvetllat quan, una mica abans de les 5 de la matinada, vuit membres del grup palestí, vestits amb roba esportiva, van escalar la reixa de dos metres que envoltava el complex. Ho van fer just davant d’uns esportistes dels Estats Units, que es van pensar que, com ells, eren esportistes que tornaven més tard del previst i tornaven a la Vila d’amagat. L’entrenador de l’equip de lluita, Moshé Weinberg, va sentir un soroll i quan va veure una arma va intentar bloquejar la porta amb el seu cos i va despertar els companys d’habitació. Gràcies al seu gest, nou atletes es van poder escapar. Tant Weinberg com Romano van ser assassinats, mentre nou membres de la delegació eren segrestats. Sense el sacrifici de Romano i Weinberg segurament haurien estat més. Quan Steven Spielberg va fer un film sobre els fets el 2005, per cert, l’actor que va fer de Weinberg va ser el seu fill, Guri Weinberg.

La imatge d’un palestí amb un passamuntanyes al balcó de l’edifici va fer la volta al món, mentre el govern alemany de Willy Brandt intentava treure l’aigua clara de què calia fer. Inicialment, els palestins havien anunciat que executarien els atletes en tres hores. Però les negociacions van servir per anar guanyant temps. El cap de policia alemany, Manfred Schreiber, i Ahmet Touni, que encapçalava la delegació olímpica egípcia, van negociar directament amb els segrestadors oferint-los diferents sortides. Aquests optarien per demanar volar al Caire. Les autoritats alemanyes van fingir acceptar-ho en un acord i, a les 22.10 h, dos helicòpters van transportar els segrestadors i els seus ostatges a la base aèria de Fürstenfeldbruck, on un avió Boeing 727 de la companyia Lufthansa els estava esperant. Els segrestadors van creure que arribarien a un altre aeroport, sense saber que la policia havia planificat allà una operació de rescat. Però va ser un desastre. Els cinc franctiradors alemanys seleccionats per disparar a cada un dels vuit segrestadors no tenien una preparació especial en aquest tipus d’accions. Alguns van ser escollits perquè solien practicar tir esportiu en el seu temps lliure.

Quan els helicòpters van aterrar, els segrestadors van trigar poc a adonar-se que l’avió que els havia de portar a Egipte estava buit. En aquest precís instant, es va il·luminar l’aeroport i les autoritats alemanyes van donar l’ordre d’obrir foc. Els cinc franctiradors de la policia no tenien ràdio per coordinar-se entre ells i només van eliminar inicialment dos dels segrestadors. Els altres van amagar-se darrere dels dos helicòpters, on es trobaven els israelians, lligats de mans i peus. Un dels palestins llançaria una granada de mà dins d’un dels helicòpters, que va acabar amb la vida de quatre segrestats que eren a dins. Els que eren a dins de l’altre helicòpter també van morir, en aquest cas per trets de kalàixnikov. Un policia va perdre la vida en els fets, així com tres terroristes més. Tres més van ser capturats. Ara bé, van durar ben poc a la presó, però. Mesos després un grup armat va aconseguir que fossin alliberats a canvi de no fer esclatar un avió de Lufhtansa que havien segrestat. Dos d’ells van ser assassinats pels serveis secrets israelians el 1979. Només un, Jamal Al-Gashey, encara és viu. De fet, la primera ministra Golda Meir havia posat en marxa un pla per assassinar, allà on fossin, els responsables de l’atac. El cicle de la venjança va seguir cobrant-se vides, mentre el govern alemany creava una unitat antiterrorista, després d’acceptar que no havia estat a l’altura.

I els Jocs Olímpics? Doncs no es van suspendre. Només el 5 de setembre no es va fer cap acte, per precaució. I quan el dia 6 es va fer un acte memorial per recordar els morts, molts governs àrabs van exigir que les seves banderes no onegessin a mig pal. El president del Comitè Olímpic Internacional, el nord-americà Avery Brundage, va afirmar que els Jocs s’havien d’acabar, malgrat el rastre de sang. Era el mateix home que el 1936 havia defensat que no calia fer boicot als Jocs de Hitler.